Mostrando entradas con la etiqueta Pompeyo Fabra. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pompeyo Fabra. Mostrar todas las entradas

Rossello Arrom, el catalán es un dialecto.

rosselloarrom wordpress el-catalan-es-un-dialecto

La construcción nacional catalana se levanta sobre mentiras y uno de los pilares sobre el que se edifica esta gran farsa es la lengua. El catalán es un invento reciente del siglo XX a través del cual los pancatalanistas han adornado sus reivindicaciones, victimismo e historia inventada.

¿Cuatro barras?

A imagen y semejanza del nacionalismo alemán, el catalanismo tiene vocación colonial. Descartada la base racial, el único instrumento que le permite expandirse en su imaginado lebensraum es el idioma. El único problema es que nunca existió esa lengua por lo que para legitimar las aspiraciones pancatalanistas fue necesario construirla con los retazos de un idioma de frontera nacido en el Imperio Carolingio, el lemosín. En la misma fundación de España, en la Marca Hispánica, la lengua lemosina descendió con la reconquista por todo el levante español y se fundió con el habla de cada lugar alumbrando diferentes dialectos.

Rossello Arrom, el catalán es un dialecto.


Una lengua no codificada y fragmentada en variantes que arraigaron en territorios dispares e incluso aislados como en el archipiélago balear hasta la autodesignada reinaixença. Incluso entonces, el fundador del Institut d’Estudis Catalans presidía la Diputación provincial de Barcelona desde la que se creó esta institución (18 de junio de 1907) que se convertiría con el tiempo, y por Real Decreto, en la autoridad única sobre el catalán en “todos los lugares de lengua y cultura catalanas” (sic). Antes de que se iniciara este proceso en 1833, Buenaventura Carlos Aribau, uno de los impulsores de la Reinaxença, escribía en su Oda a la Pàtria  que “en llemosí sonà lo meu primer vagit”.

Del proceso de normativización de la lengua se expulsó a todos aquellos que no compartían la visión catalanista y el mallorquín Antonio María Alcover tuvo que publicar por su cuenta el Diccionari català-valencià-balear. No tenían cabida en el catalanocentrismo que terminaría imponiéndose con la Gramática (1918) y el Diccionario (1932) inventados por el ingeniero industrial Pompeyo Fabra. La gran obra de un planificador barcelonés con la que se ha cometido un verdadero genocidio cultural que los valencianos han conseguido limitar gracias a la creación de una autoridad lingüística alternativa a la implantada desde Barcelona.

Gramática (1918) y el Diccionario (1932) inventados por el ingeniero industrial Pompeyo Fabra.


En Mallorca, el artículo salado ya solo se conserva en el habla popular de la gente. Desde las organizaciones pancatalanistas regadas con dinero público (balear y catalán) se ha perseguido su uso. La Universidad de las Islas Baleares ha actuado como cómplice necesario para barnizar de cientifismo este acoso cultural dictando que, salvo en situaciones “marcadamente informales”, se utilizará el artículo “literario” o “estándar”. Eso mismo nos obligaban a aprender en las escuelas, e incluso para conseguir el título de catalán exigido para optar a la mayoría de puestos de funcionario el artículo salado se tacha como “incorrecto” en los exámenes. La propia página web de lo que antes se conocía como “Junta Avaluadora del Català” deriva a recursos lingüísticos que dependen directamente del gobierno catalán. Una invasión de terciopelo que ha uniformizado todos los dialectos del lemosín para asimilarlo a la variante catalana tildando a todas las demás de “vulgares”.

Los pancatalanistas han “normalizado” también los topónimos procurando borrar todo rastro del artículo salado que cuestiona la unidad de la lengua impuesta desde el siglo XIX por el Instituto de Estudios Catalanes. El rodillo pancatalanista no ha respetado ni las calles del casco antiguo de Palma de Mallorca aunque todavía pueden encontrarse  rastros de la lengua de nuestros abuelos.

Costa de SA pols

La “Costa de sa pols” es una de esas calles en las que la antigua placa con el artículo salado ha sobrevivido. Muchas placas de las calles con su nombre en mallorquín que sobrevivieron al franquismo no han conseguido resistir al pancatalanismo democrático”.

