Joan Marc Jesus i Prada

Óscar Membrives.

El Piloto del Ejército del Aire,  Comandante Paco Marín, falleció ayer a causa de un accidente con el C-101 en las aguas de Manga del Mar Menor.

Al darse a conocer la noticia del accidente, un dirigente de ANC utiliza el accidente y la muerte del piloto para hacer la gracia por las redes.
Joan Marc Jesus i Prada figura en la página web oficial de la Asamblea Nacional Catalana como miembro del Secretariado Nacional de la organización independentista, a fecha de agosto de 2019.

Éste y otros personajes que han hecho declaraciones como: "Un catalán ha escupido al  cielo y se ha caído un avión", "así quieren invadir Cataluña" o "uno menos que podrán enviarnos, cada día lo tenemos más fácil"...
No hacen más que demostrar que no es un comportamiento aislado, es una ideología enferma y llena de odio.

Mi más sincero pésame a su familia y compañeros. "Que el cielo no te ponga techo y puedas seguir volando para siempre" 😔

Joan Marc Jesús, ANC, fill de puta, inútil, botifler, catanazi


Un video de la ANC, hay más en youtube y dolça Catalunya


Más en 

https://www.cope.es/actualidad/espana/noticias/desagradable-comentario-dirigente-anc-sobre-muerte-del-piloto-murcia-que-despues-borrado-20190826_485322


Diyous, ffo ab gran sollemnitat

Diyous, ffo, ab, gran, sollemnitat, so es, honrats, concellers, ciutadans, seny, palau, arquevisbe, hon, fo, carretes,

Diyous, ffo, ab, gran, sollemnitat, so es, honrats, concellers, ciutadans, seny, palau, arquevisbe, hon, fo, carretes, Mossen lo bisbe de Barchinona, arquebisbe, canonges, preveres, diyous fo tret,

Tavercha, notari, scriva

Tavercha, notari, scriva
https://archive.org/stream/manualdenovellsa01barcuoft/manualdenovellsa01barcuoft_djvu.txt

https://archive.org/stream/manualdenovellsa01barcuoft/



Dilluns XVII. — Lo dit die estant e sient en la cadira posada en I cadafal en la sala maior del palau del Senyor Rey ques prop la volta den G. Sentcliment ffo oferta e dada al alt Senyor en Johan rey Darago per lonrat en Benet Serra procurador fiscal e batle general del dit Senyor una cedula la qual li presenta contra lo comte Dampuries en la qual cedula eren contenguts e scrits diverses crims e excesses quel dit comte segons se deya havia fets e perpetrats per los quals si axi era merexia gran castich e punicio. E dada per lo dit batle general la dita cedula la qual de voluntat del dit Senyor mes en poder e en mans den P. Tavercha notari e scriva del dit Senyor lo dit Senyor e lonrat Misser G. de Vallsecca vicicanceller daquell en nom e per part del dit Senyor mana aquella ésser legida presents los Reverents arquebisbe de Tarragona e del bisbe de Barchinona e de diverses nobles y cavallers e concellers de Barchinona e daltres moltes e diverses persones en lo dit loch e sala presents fo lesta per lo dit notari la dita cedula...

escorcoy

tadans qui lla eren e foren ab los damunt dits a pendre lo dit escorcoy.
...tadans qui lla eren e foren ab los damunt dits a pendre lo dit escorcoy.

DCVB

ESCORCOLL m. 
Acte d'escorcollar; cast. registro, escrutinio, investigación, rebusca. E deuen hauer de tota moneda que's trobe en l'escorcoll, Consolat, c. 321. La sancta Emperadriu... trobà menys la sancta creu..., e de fet féu acórrer als portals de la ciutat per fer escorcoll e per fer tal justícia, si la trobava, que fos nomenat per tot lo món, Pere Pasqual, Obres, i, 54.
    Fon.: 
əskuɾkóʎ (or.); askoɾkóʎ (occ., val.).
    Var. ant.: 
escorcoy (Muntaner Cròn., c. 133; Ardits, i, 18, a. 1391).
    Etim.: 
derivat postverbal de escorcollar.


