Mostrando entradas con la etiqueta Chipre. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Chipre. Mostrar todas las entradas

JORNADA QUINTA. NOVELA PRIMERA.

JORNADA QUINTA. NOVELA PRIMERA.

Cimone, per amor, se fa sabio y a Ifigenia, la seua Siñora, rapte al mar; es fet presoné a Rodas, de aon Lisímaco lo libere, y, de acuerdo en ell, rapte a Ifigenia y a Casandra a les seues bodes, fugín en elles a Creta; y allí, fénles les seues dones, en elles a les seues cases són cridats.

Moltes históries, amables siñores, per a doná prinsipi a tan alegre jornada com sirá ésta me se fiquen dabán per a sé contades; de les que una hay triat, perque per nella podréu entendre no sol lo felís final, sino lo santes que eren, lo poderoses y lo benéfiques les forses del Amor, les que mols, sense sabé lo que diuen, condenen en gran error; lo que, si no me equivoco (perque crec que estéu enamorades) mol tos agradará. Pos aixina com ham lligit a les antigues históries de los chipriotes, a la isla de Chipre va ñabé un home nobilíssim de nom Aristippo, mol mes ric que los seus paissanos, en tots los bens temporals, y si en una cosa no l´haguere ferit la fortuna, mes que dingú haguere pogut sentís contén. Y ere ésta que entre los seus fills ne teníe un que en estatura y bellesa de cos a tots los demés joves sobrepassabe, pero ere tonto y sompo sense esperansa. Se díe Caleso, y com ni traballán en cap mestre ni per les paraules o cops del pare ni per ingenio de cap atre habíe pogut ficásseli al cap ni lletra ni educassió, aixina com per la seua veu grossa y mal feta y per les seues maneres mes propies de animal que de home, per a enríuressen d´ell lo cridaben Cimone, lo que en la seua llengua sonabe com en la nostra «burro». La seua malgastada vida lo pare la soportabe en grandíssim doló; y habén perdut ya tota esperansa, per a no tíndre sempre dabán la causa del seu doló, li va maná que sen aniguere al campo y que allí visquere en los seus llauradós; aixó li va agradá mol a Cimone perque les costums y les maneres de los homens rústics eren mes del seu gust que les de la siudat.
Anánsen, pos, Cimone al monte, y fen allí les coses que corresponíen an aquell puesto, va passá que un día, passat ya michdía, anán ell de una possessió cap a un atra en una gayata, va entrá a un bosquet mol majo que ñabíe an aquella comarca, y com ere lo mes de mach, estabe tot aufanós; caminán per allí va arribá a un pradet rodechat de altíssims ábres, y a un dels racóns ñabíe una fresca fon, y gitada a la vora va vore dormí a una majíssima jove cuberta per un vestidet tan sutil que no amagabe casi res de les apretades carns, y de la sintura cap a dal estabe sol cuberta per un drapet blanquíssim que clarejáe; y jun an ella dormíen dos dones y un home, criats de esta jove. Tal com Cimone la va vore, com si may haguere vist a una dona, apoyánse a la gayata, sense di res, en admirassió la va está mirán; y al seu pit, aon en mil enseñanses no se habíe pogut fé entrá cap impresió, va sentí despertá un pensamén que li díe a la seua material y grossa men que aquella ere la cosa mes maja que may habíe sigut vista per cap home viu.
Y allí va aná remirán les seues parts, alabán la seua melena, que li pareixíe d´or, la fron, lo nas y la boca, la gola y los brassos y sobre tot lo pit, encara no massa eixecat; y de llauradó convertit de repén en juez de la hermosura, dessichabe vóreli los ulls, que los teníe tancats, apretats per molta son acumulada. Y per a vórelsi moltes vegades va sentí la tentassió de despertála. Pero pareixénli infinitamen mes guapa que datres dones que antes habíe vist, dudabe que no fore alguna diosa; y tan juissi mostrabe que jusgabe que les coses divines eren mes dignes de reverénsia que les mundanes y per naixó se aguantáe esperán que per nella mateixa se despertare; y encara que la espera li pareguere massa llarga, invadit per un extrañ plaé, no sabíe anássen de allí.
Va passá, pos, que, después de mol rato, la jove, de nom Ifigenia, antes que ningú de los seus se va despertá, y alsán lo cap y obrín los ulls, y veén que apoyat a la gayata estabe Cimone dabán de ella, se va extrañá mol, y va di:
