rentat de cervell , lavado de cerebro


Cerebro Matic 2018 Catalunya


La Real Academia no se anda con ambages ni remilgos a la hora de definir qué es un lavado de cerebro: “Modificar profundamente las ideas y creencias de una persona aplicándole técnicas de manipulación psicológica”. Eso sí: se queda corta porque no habla de los que tienen la consciencia en blanco, es decir de los bebés y de los niños, en resumidas cuentas, de aquéllos que son campo trillado para los fascistoides que quieren imponer sus pensamientos al prójimo de manera espuria.
Cataluña no es una sociedad enferma porque muchísimos padres se ponen las pilas contraprogramando a los niños que llegan a casa destilando odio contra todo lo que huela a España, desinformados, desnortados y con un concepto de la Historia y la Geografía que pondría los pelos de punta a Ortega o Marañón y no digamos al gran José Antonio Marina. Pero para mí constituye ya un dogma de fe el sectarismo y el fanatismo inoculado a cientos de miles de catalanes.
A mí no me van a contar de qué hablo porque lo padecí con mi hijo mayor en la cada vez más catalanizada Baleares. Fue al mejor colegio de Palma, los primeros años no tuvo problemas, pero cuando ya sobrepasaba ese umbral vital que es el uso de razón le cayó en desgracia una profesora nacionalista, más pija que Snoopy (hablaba en español como Rita Maestre) pero nacionalista. Cuál sería mi sorpresa cuando un día me espetó en ese paraíso a tiro de piedra de Palma que es Illetas:

- Papá, ya sé contar—.
—A ver…—.



Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit…—.
Cuando mi estupefacción estaba en la estratosfera, una nueva arremetida del imberbe la disparó al fin del universo:
—Y también he aprendido los colores—.
—No te los sabes—, le chinché.
—Claro que sí: blanc, negre, vermell, verd, groc…—.
Monté un educadísimo pollo que no lo superaría ni un lord inglés pero dio igual porque el Decreto de Mínimos (la Ley Lingüística del corrupto Matas) obligaba a impartir “al menos” el 50% de las clases en catalán, que no en mallorquín. O sea, que podías reducir el español a un 10% como, de hecho, hacían numerosas escuelas. Manda huevos lo principal y lo accesorio. Han pasado 12 años de aquella desagradable anécdota y en las urnas ya se nota cómo el machaque en muchas aulas va haciendo efecto. Cada vez son más por culpa de una presidenta de Baleares, Francina Armengol, que es una independentista travestida de socialista. Me parece tan de recibo que se enseñe catalán en Cataluña (sólo faltaría) y mallorquín en Mallorca como indignante que se prive a los padres de elegir en qué lengua se educan esencialmente sus descendientes. Es de coña que lo elija el presidentusco o presidentoida de turno y no quienes gozan de su patria potestad.
Lo de Cataluña es fascismo puro. Y duro. Y repugnante. Y anormalizante. Para que comprendan la dimensión del problema les formularé una sencilla pregunta. ¿Cuántos chicos y chicas cursan Educación Infantil, Primaria, Secundaria y Universitaria en Cataluña? Cualquiera de ustedes se echará a temblar en milésimas de segundo cuando les facilite el dato: 1.548.279 (últimas cifras facilitadas por la Generalitat).
Ergo, hay millón y medio de muchachos y muchachas que cada día escuchan, más explícita que implícitamente, que Cataluña no es España, consecuentemente, que es una nación, que la Guerra de Sucesión de 1714 entre borbones y austrias fue una Guerra de Secesión, que España nos roba, que Companys fue un mártir y no el asesino de 8.000 conciudadanos, que este sujeto nauseabundo es el padre de la patria, amén de una suerte de indisimulados elogios al mayor delincuente político de Europa Occidental, Jordi Pujol Soley.
Los niños conocen como nadie los ríos, las montañas y las ciudades de Cataluña pero no tienen pajolera idea de qué coño es eso de la Reconquista, las Cortes de Cádiz o quién es un tal Diego Velázquez. Los Reyes Católicos, sí, aunque parcialmente. Allí se les inocula que Cataluña era un reino con Fernando de Aragón olvidando que no pasó de condado. De la lectura y la escritura en español ni hablamos porque son dos horas semanales. Consecuencia: buena parte de los alumnos le meten más bofetadas al Diccionario que Mike Tyson a sus incautos rivales. Los más son cuasianalfabetos funcionales a la hora de redactar un texto en la lengua de Cervantes, Quevedo, Pedro Calderón, Machado, García Lorca, Juan Ramón Jiménez, Cela, García Márquez, Vargas Llosa o Rulfo, Eduardo Mendoza, entre otros muchos genios y premios Nobel. Por cierto: un idioma que hablan 600 millones de personas en todo el mundo y que te puede permitir circular sin perderte en la traducción por ciudades como Nueva York, Los Ángeles y no digamos ya Miami.