ESCORCOLLAR v. tr. 
Examinar minuciosament una cosa cercant-hi quelcom o tractant de veure què hi ha (pir-or., or., occ., val., eiv.); cast. escudriñar, registrar, rebuscar, investigar. «No tinc el teu mocador; si no ho vols creure, escorcolla'm les butxaques». S'era acordat... que els sarraïns e les sarraynes ne posquessen trer tota lur roba e que hom no'ls escorcoylàs ni'ls faés neguna uilania, Jaume I, Cròn. 278. E deu-lo hom escorcollar [al tallador dels ferros de la monederia] com entrarà, perque no y puxa metre diners, doc. a. 1308 (Botet Mon. iii, 285). Null hom crestià ne sarrahí que sia de la Gabella, no gos entrar en nau o en leny o en vexell negun per escorcoylar, ne per estrambacar, per neguna rahó, doc. a. 1323 (Capmany Mem. iv, 83)Dix Josep: Jo us faré tots scorcolar, e aquel qui la hage presa de vosaltres romandrà assí, Serra Gèn. 40. E com les trosses de abdós foren escorcollades, fou trobat en la trossa del fill lo dit anap, Scachs 86. Ella y sa mossa | percint e bossa | fins al cotó | del meu gipó | me scorcollaren, Spill 931. En va m'esforçava a escorcollar les foscors de la meva imaginació, Ruyra Pinya, i, 61.
    Fon.: 
əskuɾkuʎá (pir-or., or.); askoɾkoʎá (occ., Maestr.); eskoɾkoʎáɾ (val.); əskuɾkuјá (Empordà, Plana de Vic).
    Var. 
ant.: escorquellar (doc. a. 1414, ap. Col. Bof. xxxvi, 232).
    Etim.: 
derivat de corcoll. Escorcollar devia significar originàriament ‘llevar el corcoll, examinar fins al corcoll’.


1. CORCOLL m. 
|| 1. Corc, insecte que rosega els cereals, els llegums, etc. (Benavarri, Peralta, Tamarit); cast. gusano, gorgojo. El gran munt de forment... van talant el corcoll i la formiga, Riber Geòrg. 16.
|| 2. Pinyol dur, com de cirera, de pruna, etc (Bonansa); cast. hueso. 
|| 3. Capoll de la baldufa (Barc.); cast. pezón. Semblants a baldufas ensorradas pel corcoll, Pons Auca 291.
|| 4. Part posterior del coll en la seva unió amb el cap (Organyà); cast. nuca, colodrillo. «Caure de corcoll», «anar de corcoll»: caure d'esquena. S'esmunyí entre bardisses, caigué de corcoll, Einer Capcigr. 149.
    Fon.: 
koɾkóʎ (occ.); kuɾkóʎ (or.).
    Sinòn.:
— || 1, corc, corcó, poll;— || 2, pinyol;— || 3, capoll;— || 4, tos.
    Etim.: 
del llatí cŭrcŭlio, mat. sign. || 1. No és clara l'evolució de significats que presenta el mot en català, i tal vegada els significats 3 i 4 demanen un altre mot originari que actualment no podem endevinar.
2. CORCOLL 
Llin. existent a Barc., Figueres, Llançà, Port de la Selva, Roses, etc. Figura ja aquest cognom en un doc. castellonenc de l'any 1381 (cf. BSCC, v, 400).
    Etim.: 
probablement del llatí Cŭrcŭlio, sobrenom.

a las tres de la tarde (es catalán)

a las tres de la tarde

ab la sua galea reyal

ab la sua galea reyal

Quim Torra, Trump, Groenlandia, Dinamarca, paisos esquimals,

Quim Torra, Trump, Groenlandia, Dinamarca, paisos esquimals,


JM Nieto

Alguien sabe dónde está Leyda ?

Alguien sabe dónde está Leyda ?


Dimecres XI. - Aquest dia vench lonrat en Luis de Averço qui per part de la ciutat era anat a Leyda.

La república cat, CCOO, denuncia, policia camuflada

La república cat, CCOO, denuncia, policia camuflada

La república cat, CCOO, denuncia, policia camuflada


Mitjançant un comunicat a la seva pàgina de Facebook, la secció sindical de CCOO a TVE Sant Cugat ha denunciat la "presència de policia camuflada" entre els treballadors de les instal·lacions. Segons el sindicat aquests "individus porten uns dies" a les instal·lacions: "es camuflen entre nosaltres, semblen treballadors d’empreses externes, fan ús dels serveis de la cafeteria, tenen bona presència física, recorren les dependències de l’empresa com si sabessin on són. La gran diferència amb els treballadors de TVE a Sant Cugat és que van armats. Formen part dels cossos de seguretat de l’estat", denuncien.  
El logo de TVE
El logo de TVE

COMPARTEIX
      


El sindicat explica que aquest divendres van demanar explicacions al subdirector de RTVE a Catalunya i no els va aclarir "res". Els treballadors es queixen que ni la Direcció del centre ni els responsables de la seguretat s'han posat en contacte amb els representats dels treballadors per informar-los i reclamen que se'n vagin. També critiquen que això hagi provocat "inquietud entre els treballadors". 