- Cimone, ¿qué vas buscán an estes hores per este bosque?
Ere Cimone, tan per la seua hermosura com per la noblesa y riquesa del pare, y tamé pel seu cabet per a fél en arrós, conegut a consevol part del país. No va contestá res a les paraules de Ifigenia, pero al vórela obrí los ulls la va escomensá a mirá fíxamen, pareixénli que de ells eixíe una suavidat que lo omplíe de un plaé may sentit per nell. Lo que veén la jove va escomensá a tíndre temó de que se animare an alguna cosa que puguere portáli deshonra, per lo que va cridá a les seues criades, y se va eixecá dién:
- Cimone, quedéutos en Deu. -
Y entonses Cimone li va contestá:
- Yo vach en tú. -
Y per mol que la jove rechassáre la seua compañía, sempre en temó, no va pugué separál de ella hasta que no la habíe acompañat a casa seua; y de allí sen va aná a casa de son pare afirmán que de cap manera tornaríe al campo; lo que, per mol pesat que los resultáe a son pare y als seus, li van dixá fé, esperán a vore qué l´habíe fet cambiá de opinió. Habén, pos, entrat la saeta de Amor al cor de Cimone, per la hermosura de Ifigenia, en mol poc tems, anán de un pensamén a un atre, va maravillá a son pare y a tots los seus y a consevol atre que lo coneixíe. Primé li va demaná a son pare que lo faiguere vestí en los trajes y totes les demés coses adornat que portáen sons germáns, lo que son pare va cumplí contentíssim. Después, reunínse en los joves de pro y sentín parlá de les coses que corresponen als gentilhomens, y mes als enamorats, primé en admirassió de tots en poc tems, no sol va adependre les primeres lletres, sino que va arribá a sé de gran valor entre los filósofos; y después de aixó, sén raó de tot alló l´amor que li teníe a Ifigenia, no sol la veu áspra y rústica va cambiá a educada y siudadana, sino que va arribá a sé mestre de canto y de música, y en lo cabalgá y en les coses de la guerra, tan marines com de terra, expertíssim y valén va arribá a sé. Y per a no contá en detalle totes les coses de la seua virtut, no habíe passat lo cuart añ desde lo día del seu primé enamoramén cuan habíe arribat a sé lo mes pito y lo mes cortés y lo que teníe mes particulás virtuts entre los atres joves que ñabíen a la isla de Chipre. ¿Qué es, amables siñores, lo que ham de pensá de Cimone? En verdat, les altes virtuts per lo sel infundides a la seua valerosa alma habíen sigut per la envechosa fortuna a una part del seu cor en llassos fortíssims lligades y tancades, y tots estos llassos va trencá Amor y los va fé pedassos, perque l´Amor es mol mes poderós que la fortuna; y com animadó de los adormits ingenios oscurits, en la seua forsa va arrastrá a la clara llum mostrán ubertamén de quín puesto arrastre als espíritus lligats an ell y a quín los porte en los seus rayos. Cimone, per mol que exagerare en voldre a Ifigenia en algunes coses, aixina com solen fé los joves amáns, no per naixó Aristippo, considerán que Amor lo habíe fet de mardá transformás en persona, no sol no dixabe de ajudál sino que lo animabe a seguí en tota la seua voluntat. Cimone, que no volíe tíndre de nom Galeso perque aixina lo coneixíe Ifigenia, volén cumplí lo seu dessich, moltes vegades va fé sondejá o tantejá a Cipseo, son pare de Ifigenia, per a que lay donare com a dona, pero Cipseo va contestá sempre que lay habíe prometut a Pasimundas, noble jove de Rodas, y que enteníe no faltá a la seua paraula.
Y habén arribat lo tems de les pactades bodes de Ifigenia, y habén manat a per nella lo que habíe de sé lo seu home, se va di Cimone:
«Ara es l´hora de mostrá, oh Ifigenia, cuán te vull. Per tú me hay fet un home y si puc tíndret no ting cap duda que me convertiré en mes gloriós que algún Deu; te hay de tíndre o me moriré.»
Y dit aixó, de amagatóns an algúns nobles joves amics d´ell los va demaná ajuda, y fen secretamen armá un barco en totes les coses oportunes per a la batalla naval, se va fé a la mar, en espera del barco que teníe que transportá a Ifigenia cap al seu home a Rodas. Al día siguién en lo seu barco van alcansá lo d´ella, y desde la proa als que anaben al barco de Ifigenia, va cridá mol fort:
- Paréu, arriéu les veles, o esperéu sé vensuts y afonats al mar. Los adversaris de Cimone habíen portat les armes a cuberta y se preparaben per a deféndres; per lo que Cimone, agarrán, después de les paraules, un arpón de ferro, lo va aviá cap a la popa de los rodenses, que coláen depressa, y lo arpón se va aguantá per a saltá, en la furia de un león, sense esperá a que dingú lo seguire, a la nave de Rodas, com si tots los que allí estaben no foren dingú; y espolejánlo Amor, en maravillosa forsa entre los enemics se va aventá, en un gaviñet a la ma y ara a éste ara an aquell ferín, com a ovelles los tombáe. Lo que veén los rodenses, tirán an terra les armes, casi a una veu se van declará presonés y vensuts.
Cimone los va di:
- Joves, ni vull cap botín ni cap enfado contra vatros me va fé partí de Chipre per a asaltátos al mich del mar en ma armada: lo que me va moure es per a mí grandíssima cosa de conseguí y per a vatros fássil de consedí en pas, y es Ifigenia, a la que vull sobre totes les coses, y a la que no podén obtíndre de son pare com amic y en pas, a vatros com enemic y en les armes me ha espentat Amor a robátola. Donéumela, y anéu en la grássia de Deu.
Los joves li van entregá a Ifigenia, llagrimosa, a Cimone; y ell, veénla plorá, li va di:
- Noble Siñora, no tingues pena; soc lo teu Cimone, que per un llarg amor mol mes hay mereixcut tíndret que Pasimundas per una paraula donada.
Cimone, entonses, mes contén que cap atre home en la adquisissió de tan cara prenda, después de consolála, que encara pllorabe, va deliberá en los seus compañs que no ere bona idea torná a Chipre de momén, per lo que, de comú consell, tots cap a Creta, aon casi tots ells y mes Cimone, per velles parenteles y ressiéns y per mols amics creíen que estaríen segús jun en Ifigenia, van adressá la proa de la seua nave. Pero la fortuna, que mol fássilmen habíe otorgat a Cimone la consecusió de la dona, inconstán, de repén en triste y amarc plo va mudá la alegría del enamorat jove. No habíen encara passat cuatre hores desde que Cimone habíe dixat als rodenses cuan, arribán la nit (que Cimone esperabe mes bona que cap de les passades) se va eixecá un temporal mol fort y tempestuós que al sel en núgols y al mar en vens mol forts va plená. Dingú podíe vore qué fée ni aón anáe, ni siquiera mantíndres a cuberta per a buscá algún refugi. Pareixíe que los deus li hagueren consedit lo seu dessich per a que mes dolorós li fore lo morí, de lo que sense alló poc se haguere preocupat abáns. Se dolíen igual los seus compañs, pero sobre tots se dolíe Ifigenia, plorán mol fort y en molta temó a cada sacsada de les oles, y en la seua plorera áspramen juráe contra l´amor de Cimone y se queixabe de lo seu atrevimén, afirmán que habíe mogut aquella tronada perque los deus no volíen que aquell que contra lo seu gust volíe tíndrela per dona puguere gosá del seu presuntuós dessich sino que, veénla antes morí an ella, ell después moriguere miserablemen. En tals laméns y en atres mes grans no sabén los marinés qué fé, bufán lo ven cada vegada mes fort, sense sabé ni atiná aón anáen, van arribá prop de la isla de Rodas; y no sabén quina isla ere aquella, se van esforsá tan com van pugué, per a salvá les seues vides y van arribá a terra. La fortuna los va portá a un entrán del mar aon poc abáns que ells los rodenses liberats per Cimone habíen arribat en la seua nave; y abáns de donássen cuenta de que habíen anclat a la isla de Rodas, se van vore (al eixí la aurora y fés lo sel algo mes cla) mol prop, a un tiro de arco, del barco que lo día anterió habíen dixat libre, de lo que Cimone, angustiat sense mida, pensán que li passaríe lo que li va passá, va maná que se ficare tot esfors en eixí de allí y aná cap aon la fortuna los portare perque a cap puesto podríen está pijó que allí. Se va intentá fugí de la cala, pero tot va sé en vano: lo ven poderossíssim los espentabe a la vora contraria hasta lo pun de que no sol no van pugué eixí del golfet, sino que, vullgueren o no, los va espentá cap a terra. Y al arribá an