La imagen del miércoles pasado en una autopista vale más que mil palabras. Cinco niños, el mayor de los cuales no tendría más de tres o cuatro años, el más pequeño de meses, sentados en medio de la vía cortando el tráfico con un cartel por bandera en el que se pedía la libertad de dos jordis delincuentes: Sánchez y Cuixart. ¿Se puede estar más enfermos que los malnacidos de sus padres? La escena era calcadita a las del nazismo, el comunismo, el chavismo o a las que nos llegan a diario de la Corea del Norte del asesino Kim Jong-un. Una demencia. En cualquier país normal a los progenitores les habrían retirado ya la guarda y custodia de los menores. Por enfermos mentales.
¿Por qué se quedó el dictador democrático Jordi Pujol la Educación? Pues porque es tan listo como golfo, es decir, porque es listísimo. Y a una mente privilegiada para el mal como la suya no se le escapaba que el que controla la Educación, controla el futuro. Y no a corto o medio plazo sino durante generaciones. Dominar la lengua vehicular es tanto como dominar a tu antojo a un ser humano. No olvidemos que es aquella en la que los imberbes aprenden a pensar. De ahí a convertirlos en esclavos mentales de una causa no media precisamente un abismo.
El lavado de cerebro en las aulas es propio de las peores satrapías. Y como he subrayado hasta la saciedad, las tiranías pueden surgir de varias maneras: con la prototípica, un golpe de Estado, o tras unas elecciones impecablemente democráticas. Llegas, ves, vences en buena lid y cambias las normas como te salga del arco del triunfo. Eso sí: siempre en nombre de la libertad y la democracia para, poco a poco, dejar reducida la libertad a la condición de papel mojado. Hitler, Chávez, Maduro o Putin son algunos acollonantes ejemplos. Y, aunque algunos lo nieguen mientras les crece pinochescamente la napia, no hay peor ciego que el que no quiere ver, también el ladronísimo Pujol.
El lavado de cerebro tiene como fin último perpetuar sine die el régimen en el poder. Que los gobernados no sepan diferenciar entre el bien y el mal, que no discriminen, que sean súbditos y no ciudadanos, vamos, que desde arriba los muevan como títeres, incluído Juaquín Torra. Cuando algún indocumentado o sectario madrileño de tres al cuarto argumenta en TV que con Rajoy se ha disparado el número de independentistas (el presidente tiene la culpa hasta del asesinato de Kennedy, lo debió de matar con ocho años), yo le contraargumento con varias y poderosas razones: en el País Vasco han caído a plomo y en Cataluña hay más como consecuencia de la involución educativa iniciada por el pujolismo en 1983. Treinta y cuatro años de programación cerebral han provocado que donde antes había un millón de separatistas ahora haya dos. Dos millones que, tampoco nos volvamos locos, son muchos en términos absolutos pero no tantos si lo analizamos con proporcionalidad: el 27% de la población. Que es tanto como sostener, sin manipulación alguna, que el 27% de los catalanes quiere imponer sus redaños al 73% restante. Flipante. Eso sólo ocurre en las dictaduras.
De aquellos polvos vienen estos lodos. Cuando debates con independentistas catalanes te percatas en cuestión de segundos que están todos cortados por el mismo patrón e irreversiblemente fanatizados. Mismas cantinelas, mismos términos, mismos lugares comunes y cero lugar para la autocrítica. Les escucho perorar sobre los “presos políticos”, sobre “la dictadura que se padece en España”, llamar “golpe de Estado” al 155 y no a Puigdemont y cía, sostenella y no enmendalla con “la histórica nación catalana”, soltar que “TV3 es una televisión libre”, identificar a la España de Rajoy con la de Franco y quedarse tan panchos y negar la mayor, que no es otra que el tan indiscriminado como psicopático adoctrinamiento en las aulas.


boadella

Tengo tan claro esto como que la mayoría natural de Cataluña, esa mayoría silenciosa a la par que atemorizada, está cero fanatizada. Lo compruebo cada vez que piso la tierra de mis dos abuelas. Todo el mundo, insisto todo el mundo, me trata de maravilla, jamás he visto una mala cara, siempre todo es amabilidad, educación y seny. Miento, una vez sí me insultaron: fue un pijo a bordo de un Q7 de 100.000 euros perfectamente trajeado y aconteció en la parte alta de Barcelona. El problema es que de las escuelas salen más chicos y chicas programados que librepensadores. Y eso a medio y largo plazo es un desastre en términos intelectuales, constitucionales, históricos y sociológicos. Cuando tú, señor Estado, has dejado el terreno de juego entero al enemigo durante 37 años lo normal es que tardes otros tantos en darle la vuelta a la tortilla. El caso es que si continúa el achique de espacios por parte del independentismo durante 15 más, la segunda nación más antigua de Europa (España) pasará a la historia.


rentat de cervell , lavado de cerebro

Por eso se me despierta la ternura cuando escucho las palabras de optimismo ante el 21-D del Gobierno, del PP, de la imparable Arrimadas, del valiente Albiol o del genial Iceta. Para empezar, porque el lenguaje no verbal no acompaña, su cara suele ser un poema. Y, para terminar, porque mientras no se termine con la pacífica violencia (no hay peor intimidación que la que se ejecuta con las leyes y no con las porras) que padecen los constitucionalistas, mientras TV3 continúe falsificando el pasado, el presente y el futuro y mientras en las escuelas y en la universidad se lave el cerebro, NO HAY NADA QUE HACER. Ojalá me equivoque y veamos a Arrimadas de presidenta el penúltimo jueves del año. Me temo que la vida seguirá igual. Ellos actuando las 24 horas contra España y nosotros contemporizando. Los tahúres golpistas jugando con cartas marcadas y los demócratas sin trampa ni cartón. Ellos adoctrinando hasta la náusea y nosotros haciéndoles el juego por aquello de la corrección política, como cuando algunos prohombres madrileños hablan gilipollescamente de “Girona” o “Lleida” olvidando que en castellano es “Gerona” y “Lérida”. Si Orwell resucitase, escribiría sin solución de continuidad un libro recordando su mítico 1984 o ese Mundo Feliz de Huxley. Sobra decir que se titularía Cataluña 2017.

El parlar de Cambrils

El parlar de Cambrils

Estudi fonètic, morfosintàctic i lèxic
Conté El vocabulari dels pescadors de Cambrils de Josep Lluís Savall Rom, Pepelu per als amics
Pere Navarro Gómez, Pedrico per als amics
VII Beca de Recerca Vila de Cambrils

El parlar de Cambrils és una monografia que descriu i analitza la llengua catalana parlada en aquesta localitat camptarragonina. Des del punt de vista geolingüístic té un interès especial, ja que, resseguint la costa de nord a sud, Cambrils és el penúltim poble que s'expressa en català oriental --el darrer és l'Hospitalet de l'Infant--, circumstància que li fa compartir trets, per proximitat, amb el català occidental: els límits, les cruïlles, les transicions a la llengua valenciana, són d'un immens interès per als dialectòlegs. A més de ser una contribució rellevant a la dialectologia catalana i al coneixement de la realitat històrica cambrilenca, és també un llibre especial. Amb aquesta obra Pere Navarro, d'alguna manera, paga un deute amb la seva vila natal --i amb el seu company d'estudis primaris i universitaris, Josep Lluís Savall Rom, que n'havia de ser el coautor. L'elaboració d'El parlar de Cambrils és, doncs, un acte de reconeixement d'un fill de Cambrils que se sent agraït al poble on va néixer.