La principal sospita és que serien a TVE per controlar els continguts i les informacions, que -amb tot- ja imposen els directors de TVE a Catalunya (treballadors de TVE a Catalunya ja havien denunciat al Consell d'Informatius per manipular en les informacions relatives a l'1-O). Si fos així, diu el comunicat que "ja tenen prou proves per endur-se’ls i apartar-los dels condiments d’un servei públic, que és de tota la ciutadania i no del govern del Partit Popular". El text assegura que els treballadors "mai no han deixat de complir les seves obligacions" i que aquells que no actuen de la mateixa manera fugiran "per la porta del darrere" a final d’any.
El comunicat de CCOO també denuncia que "les informacions que emeten sobre els catalans la majoria dels mitjans estatals són falses".



Otra noticia real, fragmento :

ACN Barcelona.-CCOO de Catalunya ha acusat aquest dimecres el Sindicat Professional de la Policia (SPP) d’utilitzar l’escola en el conflicte polític per la independència. El sindicat ha lamentat la denúncia que l’SPP ha presentat i que demana investigar 28 directors de centres educatius on es van produir incidents durant la jornada de votació de l’1-O. Al seu parer, tenen la intenció “d’afegir més llenya al foc per evitar una solució negociada, en aquest cas utilitzant les direccions dels centres educatius”. CCOO es posa a disposició dels directors, tot i que creu que es tracta d’una “demanda de part que possiblement tindrà poc recorregut jurídic”.
I és que el sindicat ha recordat que la llavors consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, va fer una avocació de competències per tal d’assumir ella mateixa la responsabilitat de tots els centres públics aquell cap de setmana, descarregant així els directors. CCOO remarca que va insistir molt per tenir aquesta garantia addicional per part de Ponsatí. El sindicat insisteix que calen “solucions polítiques als problemes polítics”, i defensa “l’escola per a tothom enfront de qualsevol intent d’ús de part”.

Antoni Desvalls, más tonto que el que asó la manteca.



reinado, francés, Barcelona, condado, feudo

Hasta Alfonso II de Aragón, se siguió utilizando como fecha en Barcelona el reinado del rey de turno francés. ¿Por qué? Porque tal condado era feudo de Francia.

reinado, francés, Barcelona, condado, feudo

Ahuelo, Leo Giménez, humoriste, manchegues

Ricart Garcia Moya

l'ahuelo-leo-gimenez-l'humoriste-de-les-manchegues


No, per supost, no es el ‘Risitas’ de la inmersió, ni el Rey del Cachopo llingüístic, encá que li agrá fer riurer y, a la llengua, chichines; tampoc es el nou Tom Sharpe o Chesterton, ni te més finea que Visanteta la del virgo. Estem davant del Soberá de les Manchegues.



Leo Giménez,manchegues

(Artícul, o lo que siga, no apte pera delicaes de Gandía, putos del catalanisme y valencians que se’l roden en paperet Bambú).


