Mostrando entradas con la etiqueta foren. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta foren. Mostrar todas las entradas

escorcoy

tadans qui lla eren e foren ab los damunt dits a pendre lo dit escorcoy.
...tadans qui lla eren e foren ab los damunt dits a pendre lo dit escorcoy.

DCVB

ESCORCOLL m. 
Acte d'escorcollar; cast. registro, escrutinio, investigación, rebusca. E deuen hauer de tota moneda que's trobe en l'escorcoll, Consolat, c. 321. La sancta Emperadriu... trobà menys la sancta creu..., e de fet féu acórrer als portals de la ciutat per fer escorcoll e per fer tal justícia, si la trobava, que fos nomenat per tot lo món, Pere Pasqual, Obres, i, 54.
    Fon.: 
əskuɾkóʎ (or.); askoɾkóʎ (occ., val.).
    Var. ant.: 
escorcoy (Muntaner Cròn., c. 133; Ardits, i, 18, a. 1391).
    Etim.: 
derivat postverbal de escorcollar.


ESCORCOLLAR v. tr. 
Examinar minuciosament una cosa cercant-hi quelcom o tractant de veure què hi ha (pir-or., or., occ., val., eiv.); cast. escudriñar, registrar, rebuscar, investigar. «No tinc el teu mocador; si no ho vols creure, escorcolla'm les butxaques». S'era acordat... que els sarraïns e les sarraynes ne posquessen trer tota lur roba e que hom no'ls escorcoylàs ni'ls faés neguna uilania, Jaume I, Cròn. 278. E deu-lo hom escorcollar [al tallador dels ferros de la monederia] com entrarà, perque no y puxa metre diners, doc. a. 1308 (Botet Mon. iii, 285). Null hom crestià ne sarrahí que sia de la Gabella, no gos entrar en nau o en leny o en vexell negun per escorcoylar, ne per estrambacar, per neguna rahó, doc. a. 1323 (Capmany Mem. iv, 83)Dix Josep: Jo us faré tots scorcolar, e aquel qui la hage presa de vosaltres romandrà assí, Serra Gèn. 40. E com les trosses de abdós foren escorcollades, fou trobat en la trossa del fill lo dit anap, Scachs 86. Ella y sa mossa | percint e bossa | fins al cotó | del meu gipó | me scorcollaren, Spill 931. En va m'esforçava a escorcollar les foscors de la meva imaginació, Ruyra Pinya, i, 61.
    Fon.: 
əskuɾkuʎá (pir-or., or.); askoɾkoʎá (occ., Maestr.); eskoɾkoʎáɾ (val.); əskuɾkuјá (Empordà, Plana de Vic).
    Var. 
ant.: escorquellar (doc. a. 1414, ap. Col. Bof. xxxvi, 232).
    Etim.: 
derivat de corcoll. Escorcollar devia significar originàriament ‘llevar el corcoll, examinar fins al corcoll’.


1. CORCOLL m. 
|| 1. Corc, insecte que rosega els cereals, els llegums, etc. (Benavarri, Peralta, Tamarit); cast. gusano, gorgojo. El gran munt de forment... van talant el corcoll i la formiga, Riber Geòrg. 16.
|| 2. Pinyol dur, com de cirera, de pruna, etc (Bonansa); cast. hueso. 
|| 3. Capoll de la baldufa (Barc.); cast. pezón. Semblants a baldufas ensorradas pel corcoll, Pons Auca 291.
|| 4. Part posterior del coll en la seva unió amb el cap (Organyà); cast. nuca, colodrillo. «Caure de corcoll», «anar de corcoll»: caure d'esquena. S'esmunyí entre bardisses, caigué de corcoll, Einer Capcigr. 149.
    Fon.: 
koɾkóʎ (occ.); kuɾkóʎ (or.).
    Sinòn.:
— || 1, corc, corcó, poll;— || 2, pinyol;— || 3, capoll;— || 4, tos.
    Etim.: 
del llatí cŭrcŭlio, mat. sign. || 1. No és clara l'evolució de significats que presenta el mot en català, i tal vegada els significats 3 i 4 demanen un altre mot originari que actualment no podem endevinar.
2. CORCOLL 
Llin. existent a Barc., Figueres, Llançà, Port de la Selva, Roses, etc. Figura ja aquest cognom en un doc. castellonenc de l'any 1381 (cf. BSCC, v, 400).
    Etim.: 
probablement del llatí Cŭrcŭlio, sobrenom.

Xavi Boada Vila,genéticamente,castellanos, catanazi

Más imbecilidades de Javierico el catanazi aquí.