el parlar de Cambrils, Pere Navarro

Biografía del autor

Pere Navarro (Cambrils, 1958) es llicencia en Filologia Catalana el 1982. L'any següent, el 1983, comença a fer classes de dialectologia, gramàtica històrica i sociolingüística a la Universitat, a Tarragona, mentre prepara la tesi de llicenciatura, que llegeix el 1984. L'any 1994 obté el grau de Doctor en Filologia Catalana. Actualment és professor titular del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. La dialectologia catalana i els estudis geolingüístics ocupen la part més important de la seva recerca universitària i acadèmica. El resultat de tota aquesta dedicació és la publicació dels llibres El parlar de la Fatarella (1992; 2a edició, 1993), Els parlars de la Terra Alta (2 volums, 1996), Aproximació geolingüística als parlars de la Ribera d'Ebre (2000), Aproximació geolingüística als parlars del Priorat (2000; 2a edició, 2012), Aproximació geolingüística als parlars del Matarraña (2005). Toca, Peron!!!: Parlaments del Ball de Dames i Vells de Tarragona (1981-2013) (Altres) Teatralitat popular i tradició: Actes del II Congrés Internacional de Balls Parlats (Actes i Congressos)



Tapa blanda: 520 páginas
Editor: Cossetània Edicions (1 de mayo de 2012)
Colección: El Tinter
Idioma: Catalán
ISBN-10: 8415456395
ISBN-13: 978-8415456391

Pere Navarro Gómez va néixer el 1958 a Cambrils, a la Vila. De família humil, va estudiar als «hermanos» de La Salle i, després, a l’Institut Gaudí de Reus.
L’any 1977 va iniciar els estudis universitaris a Tarragona, a la Facultat de Lletres,  que llavors pertanyia a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar en Filologia Catalana el 1982. Poc després, el 1983, va començar a fer classes de dialectologia, gramàtica històrica i sociolingüística, mentre preparava la tesi de llicenciatura, que va llegir el 1984. En aquell moment Pere Navarro ja havia decidit que, si les coses no es torçaven, dedicaria la vida professional a la docència universitària i a la investigació en l’àmbit de la llengua catalana. De fet, la decisió no era una  decisió de caràcter professional i prou, sinó que era una manera de concretar les exigències d’una gran passió: la passió per la nostra llengua i pel nostre país. Una passió que no l’ha abandonat mai.