ella van sé reconeguts per los marinés rodenses que habíen desembarcat, y un d´ells rápidamen va corre cap a una hassienda prop de allí aon habíen anat los nobles joves de Rodas y los va contá que allí estáen Cimone en Ifigenia a bordo de la nave per lo mateix azar que ells. Éstos, al sentíl, contentíssims, agarrán a mols dels homens de la hassienda, rápidamen van aná cap a la playa; y Cimone, que ya an terra en los seus habíe pres la dessisió de fugí an algún bosquet, tots juns en Ifigenia van sé pessigats y portats a la hassienda, y de allí, vingut de la siudat Lisímaco, lo sumo magistrat de Rodas, en grandíssima compañía de homens de armes, a Cimone y a tots los seus compañs se va emportá a la presó, com habíe manat Pasimundas, a qui les notíssies habíen arribat, y se habíe querellat dabán del senado de Rodas. Y de tal guisa lo pobret y enamorat Cimone va pedre a la seua Ifigenia guañada per nell poc tems atrás sense habéli tret poc mes que algún beset.
Ifigenia va sé ressibida y confortada per moltes dones nobles de Rodas, tan per lo doló patit durán la seua captura com per la temó passada al enfadat mar, y en elles se va está hasta lo día fixat per a les bodes. A Cimone y als seus compañs, per la libertat que habíen donat als joves rodenses, los va sé respetada la vida, encara que Pasimundas solissitabe en totes les seues forses que foren morts, y van sé condenats a presó perpetua; a la que, com pot pensás, mol mal estaben y sense esperansa ya de cap plaé. Pasimundas solissitabe la preparassió de les nupsies, pero la fortuna, com arrepentida de la injuria feta a Cimone, va obrá un atre acsidén en favor de la seua salut. Teníe Pasimundas un germá menut de nom Orínisda, que habíe estat en llargues negossiassións per a péndre per dona a una jove noble y hermosa de la siudat, que se díe Casandra, a la que Lisímaco volíe mol; y se habíe aplassat lo matrimoni moltes vegades per diferéns acsidéns. Ara, veénse Pasimundas a pun de selebrá les bodes en grandíssima festa, va pensá que estaríe mol be si an aquella mateixa festa, per a no duplicá gastos y festes, puguere fé que Orínisda prenguere tamé dona, per lo que va renová les conversassións en los paréns de Casandra y los va portá a terme. Aixina que juns los germáns van dessidí que lo mateix día que Pasimundas se casaríe en Ifigenia, Orínisda se emportaríe a Casandra. Sentín aixó Lisímaco, se va enfadá mol perque se veíe privat de la seua esperansa, pensán que si Orínisda no se casáe en ella, la obtindríe ell; pero, prudénmen, va tíndre amagat lo seu doló y va escomensá a pensá de quina manera podríe impedí que alló se faiguere, y no va vore datra vía possible mes que raptála. Aixó li va pareixe fássil per lo cárrec que teníe, pero mol mes deshonrós u jusgabe que si no haguere tingut aquell cárrec; después de pensásu, la honestidat va sedí lo puesto al amor y va dessidí que, passare lo que passare, raptaríe a Casandra. Y pensán en la compañía que per a fé alló nessessitáe y de la manera en que se teníe que fé, sen va enrecordá de Cimone, a qui teníe presoné en los seus compañs, y va imaginá que cap atre compañ milló ni mes leal podríe tíndre que Cimone en este assunto; per lo que la nit siguién de amagatóns lo va fé víndre a la seua cámara y va escomensá a parláli de esta manera:
- Cimone, aixina com los deus són bons y liberals per als homens, aixina proben la seua virtut, y a los que troben firmes y constáns en tots los casos, com als mes valéns fan dignes de les mes altes recompenses. Ells han volgut una proba de la teua virtut mes serta que aquella que vas pugué mostrá dins de los límits de la casa de ton pare, que es mol ric; y primé en les puncháns solissituts de amor te van fé home de animal (tal com hay sabut), y después en dura fortuna y al presén en dolorosa presó volen vore si lo teu ánim no sirá lo mateix que cuan per poc tems te van sentí felís en la guañada presa. Res tan felís te van consedí com lo que ara se preparen a donát, lo que, per a que recuperos les cansades forses y te séntigues animós, te mostraré. Pasimundas, contén en la teua desgrássia y