S’ha esgolat, ¡ay!, aquell periódic Levante que fea forum a encarnella1 ensabatá, ahon les mafies de chinetes a bon preu y piloniers de rebaixes feen sa publicitat y aumplíen bolchacons del progresiste Grup Moll catalá. Hui, a cámbit de carchofes, clóchines, chones, boques de rap, parrusos y alficosos, tenim eixemplars com l’ahuelo de les manchegues, bromiste homenet que’s clavá de técnic llingüístic municipardal fa anys y, singo-mansango, ya te un nom dins del clot dels cómics y caricatos per el seu llibre ‘El valencià és fàcil’, recull humorístic sobre llengua‘. ¡Ja, ja,ja, qué graciós es este sinyor, ja, ja, ja! Dasta’l títul te corfa y molla, perque’l llibre está en catalá y diu que’s valenciá, ¡ja, ja, ja!. En el diari (Levante, 19/06/2019) llixc el seu artícul en recolp pera cáurer de tos a carcallaes. El bort humoriste, en sonriseta2 plastificá, fa com a que’s fica a deféndrer el valenciá d’una chiqueta de Bachillerat3; pero, ¡ja, ja, ja!, heu fa asoltant manchegues lléxiques en catalá (la ‘manchega’ o ventositat no te res que vórer en el gentilici. Es derivat del valenciá mancha, cast. ‘fuelle‘).
¡Ja, ja, ja, em muic de risa pensant en la melosa dona d’Enric Morera, y el seu “maricón de España” dit a u del PP, ja, ja, ja!. ¡Son simpátics y tolerants, ja, ja, ja!. En la presentación del llibre del chistós llapisera estava tot el palmit d’urquesos4 que viuen o vólem viurer del cuento5del catalanisme millonari. En llengua fora y cul apretat, aplaudint les llimes idiomátiques del So Giménez, destacaven Ramonet Reversible, Artur Avui, Eduart Mira y Ampoma, Ángel Carpe Diem, el clásic Don Honorato (Norat, en valenciá modern), Abelardo Saragata, Inmaculá Cerdá (¿o no du acent?), el Sifoner Desventat, Pérez Saldaña (ara es Manel, en catalá), Voro de los Verdejos y, en el solaget, u que li diuen Puchades (a lo millor…, no heu crec; pero n’hiavía un Puchades que, segóns me moscá Albert Albert, era valencianiste de cor y corpenta, pero es ficá en Canal 9 y mutá en progresiste de pancha y bolchaca. El machongo no será el mateix dátil de rabosa, clar).
L’humoriste maganto Giménez, seguint el seu método6 de llingüiste bromiste, es tira en els nasos de la chiqueta (a ella va dedicat l’articul) la bufa “assambentada” (Levante, 18/06/2019). ¡Ja, ja, ja, n’hia que enténdrer a este ahuelo y el seu humor, ja, ja, ja!. Ell, que no está taboll, sap que eixe arcaisme desaparegué en el sigle XV y, per cert, en el Tirant ya ix en sibilant simplificá: “asabentat per Plaerdemavida” (c.1460), pero la veu desaparegué totalment del valenciá y quedá soterrá en el malvaret dels arcaismes, frut pera etimólecs y gambaires com a Jaume Massó. Pero en temps de Pompeu Fabra y Mussolini, pera alluntarse més del espanyol de les besties, revixcolaren el verp els magansesos filólecs catalans. Aixina heu conta, en catalá, el furuler Corominas: «Des de c.1920 aquest verb torna a ser molt usat, i si bé encara serva per a bastants algun regust de mot savi, es pot i convé usar-lo sense escrúpol” (DECLLC, VII, p.557). ¡Ja, ja, ja, que ingénit te l’ahuelo gargallós, ja, ja, ja!. Obedint el consell dels catalans, fa cas al ‘convé usarlo sinse escrúpul’.7 La chicona a qui dedica l’artícul creurá que ‘assabentar’ es un verp valenciá de soca y arrail, cuan es un frankenstein catalá reparit per els Jaume Massó (qui falsificá les Regles d’esquivar vocables), Pompeu Fabra y demés llusos expansionistes del 1920. La modernitat de la veu també l’arreplega Alcover: “Aquest mot arcaic ha estat restaurat en el llenguatge literari modern” (DCVB). En arrufaldat sentit de la parodia, l’ahuelet li estampa a la chiqueta la gargallá “esbiaixades” (Levante, 18/06/2019), com si l’haguera escoltat alguna vegá a son yayo o apareguera en algún imprés en valenciá. ¡Ja, ja, ja, este galavardeu vol fer créurer a la gent que la cansalá es de pollastre, ja , ja, ja!. Emparentat en l’antiu verp occitábiaissar, es atre furt al provensal dels tallabolses catalans de la Renaixença.