A Pere Navarro li havia dirigit la tesi de llicenciatura Joan Veny, catedràtic de
la Universitat de Barcelona, que era —i és encara, tot i que ja està jubilat— el
«patriarca» de la dialectologia catalana. La dialectologia catalana i els estudis geolingüístics han ocupat des de llavors la part més important de la recerca universitària i acadèmica de Navarro, que ha compaginat, a la Universitat Rovira i Virgili, amb la dedicació a la docència, des del 1995 com a professor titular. El 1994 va presentar la tesi doctoral, dedicada als parlars de la Terra Alta, també dirigida per Joan Veny. El resultat de tota aquesta dedicació a la recerca ha estat la publicació dels llibres El parlar de la Fatarella (1992; 2a edició, 1993), Els parlars de la Terra  Alta (2 vols., 1996; que va obtenir la Beca Manuel de Montoliu de la Diputació de Tarragona), Aproximació geolingüística als parlars de la Ribera d’Ebre (2000), Aproximació geolingüística als parlars del Priorat (2000), Aproximació geolingüística als parlars del Matarraña (2005) i, en col·laboració, Comentari lingüístic de textos (teoria i pràctica) (1990, amb Joan Martí Castell i Miquel Àngel Pradilla) i  Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp (2010, amb Carme Oriol i Mònica Sales).
A més de ser autor d’aquests llibres, Navarro ha publicat una gran quantitat
d’articles científics i altres estudis en revistes especialitzades, miscel·lànies i volums col·lectius. La llista d’aquests treballs (que no dono completa) impressiona:
«De gramàtica històrica catalana: estudi morfofonològic de l’article definit en el Tirant lo Blanc», a la revista Universitas Tarraconensis (1987); «Bilingualism or the death of a language», a la revista Catalònia Cultura (1988); «Algunes consideracions sobre la llengua (e)stàndard», al Butlletí del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver (1991); «Qüestions lingüístiques sobre els Balls Parlats: la llengua de Dames i Vells», dins Els balls parlats a la Catalunya Nova (1992); «Les idees lingüístiques de Jaume Vidal Alcover» (amb Jordi Ginebra), dins Homenatge a Jaume Vidal Alcover (1992); «Reflexions sobre la situació de la llengua a Tarragona», dins Actes de les Jornades sobre la llengua a Tarragona (1993); «La situació de la llengua catalana a la URV» (amb Jordi de Bufa al ull), dins Actes de les Jornades sobre la llengua a Tarragona (1993); «Comentari lingüístic», dins La passió d’Ulldecona (1995);
«En el límit» (sobre el parlar del Pont de Suert, amb Jordi Ginebra i Miquel Àngel Pradilla), dins Trobada amb la Ciència 1993 al Pallars i l’Alta Ribagorça (1995); «Interrelació entre varietat geogràfica i varietat estàndard a la comarca de la Terra Alta», dins Jornades sobre llengua i ensenyament (1995); «Ara pla!» (sobre el parlar de Figueres, amb Jordi Ginebra i Miquel Àngel Pradilla), dins Trobada amb la Ciència 1994 a l’Empordà 1996); «Variació diatòpica: dialectologia i geografia lingüística», dins Ecosistema comunicatiu. Llengua i variació (1998); «Les limitacions lingüístiques de Narcís Oller» (amb Jordi Ginebra), dins Actes del Col·loqui Narcís Oller (1999); «Qüestions geolingüístiques i sociolingüístiques a l’entorn del tortosí» (amb Miquel Àngel Pradilla) i «Gentilicis, renoms col·lectius i dites tòpiques de la comarca de la Terra Alta», dins Actes del Vint-i-tresè Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica (1999-2000); «Els parlars de transició entre el català occidental i l’oriental», a la revista Caplletra (2000); «Aragonesismes en el català de la
Terra Alta», dins Estudios y Rechiras arredol d’a luenga aragonesa y a suya literatura (2001); «Judici de Jaume Vidal Alcover sobre l’obra de Pompeu Fabra» (amb Jordi Ginebra i Joaquim Mallafrè), dins Jaume Vidal Alcover: humanisme, heterodòxia i geni (2001); «Maria Aurèlia Capmany: llengua, norma i normativistes» (amb Jordi Ginebra i Joaquim Mallafrè), dins Maria Aurèlia Capmany: l’afirmació en la paraula (2002); «Processos d’estandardització en les llengües romàniques minoritzades: asturià, aragonès, francoprovençal i sard», dins Identitat lingüística i
estandardització (2003); «Estàndard i variació diatòpica: el model estàndard en els mitjans de comunicació locals escrits de la Ribera d’Ebre» (amb Olga Cubells), dins Una radiografia social de la llengua catalana (2003); «Norma lèxica i variació lingüística: el diccionari de Pere Labèrnia (1839-1840)» (amb Jordi Ginebra), dins Llengua i literatura a les comarques de la diòcesi de Tortosa (2003); «Revisió del tractament de les unitats fraseològiques en els diccionaris catalans dels segles xvi, xvii i xviii» (amb Jordi Ginebra) i «Estudi lingüístic d’El Nou Testament de nostre Senyor Jesús Christ traduït del grek en llengua menorquina» (amb Jordi Ginebra), dins Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Paris IV - Sorbonne, 4-10 de setembre de 2000) (2003);
«Aportació a El vocabulari dels pescadors de Cambrils de Josep Lluís Savall Rom», dins Aquell regust d’ampla llibertat (2007); «El tortosí i les altres varietats del català a la diòcesi de Tortosa» (amb Olga Cubells), dins Miscel·lània en el 850  aniversari de la Parròquia de l’Aldea (1160-2010) (2010); «Descripció lingüística del català a la diòcesi de Tortosa» (amb Olga Cubells), dins Art i cultura. Història de les Terres de l’Ebre (volum v, 2010); «La llengua de Santa Tecla», dins Paraula de Tecla. Vocabulari de les festes de Santa Tecla (2010); «Paral·lelismes i interferències amb l’aragonès i l’espanyol en el català de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i lo Matarraña» (amb Olga Cubells), dins Actes de Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Lleida 2009) (2010); ««De la glòria en baixa la Munda Culot, la Milagros Merla i el vell de Panxot». Intent de sistematització dels renoms de la vila de Tivissa (Ribera d’Ebre)» (amb Joaquim Roset) i «Les fonts a la muntanya de la vila de Tivissa (Ribera d’Ebre)», dins Noves aportacions a l’onomàstica garriguenca i catalana (2010). Finalment, ara està treballant en un projecte de descripció de la parla dels gitanos de Tarragona, que diuen la franja del meu malacatón, finançat per l’Ajuntament d’aquella ciutat.
Avui Pere Navarro és, dels filòlegs en actiu (si descomptem Joan Veny, ja jubilat), la màxima autoritat de España en dialectologia catalana. Aquesta competència, però, no l’ha dut a quedar-se en la torre d’ivori d’un espai acadèmic clos i tancat, sinó que l’ha conduït a preocupar-se pels problemes concrets del model de llengua que es difon en l’ensenyament del català, i a comprometre’s en la defensa d’un estàndard obert, que tingui en compte la realitat lingüística dels diversos territoris de parla catalana. 😂😂😂
Una lluita per la variació que en cap cas vol qüestionar la unitat de la llengua i la necessitat d’un sistema de referència comú. La seva alta competència en dialectologia i geolingüística tampoc no l’ha dut a mostrar-se davant
els amics i coneguts —com de vegades passa amb els experts universitaris— amb una actitud distant, de persona que se sap més sàvia que els altres. Ben al contrari: la senzillesa, la proximitat i el rebuig de la pedanteria són alguns dels trets que caracteritzen la seva personalitat, com sap qualsevol que l’hagi tractat. Potser la clau de tot plegat és que Pere Navarro veu, amb naturalitat, la seva professió de dialectòleg com una activitat molt lligada a la seva manera d’entendre la vida i el món. En l’interès pels parlars i dialectes de la nostra llengua hi traspua el respecte a la diferència, l’estima de la diversitat: de les diferents maneres de ser de les persones i els pobles, de les particularitats locals (de vegades ancestrals) que una certa malentesa modernitat amenaça d’arraconar. Per això Navarro no es limita a fer de simple observador de la realitat lingüística que estudia. Estudiar els mots és també, per a ell, voler recuperar els mots. És difondre entre la gent la convicció que les maneres de parlar locals no són maneres de parlar incorrectes, i que no hi ha incompatibilitat entre llengua estàndard i dialecte: cada una de les modalitats és adequada en el seu àmbit d’ús.
Ara Pere Navarro ens ofereix un nou fruit del seu treball acadèmic: el llibre
El parlar de Cambrils. Es tracta d’una monografia gairebé exhaustiva, curulla de dades, realitzada al llarg d’uns quants anys, que analitza el parlar de Cambrils i el situa en el marc dels parlars del Camp de Tarragona, que configuren un subdialecte dins el conjunt dialectal sud-oriental de la llengua catalana, en transició a la llengua valenciana. Des del punt de vista lingüístic el parlar històric de Cambrils té interès per ell mateix, com qualsevol altre parlar, però des del punt de vista geolingüístic té un interès especial, ja
que, resseguint la costa de nord a sud, Cambrils és el penúltim poble que s’expressa en català oriental —el darrer és l’Hospitalet de l’Infant—, circumstància que li fa compartir trets, per proximitat, amb el català occidental: els límits, les cruïlles, les transicions, són d’un immens interès per als dialectòlegs.  Amb El parlar de Cambrils Pere Navarro, profund coneixedor de la metodologia de la recerca dialectològica, dotat d’un bon bagatge de coneixements sincrònics, diacrònics i sociolingüístics de la nostra llengua, sensible a la cultura popular, i que —com escrivia Joan Veny— «sap lligar la ciència a l’espai estudiat i als seus homes», ens proporciona una fina i completa descripció lingüística que farà progressar enormement els nostres coneixements sobre la dinàmica dels dialectes i de la llengua col·loquial i, en definitiva, sobre l’objecte d’estudi del que anomenem filologia catalana. L’anàlisi fonètica és rigorosa i detallada. La presentació de la morfologia (nominal i verbal i d’altres categories) és gairebé completa.
La incorporació d’una secció sobre sintaxi és especialment rellevant, ja que en
els estudis de dialectologia la sintaxi ha estat tradicionalment bandejada. L’estudi del lèxic és excel·lent, i ofereix una quantitat de dades immensa, que no sols caracteritzen el parlar estudiat sinó que serviran per a altres anàlisis contrastives en el marc d’estudis lexicogràfics i lexicològics. Cal destacar també la inclusió d’un apartat sobre fraseologismes, aquesta classe d’unitats tan pròpies del català col·loquial però tan difícils de descriure i sistematitzar. I, finalment, la inclusió d’etnotextos i l’ordenació temàtica del vocabulari (per exemple, amb la relació dels noms dels jocs acompanyada de la descripció) tindrà utilitat no sols per a la lingüística sinó també per a l’etnografia i l’antropologia cultural.
Però El parlar de Cambrils, a més de ser una contribució rellevant a la dialectologia catalana i al coneixement de la realitat històrica cambrilenca, és també un llibre especial. Amb aquesta obra Pere Navarro, d’alguna manera, paga un deute amb la seva vila natal. Navarro va deixar Cambrils quan va començar a treballar a Tarragona, però no se n’ha desvinculat mai: hi torna els caps de setmana i participa en la vida social i cultural del poble (és membre, per exemple, de la Coral Verge del Camí). L’elaboració d’El parlar de Cambrils és, doncs, un acte de reconeixement d’un fill de Cambrils que —encara que no hi viu— se sent agraït al poble on va néixer. Estic segur que els cambrilencs sabran valorar aquest acte d’agraïment i sabran apreciar l’esforç de Pere Navarro. I estic segur que, llegint el llibre, aprendran i «xalaran».
Jordi Ginebra
Catedràtic de lingüística catalana
Director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili
Tarragona, 14 de gener de 2012