procuradó de la teua mort, tan com pot se done pressa a selebrá les bodes en la teua Ifigenia per a gosá en elles de la presa que primé una alegre fortuna te habíe consedit y de repén te ha furtat. Cuán mal té que fét, si la vols com yo crec, yo mateix u vech, perque a mí me vol fé lo mateix día son germá Orínisda en Casandra, a qui yo vull sobre totes les coses. Y per a escapá de tan doló de la fortuna cap vía vech que quedo uberta mes que la virtut de los nostres ánims y de les nostres mans dretes a les que ham de mantíndre eixecades les espases y obrímos camí, tú per a lo segón rapte, y yo per a lo primé de les nostres siñores; per lo que si tú, no vull di la teua libertat (de la que poc crec que te preocupes sense la teua Siñora), sino si a la teua Siñora vols recuperá, a les teues mans u han ficat los deus si vols seguím an esta empresa. Estes paraules van fé torná a Cimone tot lo ánim perdut, y sense pensásu massa va contestá:
- Lísimaco, ni mes fort ni mes fiel compañ que yo pots tíndre en tal empresa si es que de ella se pot seguí per a mí lo que dius; y per naixó lo que te pareix que ting que fé mánameu y vorás que u fach en maravillosa forsa.
A lo que Lísimaco va di:
- Lo tersé día a partí de avui, entrarán per primera vegada les noves dones a casa de los seus homens, aon tú armat y acompañat de los teus compañs y yo en algúns dels meus en los que mes confío, al caure la tarde entrarém, y raptánles al mich del convit, a una nave que hay fet prepará en secret les portarém, matán a consevol que se atrevixque a ficás dabán. Li va agradá la orden a Cimone y, callat, hasta lo tems acordat va está a la presó. Arribat lo día dels dos casaméns, la pompa va sé gran y magnífica, y per tot arreu la casa de los dos germáns estabe de festa. Habén preparat Lísimaco totes les coses oportunes, a Cimone y als seus compañs y amics, tots armats deball dels seus vestits, cuan li va pareixe la milló hora, y habénlos primé en moltes paraules animat al seu propósit, los va dividí en tres parts: a uns los va enviá al port per a que dingú puguere impedí lo puchá a la nave cuan u nessessitaren; als atres dos vinguts a la casa de Pasimundas, a un lo va dixá a la porta per a que no pugueren tancáls a dins y fé fracasá la seua ixida, y l´atre, a la vora de Cimone, va pujá per les escales. Arribán a la sala aon estáen les noves mullés assentades a la taula minján, en moltes atres siñores, tiránse cap a abán y voltán del revés les taules, cada un va agarrá a la seua, y ficánles en brassos dels seus compañs, les van enviá cap a la preparada nave. Les ressién casades van escomensá a plorá y a quirdá, y tamé les atres dones y criades; y en seguida tot se va umplí de veus, crits y plos. Pero Cimone y Lisímaco y los seus compañs, traén les espases, sense que dingú se enfrentare an ells, dixánlos tots passá, cap a la escala sen van entorná; y baixán per nella va corre cap an ells Pasimundas que en una gran gayata a la ma corríe cap al soroll, al que Cimone en la seua espasa li va fótre al mich del cap lay va partí pel mich, com una mangrana, y va caure mort als seus peus; corrén per a ajudá a son germá, lo pobre Orínisda va corre la mateixa sort a mans de Cimone, y algúns atres que se van arrimá, van sé ferits y foragitats per los compañs de Lísimaco y de Cimone. Éstos, dixán la casa plena de sang, abalot, plos y tristesa, sense cap obstácul, apretán lo seu botín, van arribá a la nave; y puchán an ella a les dones y puján ells y tots los seus compañs, están ya la playa plena de gen armada que veníe a rescatá a les siñores, ficán los remos al aigua, ben de pressa van colá.
Y arribán a Creta, allí per mols amics y paréns van sé ressibits en alegría, y se van casá en les dones, armán una gran festa, y en mol plaé del seu botín van gosá. A Chipre y a Rodas van ñabé abalots y riñes grans durán mol tems per los seus fets. Al final, parlán en uns y en uns atres los amics y los paréns, van trobá lo modo de, después de este exili, Cimone en Ifigenia, contén, tornare a Chipre y Lísimaco en Casandra a Rodas; y van viure mol tems ben conténs a la seua terra.