L’ahuelo Leocadio, Leopoldo o Leovigildo (¿qué amaga baix eixe Leo?) fa lo de no lladrar ni mosegar la ma de qui te pot donar rosegons y, en la mija fulla del artícul, llepa piteus y gorrites a tota la molá de catalanistes sinse llímits (pera Catalunya): Josepet Piera, Abelardo Saragat y tots els sopacaumenboca de l’AVLL y, ¡ja, ja, ja!, dasta fa la pilota al própit diari Levante ahon escriu. Sempre en sentit del humor groc merda de lloca, del morros del bufo de la llengua ixen brafaes y reglots idiomátics pera endenyar de llunt dasta les hienes, y tombar dasta’l jagant Golíes. No vullc fero més llarc, aixina que asoles recorde que’l técnic del valenciá amanchegat y pudent, adorat per amoixamats tiracordetes de l’AVLL y RACV, aufega a la chiqueta8 (que ell escriu “xiqueta”) en bonyigos catalanistes com el verp “emprar”, fugint del valenciá ‘amprar’. ¡Ja, ja, ja, quína ironía eixhibix el robellat9 rabosot Giménez, ja , ja, ja!. En sutilea, per mig de carcallaes y ma de morter en la cara, chafa al valenciá, pos dasta Corominas diu que ‘amprar’ es l’únic que’s diu en valenciá (DECLLC, III, p.305), encá que mosatros, per si la chiqueta llix el paperot, oferim testimonis d’esta familia lléxica, no asoles en temps moderns. Pero, millor, m’arrepentixc y no ficaré el llansol de referencies y obres en valenciá que, desde l’Etat Mija, han usat la morfología valenciana “amprar”10 y els seus derivats. Qui vullga vórelo, en el DHIVAM 2019 d’internet ix la retafila d’eixemples.
Y aplegue al fi d’este homenage al tafarrut catalaniste Leo Giménez, amant del humor a mascletaes y dels fins productes aulorosos de caixetes de música (fesols). La naturalea produix eixemplars pera riurer en totes les situaciones, dasta en les més dramátiques y vergonyoses. En el III Reich, raere de tráurer nyitols a cuansevol desgraciat per no ser ari, els butonis de les SS anaven al teatro11 Scala de Berlín y aplaudíen en mans tacaes de sanc al clown catalá Charlie Rivel. En totes les guerres, siguen d’aniquilació d’humans o idiomes, sempre ha eixistit l’humoriste que ballava els nanos al ranteret dels manyofles. En este cas, l’amoixamat humoriste fa de truchella pera aplanar camí als trampantingos del fascisme expansioniste de Catalunya, els que volen aplegar dasta Oriola. No obstant, com ya diguerem l’atre día, a tots els porcs els aplega el seu Sent Martí, y de tantes manchegues que’l cómic se tira en el, dasta fa poquet, diari de les putes, el Levante, a lo millor s’ampudega ell mateix. No anem a trencar palletes ni manaro a pastar fanc a este paixarell de la carcallá fácil, aixina que li deixe uns versos del pare Mulet que, encá que per l’etat no coincidix, pareix que tenía en la capsana al humoriste de la llengua bruta, perque les manchegues del mal apatuscat Giménez ya son petots més patétics que’ls plors de l’astová Fallera Cantimplora.
Tant creix en fi el forat
y per colar tant de vent,
que’l tro que pega se sent
moltes llegües apartat.
(Mulet: Tratat del pet, c.1650)
En temps forals, en un Reyne en dignitat, a la genteta que viu al servici del catalanisme d’extrema dreta els faríen apóstols de Serrans y Sent Narcís12, sinse cap de ducte. Y al bromiste de la llengua, l’ahuelet Leo, li enviaríen de castic com a tramuser chistós per algún cantó pixat de la Barceloneta. Per cert, al graciós no li agradará el lletrero que han ficat en el carrer més important d’Alacant, el de ‘Alfonso el Sabio’, els foguerers de la Barraca “Lo millor de la terreta”. Guardant tradició, han mantingut la purea del valenciá en el neutre ‘lo’, recurs de construcción sintáctica dels clasics y de tots el valencians, dasta que aplegaren bromistes com l’ahuelo de les manchegues. (Informació de societat: la image es d’este matí, divendres, 21 / 06/ 2019; y lo negre que ix baix la finestra es el cinturó de rebaixes dels chinos, lo mateix que’l desfargalat pantaló; la camisola te més categoria y preu: 5 €, d’Alcampo).
1 En idioma valenciá es lo mateix encarnella que carchofa.
En valenciá: “¿Per qué han de vindre en una sonriseta?” (El Cullerot, Alacant, 19/06/1897); “y sonriseta” (Cubells: Les pantorrilles de Rita, 1919); “una sonriseta” (Meliá, F.: El fills dels vells, 1926)