http://www.cossetania.com/tasts/elparlardecambrils.pdf

1. Justificació

Ja fa una bona colla d’anys que ens rondava pel cap, al Josep Lluís Savall Rom i
a mi, la idea d’emprendre un treball conjunt sobre el parlar de Cambrils. El Josep Lluís i jo havíem estat companys d’estudis al Col·legi dels Germans de La Salle de Cambrils, i més tard a la Universitat, a Tarragona. Havia de ser una demostració que aquella rivalitat, de vegades malsana, entre la gent de la Platja i la gent del Poble o la Vila, podia ser superada i es podia treballar conjuntament per a tota la comunitat de Cambrils. El projecte que tenien un mariner i un vilero de dur a terme conjuntament l’estudi del parlar de Cambrils es va veure truncat per la mort del Josep Lluís. Havíem trigat massa a emprendre aquesta tasca!
El col·lectiu La Gent del Llamp, del qual el Josep Lluís Savall havia arribat a
ser el president, amb motiu de retre-li un homenatge, va publicar l’any 2007, en el llibre Aquell regust d’ampla llibertat, un conjunt de textos i imatges d’amics i una selecció de la seva obra literària. Quan La Gent del Llamp em va proposar la possibilitat de participar en aquesta publicació no m’ho vaig pensar dues vegades.
La meva aportació —sobre els noms de la fauna i la flora marines segons el parlar de Cambrils— completava el seu Vocabulari dels pescadors de Cambrils, que l’any 1991 li havia publicat a Reus l’Associació d’Estudis Reusencs.
El treball que ara teniu a les mans inclou El vocabulari dels pescadors de Cambrils del Josep Lluís Savall per dues raons, primera perquè l’edició de 1991 es troba totalment esgotada; i segona perquè, amb la seva inclusió en aquest treball, es veu acomplerta, encara que de manera pòstuma, la seva voluntat d’elaborar conjuntament la descripció del parlar de Cambrils, el nostre poble. S’hi ha mantingut la distribució original de les entrades lèxiques i la seva sistematització, tot i que s’han col·locat en diferents camps semàntics quan la distribució del material així ho demanava. Darrere de cada entrada s’hi ha col·locat la informació corresponent a la categoria gramatical, que no figurava en l’original. La transcripció fonètica ha estat col·locada al costat de cada entrada, a diferència del que passava en el text original, on apareixia en un apèndix al final del treball. La bibliografia emprada per Savall també ha estat incorporada a la bibliografia general. 2
L’obra que teniu a les mans és un treball que, malgrat la pretensió de ser rigorós, no pot ser exhaustiu per moltes raons. En destacaré dues: la necessitat d’estar molts anys duent a terme el treball de camp per poder recollir la totalitat de trets propis del nostre parlar; el fet que la llengua és una realitat viva, en constant procés d’evolució.
Aquí hi trobareu les característiques que defineixen i configuren el parlar de
Cambrils dins el conjunt de parlars catalans, i més concretament dels parlars
catalans del Camp de Tarragona, que, malgrat compartir la majoria de trets, cada un proporciona les peculiaritats que el singularitzen. Els parlars del Camp de Tarragona es troben inclosos en el bloc oriental de la llengua catalana i configuren un subdialecte particular dins el conjunt dialectal que denomino català sud-oriental.
Vet aquí l’esquema simplificat dels dialectes i subdialectes catalans:
Veure

Sóc conscient que algunes persones que llegiran aquest treball hi trobaran a
faltar aquest o aquell altre mot; o que el significat d’aquesta o aquella paraula no


2 No ha estat possible incloure els dibuixos que il·lustraven El vocabulari dels pescadors de Cambrils per raons d’espai i de coherència amb els altres camps semàntics, que no en tenen. Tampoc no s’han reproduït les introduccions de cada capítol.


es correspon ben bé al que es fa servir personalment o en família. L’objectiu principal, doncs, d’aquest estudi ha estat recollir el material lingüístic referit a la parla històrica de Cambrils de boca de les generacions més grans, per donar testimoni d’un tall cronològic que el parlar del nostre poble presenta a principis del segle xxi. No hi trobaran, doncs, ni la descripció del parlar de totes les generacions cambrilenques, ni la descripció dels diferents registres de la llengua, ni la manera de parlar dels immigrants que s’han instal·lat a Cambrils i han après el català, ni la descripció de les llengües i o varietats lingüístiques diverses que es parlen a la localitat.