JORNADA TERSERA. NOVELA SÉPTIMA

Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconéixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germáns; y después, discretamen, en la seua amán gose.

Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pédre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora. 

Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les máns, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguére del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germáns teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germáns, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix enténdre que han probat a la justíssia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensaméns que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va paréixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove: 
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germáns a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la senténsia, pero debém seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarém en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germáns, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solíssits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justíssia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió? 
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home. 
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinopla y ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di: 

- Siñora, eixequéutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.

Va di entonses la Siñora:

- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám. 

- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén. 

Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?

La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propalat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:

- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga aussénsia ni la seua desventurada mort han pogut may arrancámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:

- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:

- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món. 
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen? 
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara. 
Ñabíe abáns flares santíssims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones néssies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penúries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassións purguen los pecats, pero si los que los fan veiguéren a quí los fan o los coneguéren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espáns se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguíxco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyéns se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinéns y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguíxen aquelles santes paraules del Evangelio

Fáiguen aixó primé y enseñon después als demés. 

Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitáns no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia. 

De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.

Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:

- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre.
Lo peregrino li va di:

- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.

Va di entonses la Siñora.

- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.

Entonses va di lo peregrino:

- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:

- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.

Li va paréixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:

- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di: 

- Siñora, ¿reconeixéu aixó?

En cuan la Siñora lo va vore lo va reconéixe y va di:

- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.

Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:

- ¿Y a mí, me coneixéu?

Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius. 

Tedaldo li va di:

- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germáns y vos.

La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién: 

- Dols Tedaldo meu, ¡sígues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:

- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sígue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé víndre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensaméns de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di: 

- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossénsia; y per naixó, si vols consedím un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la senténsia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:

- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericórdia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.

Lo peregrino entonses va di:

- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germáns de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germáns y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandín va contestá:

- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me dígues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina: 

- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patíxguen los cástics los que no han cometut lo pecat y síguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandín Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres máns an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germáns de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo.
Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:

- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.

Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguére está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germáns en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguére la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germáns y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germáns, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germáns de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en máns de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di: 

- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidéns; pel que son germáns y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina. 

Veén aixó Aldobrandin, va di:

- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones? 

Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:

- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retínga.
Aldobrandino li va di:

- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.

La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germáns de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germáns y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germáns, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este: 

Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:

- ¡Bons los tingue Faziuolo!

A lo que Tedaldo, en presénsia de sons germáns, va contestá: 

- Me hau pres per un atre.

Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién: 

- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.

Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germáns y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.

tersera jornada novela octava

Què vol Hitler ?

¿Què vol Hitler?  ¿ Qué quiere Hitler?  El estrecho vínculo entre el nazismo y el nacionalismo catalán Es bien sabido, gracias entre otr...