3 En idioma valenciá tenim ‘bachiller’, encá que’l técnic de les manchegues no heu sapia, perque escriu Batxillerat en catalá. Es cultisme derivat del fr. antiu bacheler > bachelier; orige del ing. bachelor, port. bacharel y val. bachiller, ahon es mantingué la –ch– etimológica, fora en St. Vicent Ferrer (c.1400), Fenollar (a.1497) o la Univ. de Valencia del 1500; cat. batxiller. Hui está prohibit per el fascisme catalaner, que asoles admitix el cat. ‘batxiller’ als sompos valencians: “grans clerguers e bachellers” (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400); “bachiller que sap be” (Fenollar: Lo Procés, 1497); “li ha posat nom el bachiller Cigala” (Milá, Lluis: El Cortesano, 1561); “bachiller en Theologia” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.
4 En valenciá, del lletí Orcus, infern; emparentat en el cast. antiu huerco (¿y val. huendo?); ser diabólic, eixit del infern o relacionat en lo satánic: “velles urqueses” (Roig: Espill, 1460)
5 En idioma valenciá: “cuento del porch espí” (Milá, Lluis de: El Cortesano, 1561); “Deixes de cuentos y pase a la reixa” (Morla: Del torn de…, c. 1650); “el cuento está acabat” (Serres, M.: Sacro novenario, 1669, p. 398); “unes veus y cuentos que havien corregut” (A. M. Elda. Proc. Joseph Arnau, 1694), etc.
6 En idioma valenciá tenim el cultisme ‘método’, encá que’l greixer de les manchegues tampoc heu sap. Del lletí methŏdus y grec μέθοδος méthodoscat. mètode“ha posat del methodo com qui fa un ramellet” (Nofre: Reportori dels Furs, 1608); “de methodo conforme” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “método” (Mas, L. V.: Sermó Cofradia St. Vicent, 1755); “conten prodigis del método de ensenyança” (Gadea: Tipos, III, 1918), etc.
7 En valenciá es cultisme derivat del lletí scrupŭlus, cudolet; doc. en el s. XIV com scrúpul; abanda del traslatici significat moral, també parts chicotetes: “el gran diminutiu, / miquetes y escrupulets” (Paper curiós, pera contrafer… a. 1741); “per qué eixe escrúpul cuant en una…”(Barchino: El cuquet del carinyo, 1932); “les vehines escrupulechaven” (Ballester: Ramellet, 1667), etc.
8 En idioma valenciá tenim la morfología en ch-: “María… chiqueta” (Roig: Espill, 1460);“chiqueta menuda” (Esteve, Joan: Liber elegantiarum, 1472); “fer una cella chiqueta” (La vida de Sant Honorat, Valencia, 1495); “chiqueta” (Pou, O.: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.
9 En idioma valenciá es cultisme en –b-, del lletí robīgo, -ĭnis: “robell de hou: yema de huevo” (Ros: Dicc. 1764); “robell: orín” (Pastor Fuster: Voc. val. 1827); “robell: orín, herrumbe” (Lamarca: Dicc. val. 1839) “robellat: oriniento, mohoso” (Lamarca: Dicc. val. 1839); “robellats, cucats, florits” (La Moma, 18 d’abril 1885); “robellat y ple de…” (La Traca, 25 de joliol 1912); “coselet robellat” (Blasco Ibáñez, V.: El últim lleó, 1914); “en oli de cresol robellat” (Martí, L.: Pepe el curandero, 1928), etc.
10 ¿Dels lletins impĕrare > *ad-imperare?; el polisémic valenciá amprar equival als castellans aprovechar, solicitar, emplear, usar, pedir prestado; cat. emprar: “tota persona que… amprar” (Canals: traducció del Valeri al valenciá, 1395); “ampra” (March, A.: Obra, c. 1445); “amprar e pregar (…) amprant e demanant” (Dietari del capellá del Magnánim, 1462, 1468); “amprant totes les ales de vostra voluntat” (Perez, Miquel: Imitació de Iesuchrist, 1491);“deuem amprar” (Villena: Vita Christi, 1497), etc.
11 En idioma valenciá tenim el cultisme teatro, del lletí theātrum. La grafía ‘teatre’ va ser invent de Carlos Ros pera alluntarse del castellá en el sigle XVIII; pero: “lo Teatro desta Universitat” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “en lo theatro del studi de Valencia” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 20 de maig 1614); “hagué funció… ocupats en apanyar lo teatro” (DECLLC, 1, p. 341, doc. valenciá de 1639); “les empaliades del teatro pera conclusions…” (Const. Univ. de Valencia, 1655); “lo Theatro y feren…” (Bib.Univ. de Valencia, Ms. Joachim Ayerdi, giner 1644); “se li feu… un teatro en alt… el gran concurs de la gent” (BV. Ms. Festes del Centenar a la Verge del Milacre, Cocentaina, 1720), etc.
12 Aixina, en llengua valenciana, els díen als guilopots tancats en els presilis homónims de Serrans y Sent Narcís.


