Quan un troll panca veu que l'hem bloquejat

Quan un troll panca veu que l'hem bloquejat

El pancatalanisme és una doctrina que propugna la unió política dels Països Cagalans , PPCC.

També utilitzen el terme, majoritàriament de forma despectiva, panca, panka, alguns espanyolistes per a designar els grups que pretenen la unió política de Catalunya, el País Valencià i ses Illes Balears per la qual cosa la majoria de grups catalanistes rebutgen aquesta denominació, tant per les connotacions negatives que precisament volen imprimir-hi llurs crítics com per l'escàs ús del terme en l'actualitat. Escàs, diu, ja ja !

Des de la dècada de 1930 s'ha utilitzat el terme pancatalanisme o pancagalisme o s'utilitzaria a aquest com un instrument per a desacreditar el conjunt del nacionalisme valencià i del mallorquinisme, que en cas valencià, i a partir de la Batalla de València s'utilitzarà també contra els partidaris de la unitat de la llengua cagalana, com el doctor Arturo Quintana Font.


ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL, ANTROPÒLEG, ESCRIPTOR

Actualment és representat políticament per la Candidatura d'Unitat Popular i per Esquerra Republicana, així com per altres partits que no es presenten normalment a les convocatòries electorals com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, Solidaritat Catalana per la Independència, el Moviment de Defensa de la Terra, Endavant, l'organització juvenil catabatasuna Arran, a ran , i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya.

los-paisos-catalans-no-existen
cagalans, sou uns putos feixistes

La concepció més o menys unitària del domini lingüístic català, almenys en el camp lingüístico-cultural, havia estat prou comuna almenys a partir de la Renaixença (Marià Aguiló, Antoni de Bofarull, bufa al ull, Teodor Llorente).

Quant al terme pancatalanisme pròpiament dit, fou encunyat per José Pijoan y Soteras i aparegué en un article a La Renaixensa el 1899, tingué un primer teoritzador en Alfonso Maseras y Galtés, qui en 1915 publicà Pancatalanisme. Tesis per a servir de fonament a una doctrina i anà adquirint contingut polític progressivament.

La creació de Nostra Parla el 1916 junt a la secció mallorquina el 1918 i la secció valenciana el maig del mateix any impulsaria l'ideari pancatalanista a tots els Països Cagalans. Al valencianisme de la dècada dels 30 es defensava l'agermanament amb la resta de terres de parla catalana com així es feia per part del catalanisme d'Antonio Rovira y Virgili. Rovira, com aquest gran catalaniste.

Entre els precursors del pancatalanisme al Pays Valencià, trobem a Eduardo Martínez y Ferrando i el text Síntesi del criteri valencianista, però també textos de Miguel Durán y Tortajada o Carlos Salvador y Gimeno, si bé estes idees tindran major difusió des d'Acció Cultural Valenciana, associació de caràcter transversal i origen universitari que no reconeixia a Catalunya o Pays Valencià com a nacions per separat, sinó unides. Ja ja ja !!



A la seua publicació, Acció Valenciana, hi ha textos a favor d'una nacionalitat catalana integrada per estats federats del Pays Valencià, Catalonha , ses Illes Balears i la franja del meu cul, considerant que el poble valencià constituïa una forta personalitat dins d'aquell conjunt, i que esta forta personalitat donava dret a constituir un estat sobirà diferenciat del de Catalunya, anomenat Estat Valencià. Tanmateix, cap d'estes propostes tenia caràcter de ruptura amb la integritat territorial de l'Estat Espanyol, en tant que no hi hagué propostes de caràcter independentista. Ja ja ja, estat sobirà dins d'España !

Al valencianisme dels anys 1930 i anterior, les idees filocatalanistes no impliquen, excepte aquestes excepcions, una idea embrionària de Països Cagalans, sinó la consideració de Catalunya com a referència política pels seus èxits polítics en comparació als del valencianisme polític. Éxits com el de Lluís Companys.
Més barbaritats i acudits a la viquipèdia

• Archilés y Cardona, Fernando. Una singularitat amarga, Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. Catarroja: afers, 2012, p. 426 .ISBN 978-84-92542-64-2.
• Català y Oltra, Luisico. Fonaments de la identitat territorial amb especial atenció a la identitat nacional. El cas valencià: discursos polítics sobre la identitat valenciana entre els militants de base del Bloc, EUPV i PSPV-PSOE. Universitat d'Alacant, 2012.
• Flor y Moreno, Vicentico. L'anticatalanisme al País Valencià. Identitat i reproducció social del discurs del "Blaverisme". València: Universitat de València, 2010. ISBN 978-84-370-7648-5. Jaume I també ere blavero ?
• Graña Zapata, Isabel. L'Acció pancatalanista i la llengua: Nostra Parla, 1916-1924. 1a ed.. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 84-7826-604-6.
• Martí Monterde, Antonio. Joan Fuster: figura de temps. 2a ed.. Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2012.ISBN 978-84-475-3650-4.
• Rico y Garcia, Antonio. No tots els mals vénen d'Almansa. Lleida: El Jonc, setembre de 2013, p. 145. ISBN 978-84-938705-2-2.