Aquí hi ha recollides les característiques del català de Cambrils segons els diversos nivells lingüístics: vocalisme tònic i àton, consonantisme, morfologia nominal i verbal. La part més extensa l’ocupa el lèxic, que està sistematitzat a través de diversos camps semàntics, entre els quals cal destacar els que fan referència als dos àmbits humans més significatius de Cambrils: el món de la pagesia i el de la pesca. No hi manquen referències a altres oficis com el de pastor, paleta, ferrer, pastisser, baster, boter, fuster, la confecció de palmons i rams. També hi figuren camps semàntics relacionats amb el cos humà, la família i el cicle de la vida, la casa, el vestit, les creences religioses i les supersticions, els jocs. Completa l’apartat lèxic un capítol on apareix un centenar de fraseologismes i usos figurats, alguns dels quals ja va incloure Josep Lluís Savall en El vocabulari dels pescadors de Cambrils.
En aquest moment històric que ens ha tocat viure, el model d’una llengua
codificada i estandarditzada que es vehicula, sobretot, a través de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació exerceix un procés d’homogeneïtzació sobre la parla històrica de Cambrils, la qual està vivint, de manera molt conscient, uns canvis que en els propers anys l’hauran modificada substancialment. La pressió que exerceix també la llengua de la població catalanòfona de procedència diversa que en els darrers decennis s’ha instal·lat a Cambrils exerceix d’anivelladora entre els seus parlars respectius i el parlar autòcton. És per aquest motiu que urgia la descripció
d’un model de llengua que havia aglutinat una comunitat cambrilenca en la qual tothom es coneixia i que ara, amb l’allau immigratòria interna i externa i la praxi lingüística de l’escola i dels mitjans de comunicació, experimenta uns canvis vertiginosos que no afecten només les generacions més jóvens, més permeables a les formes noves, sinó també les generacions més grans, que també s’han embarcat en aquest procés homogeneïtzador.

Potser algú considerarà romàntica o inadaptada la postura de creure que es
perd la identitat cambrilenca quan fem servir mots com escamarlà en lloc de
gadaganc, pebrot en lloc de pebre o joguina en lloc de joguet. En un món cada
cop més globalitzat, on la nova cultura de l’ecologisme ha posat en marxa una
presa de consciència de tot allò que és particular, no per mirar-nos el melic, sinó per compartir amb els altres tot allò que és particular com un signe d’identitat irrenunciable, potser convé que ens replantegem cap on volem anar, no només en l’àmbit econòmic, urbanístic, turístic, esportiu, sinó també en l’àmbit cultural, on la llengua és el signe més visible de la identitat d’una comunitat. Tothom s’escarrassa per aconseguir denominacions d’origen protegides per als vins, els olis, les avellanes o els formatges; quin goig quan un producte rep la indicació geogràfica protegida, com ara la llonganissa, el torró, els calçots o l’arròs. Ens podem plànyer de la pesca indiscriminada de les balenes geperudes i fins i tot militarem en moviments ecologistes per tal de previndre’n l’extinció. Ens podem plànyer de la desaparició de tal o tal altra llengua de l’Àfrica, de l’Amazònia o d’Austràlia, i ¿no serem capaços de deixar com a herència a les nostres filles i als nostres fills els noms d’aquelles realitats que avui encara existeixen en el parlar de Cambrils?
Aquí teniu, doncs, un treball que es vol inscriure en aquesta nova cultura
ecologista que, si més no, servirà per deixar constància d’aquelles maneres de pronunciar, d’aquelles formes, d’aquells mots, que es van fer servir a Cambrils en un temps no gaire llunyà, que, a manera de museu imprès, restarà com a testimoni per a les generacions futures. 3

2. Descripció geogràfica i històrica

Cap al sud de la comarca natural del Camp de Tarragona, entre el verd fosc
i el verd gris de les fulles dels olivers, el groc pàl·lid de l’arena de les platges

caterva de gilipollas, playa, cruces, Sancho, Quijote

i el blau d’infinites tonalitats de l’aigua de la mar Mediterrània, Cambrils s’aixeca esponerosa com una vila marinera i pagesa alhora. Una vila que ha sabut aprofitar la riquesa que la terra i la mar li han ofert, i que l’han fet prosperar fins al dia d’avui amb el treball de les mans i dels braços de les dones i els hòmens que hi han habitat i que hi habiten.

Cambrils pertany eclesiàsticament a l’arxidiòcesi de Tarragona; segons l’administració catalana, a la comarca del Baix Camp; segons l’espanyola, a la província de Tarragona; i judicialment, al partit judicial de Reus. El clima de Cambrils, amb hiverns suaus i estius no excessivament calorosos, és el pròpiament mediterrani; la humitat hi és present tal com ho és a tota la costa. El vent més impetuós és el mestral, que pot bufar a més de 150 km/h. El terme de Cambrils té una extensió de 34,76 km2 i és bàsicament pla, amb un lleuger pendent de N a S, que no
3 Aquest estudi ha estat realitzat gràcies a l’obtenció de la 7a Beca de Recerca Vila de Cambrils (2007-2008). Vull manifestar al jurat que me la va concedir el meu més sincer agraïment per la confiança que van dipositar en mi. El treball s’emmarca en una de les línies de recerca de l’ERLEU (Equip
de Recerca en Llengua, Estructura i Ús) de la Universitat Rovira i Virgili, grup al qual pertanyo com a investigador.

sobrepassa els 100 m. Limita, a l’est, amb Salou i amb Vila-seca; al nord, amb
Montbrió i amb Riudoms; a l’oest, amb Mont-roig , Monte Royo;
Banu Qasi

el terme de Vinyols s’incrusta com un tascó en el de Cambrils per la zona central; al sud, Cambrils limita amb la mar Mediterrània, a través de 9 km de platja sorrenca.
L’aigua que baixa de les muntanyes de la serralada Prelitoral ve canalitzada a
través de diverses rieres i barrancs, com ara el torrent d’en Gener, la riera d’Alforja, el barranc de la Mare de Déu del Camí, el Regueral, la riera de Riudoms.

Quan a Cambrils es parla de la Riera hom fa referència a la d’Alforja, ja que és la que travessa el nucli de població. Al llarg de la història, la Riera ha donat nombrosos ensurts; la primera gran rierada de què es té constància documental és la del 15 de setembre de 1762, que va destruir el convent de Gràcia i les cases del raval homònim. L’any 1831, concretament el dia 15 d’octubre, es va produir la rierada de Santa Teresa; tretze anys més tard, el 1844, es construïa un mur de contenció de les rierades, a la zona del Pinaret, conegut amb el nom de l’Anjub. Les rierades es van manifestant periòdicament: la de Santa Irene entre el 19 i 20 d’octubre de 1866; la de l’Any de les Desgràcies, el 16 d’octubre de 1911; la de la Mare de Déu del Camí, el 8 de setembre de 1934; la de Sant Miquel, el 29 de setembre de 1959. La darrera gran rierada —la del 10 d’octubre de 1994— ja va baixar per la canalització que se’n va fer l’any 1975.