lo millor de la terreta

orquesta, orquestra

Ricart Garcia Moya.

la-guerra-entre-valenciano-y-catalan-orquesta-orquestra


El sust. «orquestra» no existe en idioma valenciano, aunque el diario catalán Levante lo divulgue, igual que los académicos que viven de la catalanización. Quizá algún día les pida la ley cuentas por su colaboracionismo con el dinero de nuestros impuestos. (Levante, 26/ 06/ 2019). Per cert, este Alaponet li te una retirá al meu amic Alapont dels Escolapis, en el que sempre anava a la grenya en el recreu. ¿Será el seu fill o net?





La cotidiana agresión idiomática que padecemos los valencianos no tiene respuesta defensiva por parte de ninguna entidad con poder económico. No tenemos un sólo medio de comunicación con periodistas especializados, ni tampoco existe un partido político con gente capaz de argumentar y defender el idioma valenciano. En el caso del PP y Cs, siempre acobardados por el qué dirán, aprobaron la creación de la academia de catalán À Punt, y de los neófitos de VOX no vale la pena hablar.
No se trata de ofender a nadie, sino de exponer racionalmente las diferencias entre los tres idiomas, empezando por una premisa fundamental: castellano y catalán, por su origen, tienen considerable proporción de léxico compartido con el valenciano, o con mínimas diferencias morfológicas. Esta realidad ha provocado que la política expansionista catalana (entiéndase normalització) altere o falsee voces valencianas homógrafas con las castellanas e, impunemente, las catalanice. A diferencia de lo que sucedió en Cataluña desde el siglo XIX (con la ingente aportación económica de los negreros catalanes o sus herederos, que traficaban en Cuba y Puerto Rico con la ayuda del general Prim), aquí no hay alta burguesía ni empresarios que financien nada, aunque fuera una simple hoja dominical contra la extrema derecha de la dictadura catalanista.
Hoy leemos en el diario catalán Levante un texto en español con el sustantivo catalánorquestra” mechado en él. Si tuviéramos un Jurat d’Agrávits1 , en lugar del carísmo e inútil florero Síndic de Greuges (copiado de Cataluña), informaría al pueblo sobre esta voz en nuestro idioma. Y los políticos que dicen defender nuestra lengua, se tomarían la molestia de consultar la documentación gratis y a disposición suya en el DHIVAM 2019. Hay que advertir que la voz no llegó con Jaime I, sino que aparece tardíamente en valenciano y castellano, por el 1700; y, en catalán, posteriormente:
orquesta –del grec-lletí orchestra. El sust. arcaic orquestra asoles aludix en valenciá al espay arquitectónic del antiu teatro grec: theatronproskenionorchaestrabalteusfrons scaenae, etc. En valenciá may equival a orquesta de músics, 1ª doc.: “pero en la nit les orquestes / de la música en tot art / divertíen el concurs, / que era entre els grans, el més gran” (Relació entre Tito y Sento… a honor de Carlos Tercer, 1784). En catalá també teníen orquesta, dasta que´ls nacionalistes de Fabra agarraren orquestra per 1915, pera alluntarse del vocable comú al valenciá, castellá y catalá.
orquesta “llums en tota la ciutat, / y, en los altars, orquestes” (Sento y Tito… lo feliz Part de Luisa de Parma, 1794)
orquesta “les orquestes, / les donçaynes y tabals” (Rahonament… que tingueren el Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797)
orquesta “de nit… una gran orquesta” (Breu relació de la gran festa… Mare de Deu, 1799)
orquesta “els cegos, sobre un taulat una orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)
orquesta “dances, castells, novetats rares de focs… orquestes” (L’Alegría de Valencia, 1802)
orquesta “y els estudiants se portaren, / fentli música a la Reyna / … y atres nits a la desfeta / anaren al Real… / ab la estudiantina orquesta” (Memorial dels obsequis fets per Valencia, 1802)
orquesta “dels estudiants, va lluirse sa orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)
orquesta “la orquesta pot anar tocant” (Bernat, J.: El virgo de Visanteta, 1845)
orquesta “en mil orquestes de música” (Batiste Llopis: Defensa de les dones, c. 1850)
orquesta “y apenes vinga la orquesta” (Bernat Baldoví: Un fandanguet en Paiporta, 1855, p. 7)
orquesta “els músics en orquestes” (Boix: IV Cent. Can. St. Vicente, 1855, p. 433)