L’agricultura i la pesca han estat les ocupacions laborals tradicionals de Cambrils. Dels conreus de secà com ara l’oliver, el garrofer, l’avellaner o l’ametller, només l’oliver ha estat el que ha perviscut amb més bona salut fins al segle xxi.
Els conreus del garrofer, els cereals o la vinya han estat substituïts per arbres fruiters i hortalisses gràcies a l’aparició del regadiu. El Sindicat Agrícola i la Caixa Rural d’Estalvis i Préstecs de Cambrils van ser creats l’any 1902; aquestes entitats van ser les precursores de les actuals Cooperativa Agrícola i la Caixa Agrària de Cambrils. L’altra ocupació tradicional a Cambrils ha estat i continua sent la de la pesca, que gaudeix d’un alt grau de reconeixement entre les del litoral català.
L’actual Confraria és hereva de la societat Pòsit de Pescadors, que es va constituir l’any 1924. L’edifici del primer Pòsit es va inaugurar l’any 1925; l’actual edifici de la Llotja, que acull l’activitat de la Confraria, data de 1982. L’actual port de Cambrils es va iniciar l’any 1933 i es va acabar l’any 1957. L’encariment del preu dels carburants i la disminució de les captures a causa de la sobreexplotació de la mar ha provocat una transformació substancial d’aquest sector.

Amb l’aparició del fenomen del turisme, cap als anys seixanta del segle passat,
Cambrils s’ha convertit en una de les localitats de referència de la Costa Daurada. Aquest factor ha afavorit el comerç, els serveis i, sobretot, la restauració, que compta amb uns excel·lents productes de proximitat del camp i de la mar de Cambrils. Per aquest motiu, Cambrils s’ha ben merescut el reconeixement gastronòmic que s’ha convertit en un altre dels elements del seu patrimoni. Tanmateix, el preu que s’ha hagut de pagar ha estat dolorós, atès que l’entorn natural, històric i cultural d’aquesta vila ha quedat fortament deteriorat. Els únics espais que s’han mantingut més o menys inalterats —els cursos de rieres i barrancs— encara conserven la vegetació que els és pròpia; també es mantenen, encara, les praderies submarines de posidònies davant la costa cambrilenca. En un breu termini de temps, la construcció d’apartaments i urbanitzacions ha modificat substancialment la fesomia del terme —i dels seus habitants. Els dos nuclis històrics —el Poble o la Vila i la Platja o Baix a Mar—, separats originàriament per un quilòmetre de distància, han quedat units com a conseqüència del gran creixement urbanístic. Els apartaments, els hotels, les urbanitzacions, els xalets o els càmpings donen cabuda a una immensitat de turistes de temporada, però també a jubilats que fan de Cambrils la residència d’aquesta seva etapa vital; entre els més habituals hi ha alemanys, belgues, francesos, holandesos o suïssos, que s’integren poc a la vida cultural del nostre poble.

Durant la primera meitat del segle xx, abans de l’arribada de població extrapeninsular, fan cap a Cambrils immigrants procedents d’Andalusia, l’Aragó i el País Valencià  , que malmeten la sang pura catalana; a la dècada dels anys seixanta també del segle passat, el percentatge més elevat d’immigrants que va acollir Cambrils procedia d’Extremadura i Andalusia. La nova immigració comença cap a finals dels anys noranta del segle passat, procedent majoritàriament del Magrib. Des de principis de l’actual segle xxi, són els llatinoamericans els immigrants amb major presència a la nostra localitat, així com també ho són els procedents de països de l’Europa de l’est com ara Romania, Ucraïna i Rússia.

Si enteneu aixó és debut a que el català és un dialecte occidental del rumano
Si enteneu aixó és debut a que el català és un dialecte occidental del rumano

La presència humana està documentada a l’actual terme de Cambrils des del
paleolític, tot i que de manera molt escassa, concretament a la punta del Cavet.  En aquesta mateixa partida del Cavet són més abundants les dades de població que van des del neolític fins a l’època ibèrica, durant la qual l’actual Cambrils pertanyia al territori dels cossetans —estès per l’actual Camp de Tarragona. El procés de romanització de la Cossetània ibera va ser intens, la proximitat de Tàrraco, la capital de la Hispània Citerior, n’assegurava una consolidació reeixida.

La presència romana està a bastament documentada a Cambrils en els jaciments localitzats al Cap de Sant Pere, al Mas d’en Bosc, a la Pujada de na Ponça, als Tallats, o a la Llosa —que il·lustra notòriament la vida rural d’aquell període. La identificació de l’actual Cambrils amb el topònim romà d’Oleastrum no ha estat provada a hores d’ara.

Amb l’arribada a la península Ibèrica dels visigots, Barcelona exercirà com a
capital en detriment de Tarragona. D’aquesta època, com també de l’etapa de la dominació musulmana del Camp de Tarragona, no en resta pràcticament cap vestigi. La població va minvar en tot el Camp de Tarragona, ja que s’havia convertit en una zona fronterera entre els territoris ocupats pels musulmans i els dels cristians. El Camp de Tarragona no restarà totalment ocupat pels cristians catalans fins a la conquesta de Siurana, el darrer reducte musulmà d’aquesta part d'Espanya.
Haurem d’esperar, doncs, fins al segle xii per poder parlar d’un nucli estable
de població a la nostra ciutat. La primera notícia que tenim documentada sobre Cambrils és la que fa referència a la cessió en alou per Ramon Berenguer IV de la meitat del seu terme al cavaller Ponç de Regomir, datada el 3 de setembre de l’any 1152; l’encàrrec del comte, entre altres, era el de construir-hi una vila. Per circumstàncies que els textos historiogràfics no han acabat d’aclarir, les terres del terme de Cambrils passen a mans de Bertran de Cambrils, l’any 1154, concessió feta per Robert d’Aguiló, príncep de Tarragona. Un any més tard, el 1155, concretament el 5 de febrer, Ramon Berenguer IV atorga carta de població als habitants de Cambrils. La consolidació de població no devia quedar ben resolta, ja que l’any 1178 Alfons I atorga una nova carta de població. Set anys més tard, el 1185, el mateix comte rei fa donació de Cambrils a Berenguer —fill de Bertran de Cambrils— i als seus descendents. 4

Aquest fet representa, segurament, l’origen de la castlania de Cambrils.

4 Atès que hi ha escassa informació sobre la repoblació medieval de Cambrils i del Camp de Tarragona, no es disposa de prou dades per conèixer la procedència dels primers colonitzadors de Cambrils després de la conquesta d’aquest territori per part del comte Ramon Berenguer IV. Si contrastem els
noms dels cavallers que apareixen en la migrada documentació medieval, potser es podria fer una mica de llum sobre aquesta qüestió. És evident que Vilafortuny és un topònim que deriva del cognom de Guillem Fortuny, a qui Ramon Berenguer IV va atorgar la possessió d’aquell lloc. ¿Per què no hauria pogut passar un fet similar amb el topònim Cambrils? Joan Coromines (Onomasticon Cataloniae iii, 212-213)
proposa un origen mossàrab per al topònim Cambrils —amb /mbr/—, derivat del llatí camera. Però cal puntualitzar que en el document original de la donació del lloc de Cambrils a favor de Ponç de Regomir
es pot llegir «ipsum locum qui appellatur Cabrils» —sense la /m/ i sense cap diacrític damunt la /a/ que pogués indicar la presència de la nasal; en canvi, en la transcripció d’aquest document, publicat en el Diplomatari de Cambrils (2005, 39), les traductores de l’original llatí transcriuen Cambrils, amb /m/. El
Cambrils del Solsonès, documentat per primera vegada en l’acta de la consagració i dotació de la catedral de la Seu d’Urgell —819?-839?—; pervinguda a través d’una còpia del s. xii— apareix escrit també sense
/m/ (p. 105): «atque Odden. seu Helinniano. uel Kabrils. sue Perlas» («L’Acte de la Consagració i Dotació de la catedral d’Urgell, de l’any 819 o 839», de Pere Pujol; Estudis Romànics 2. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1917, p. 92-115). ¿Es pot assegurar que el topònim Cambrils ja existia al Camp de
Tarragona abans de la repoblació cristiana medieval? ¿No podria ser que el topònim Cambrils fos aplicat al nucli de població a partir de l’apel·latiu de Bertran de Cambrils o d’algun familiar seu i no a l’inrevés?
¿Podria ser que l’esmentat cavaller procedís del Cambrils del Solsonès? ¿Podria ser, doncs, que Cambrils fos un topònim transplantat, com ho és el del Coll de Balaguer? ¿El nom del nostre Cambrils té el mateix origen etimològic que el Cabrils del Maresme? ¿La /m/ de Cambrils podria ser una nasal adventícia del mateix tipus que apareix en mots com llangosta/llagosta, llangostí/llagostí? No és ni ara ni aquí que cal proposar l’origen toponomàstic de Cambrils, i menys fer-ho en una nota a peu de pàgina, però aquesta és
una hipòtesi que caldria investigar més a fons.
Un dels fets més destacats de la història de Cambrils durant el període medieval és la sortida de les naus del rei Jaume I des de les platges de l’esmentada vila —així com també des dels ports de Salou i Tarragona— amb el propòsit de conquerir Mallorca, fet que es va dur a terme el 6 de setembre de 1229. De ben  segur, doncs, que gent procedent de Cambrils va participar en la repoblació de la illa gran de les Balears. Posteriorment, els cambrilencs també participaran en la conquesta —i repoblació— de l’antic Regne de València.
adoctrinamiento, catalán, Baleares

En el transcurs de l’edat mitjana, la història de Cambrils es veurà esquitxada
pels sempiterns litigis entre l’arquebisbe de Tarragona, els senyors feudals i els comtes reis catalans.


PedroII, Osca,1196, als presentz , als que son per venir,for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics,e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa,sian pris e tot lo poble venguia se d'el Pedro II, Osca,1196, als presentz , als que son per venir,for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics,e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa,sian pris e tot lo poble venguia se d'el

L’any 1206 el rei Pere I referma el seu ple domini sobre  Cambrils i es compromet a no alienar-lo mai. El 4 de desembre de 1391, el rei Joan I ven a Énnec de Valterra, arquebisbe de Tarragona, tots els drets que la corona tenia sobre Cambrils. Joan II, l’any 1472, fa donació de Cambrils al comte
de Cardona i de Prades; és aleshores que s’inicia la Baronia de Cambrils, període marcat per un despietat domini feudal. El 8 de maig de 1520 dos centenars d’hòmens de Cambrils es traslladen a Barcelona per demanar ajut al comte rei contra els tractes vexatoris que rebien per part del duc de Cardona. Però no serà fins a 1587 que Cambrils tornarà a estar sota la jurisdicció reial en virtut d’una sentència de la Reial Audiència.

Un altre dels fets que inscriuran, de manera significativa, Cambrils en la història de Catalunya serà el setge que va patir el desembre de 1640 —a l’inici de la Guerra dels Segadors, entre la Diputació General de Catalunya i el rei Felip IV, a causa del mal govern del comte duc d’Olivares—, durant el qual les tropes castellanes comandades pel marquès de Los Vélez van assaltar i assassinar els frares agustins del convent de la Mare de Déu de Gràcia, situat a la banda esquerra de la riera d’Alforja. Després de tres dies d’assetjar-ne la població i després de la capitulació de la qual, les tropes castellanes van causar una macabra carnisseria: van matar, com a mínim, unes set-centes persones, i el batlle i els jurats de Cambrils van ser penjats als merlets de la muralla.

/ Mireu aquí les que va matar Lluís Companys i no se sol contar
Tot just començada la Guerra de Successió a la Corona dels Regnes d’Espanya (1701-1713/1715), es van iniciar les obres de construcció del nou santuari de la Mare de Déu del Camí, i no es van acabar fins a l’any 1783. Cap a finals de la seva construcció, una epidèmia de malària —causada per la pestilència del conreu de l’arròs en els aiguamolls de la costa, que perdurarà fins a mitjan segle xix— va produir grans estralls en la població de Cambrils, concretament l’any 1727.
Aquest fet justifica que en els Gojos a la Mare de Déu del Camí s’inclogui una
estrofa que hi fa referència:

En febres i enfermetats,
en tot treball i dolència,
implorant vostra clemència,

Més al llibre ...

rentat de cervell , lavado de cerebro

La Real Academia no se anda con ambages ni remilgos a la hora de definir qué es un lavado de cerebro : “ Modificar profundamente l...