orquesta “a tota orquesta” (BNM, Ms. 14339, Escalante: ¡Qué no será!, 1862, f. 1) El vocable heu trobem en lletres populars:
A mi me diuen Rosa.
a mi Maria Ana.
Soc la campana grosa.
Y yo la mijana.
Yo pese cent quintals.
Yo trenta en pese,
y aquell que no shu crega,
que mos sospese.
Yo escomence, ¡donc, doonc!
Yo conteste, ¡dinc, dinc!.
La chicoteta canta
tin, tilín, tin…
Y cuan voltegem juntes
en una festa,
sonem com una música
de gran orquesta.
orquesta “bona orquesta” (G. Albán, M.: Un ball de convit, 1863, p.9)
orquesta “a tota la orquesta” (Palanca: La ballá de Sen Francés, 1868, p. 27)
orquesta “que fa ballar a un home / a tota orquesta” (Salvador, J.: Una agüela verda, 1876, p.26)
orquesta “l´orquesta está a cárrec de…” (El pare Mulet, 1877, p.31)
orquesta “cor a tota orquesta” (El Canari, volá 2, Castelló, 1883, p.14)
orquesta “com dir el que toca el violó en la orquesta” (La Moma, 19 / 12 / 1885, p.6)
orquesta “els pabellons. Orquestes en ells” (Palanca: La Fira de Juliol, 1888)
orquesta “porte la orquesta” (Fuster, L.: El nano de la falla, 1894, p. 18)
orquesta “mentres la orquesta…” (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 55)
orquesta “y al so de la orquesta completen la festa” (La Traca, 17 de febrer 1912, p.2)
orquesta “pareix que a lo llunt sone una orquesta” (Marco Rivas, V.: La tasa dels hous, 1918, p.17)
orquesta “contant en orquesta” (De dalt a baix, día dels Inosents, Teatraleríes, 1920)
orquesta “la meua pancha pareix una orquesta” (Visent Alfonso: ¡Mar adins!, 1924, p.11)
orquesta “les notes d’una orquesta” (Catalá, G.: La carchofa de la Villa, Torrent, 1926, p. 5)
orquesta “un sonit que dirás talment que’s una orqueste que…” (La Chala, 12 de juny 1926, p.2)
orquesta “fort en la orquesta y teló rápit” (Hernández, F.: La Marselina, 1927, p.14)
orquesta “asoles, mentres la orquesta…” (Perdiguer, R.: En Carnistoltes, 1928, p. 13)
orquesta “sona la orquesta” (Ferrer, L.: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932, p. 6)
orquesta “fort en la orquesta en motius del Himne” (Peris Celda: ¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929, p. 16)
orquesta “els músics en orquesta” (Beut, P.: Cartelera d’espectáculs, 1932, p. 7)
orquesta “focs fatuos, fort en la orquesta” (Gayano Lluch, R.: Lo que va d’ahir a hui, 1932)
orquesta “… del fox qu’está tocant la orquesta” (Soler Peris, J.: Els estudiants, 1934, p. 33)
orquesta de corda “si tots els veins hagueren pagat, botaríem una magnífica traca y la orquesta de corda…” (Llibret Foguera Alfonso el Sabio, Alacant, 1934)
orquesta “una orquesta tota de músics” (Llibret Foguera del Chanco, Alacant, 1936, p. 53)
orquesteta “una orquesteta davant del guió” (Thous, M.: ¡Foc en l’era!, a. 1900, p.24)
orquestina “haurá una orquestina” (Sendin Galiana: Tonica la del llunar, 1926, p. 17)
orquestina “¿La orquestina ya está apunt?” (Peris Celda: Més allá de la lley, 1927, p. 6)
orquestina “li agrá més una orquestina” (Meliá, F.: Encara queda sol, 1931, p.16)
orquestina “renova la música la orquestina” (Soler Peris.: Els estudiants, 1934, p. 35)
orquestina “una orquestina que costa molts dinés” (Beltrán: Els ratolins, 1934, p. 4)
Ante este léxico y morfología valenciana, la descalificación más socorrida del catalanismo, —que finge poseer sabiduría casi divina— consiste en alegar que inventamos un idioma, o que es una maniobra política del fascismo. No merece la pena contestar a estos amorales, que actúan como auténticos nazis manipulando a la población desconcertada e indefensa; y no hay quien se oponga a esta agresión generalizada, pues tienen a su servicio instituciones y medios de comunicación. Y así seguirán otros cuatro años de subvención, champán y rosas. Mientras tanto, los políticos se esmerarán en tomarnos el pelo y, satisfechos, acomodarán sus traseros en millonarias poltronas.

1 En valenciano moderno, el nuestro, tenemos la terminación no etimológica de la sorda -t(cámbit, prémit, andámit, etc.), que nos diferencia de las agresivas románicas vecinas: “¿tu vengares este agrávit?” (Gadea: Ensisam, 1891, p.271)

Què vol Hitler ?

¿Què vol Hitler?  ¿ Qué quiere Hitler?  El estrecho vínculo entre el nazismo y el nacionalismo catalán Es bien sabido, gracias entre otr...