El catalán es un dialecto, Ausias March era valenciano y, Raimundo Lulio, mallorquín. Los catalanes pueden seguir hablando en su dialecto que los mallorquines seguiremos hablando el nuestro, como ya escribió Mossén Alcover “que no s’escandalisin els nostres mallorquins catalanistes de que diga aquí llengo i no llengua” porque en Mallorca hemos sido aragoneses, independientes o españoles pero nunca, nunca, catalanes. Hemos soportado muchos años de neocolonialismo pancatalanista y ya es hora de que volvamos a escribir en mallorquín en lugar de usar el dialecto de Barcelona.

Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra

Quí escriu esta merda a valenciana.tv ?



Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra



Enric Valor com a continuador de Pompeyo Fabra, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador o Manuel Sanchís Guarner, van difondre les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.

¿”…el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que Enric Valor no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.”? ” Com bé deia  Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.” “El nom d’Enric Valor va lligat, inevitablement, al de tres intelectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Pero si cada u d’estos era el millor exponent en un camp, açò és, en la llingüística Sanchis Guarner, en l’ensaig i la crítica lliterària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el cultiu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa Catalana, els contes i la novela.
Podríem comparar-ho als famosos germans Grimm. Un es dedicava als contes, faules i llegendes alemanes i l’atre a la Gramàtica i la Filologia. Valor va fer alguna cosa semblant a soles, i la seua obra té un nivell de calitat que res té que envejar a la dels germans. L’única diferència és la llengua Catalana i el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.
Si Carles Salvador va ser el precursor de la difusió del fabrisme gramatical en Valéncia, este es consolida en l’obra d’Enric Valor”.

Enric Valor "El atre renegat".
 El dia 13 de giner es compliran 20 anys de la mort d’Enric Valor. Noveliste i gramàtic, va ser una persona fonamental en la normalisació llingüística en el País Valencià. No en va, va adoptar el còdic fabrià i, a pesar de no estar present en la firma de les Normes de Castelló -era molt jove en eixe moment-, va contribuir a la difusió del català en tot el territori Valencià cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchís Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.”


mosatros-parlem-valencià

Fuster, Jordi Pujol

El català era una barreja de dialectes del provençal: ampurdanés, lleidetá, gerundi, barceloní… fins que en 1906 l'ingenier analfabet en llingüística Pompeyo Fabra va agarrar el dialecte barceloní i li va afegir valencià arcaic, galicismes, mallorquí, vasc…
De Fuster no diuen més que afalacs, se'ls oblida contar que era molt mal escritor i que va tindre que passar de ser un falangiste fasciste i franquiste a donar-se-les d'esquerriste inventant mentires a les ordenes d'eixe ultra dreta que és Jordi Pujol… Fuster era un facha.

Abans de la guerra civil els de esquerres eren valencianistes, els catalanistes que des de molt abans eren d'extrema dreta, des de Prat de la Riba fins a Jordi Pujol i els següents... nos fan creure que ser valencianiste és ser de dretes i catalanista d'esquerres

Ser valencianiste no es ser de esquerres o dretes... es ser valencià.


falangiste, fasciste, franquiste, Fuster, Jordi Pujol

Castellano - Catalá

Ne ñan moltes mes, y después están les que s'assemellen mol…
Com veém tots los idiomes fills del latín s'assemellen, pero aixó no vol di que siguen lo mateix. Que lo valensiá encara s'apareix mes al catalá, normal, pero es mes be al revés, y es normal perque lo regne de Valéncia i lo condat de Barcelona perteneixíen a la corona de Aragó…

Lligín llibres antics valensians y cataláns, se veu que no se assemelláen tan hasta que a partí del siglo de or valensiá, lo catalá va aná cambián poc a poc per influénsia del valensiá, un ejemple es lo arcaísme valensiá “Nosaltres”, natros y natres en chapurriau.
Busqueu llibres en catalá antic (no cal mol antic, només antes de Pompeyo Fabra) y sabreu com se díe aixó en catalá.

Busqueu llibres en catalá antic (no cal mol antic, només antes de Pompeyo Fabra) y sabreu com se díe aixó en catalá.



Pompeyo Fabra, gramática, català
Pompeyo, sí, no Pompeu Fabra, Universidat Pompeyo Fabra


Castellano - Catalá
agradar –– agradar
agregar –– agregar
ajusticiar, executar antic, ejecutar –– executar
alertar –– alertar
amar –– amar
amor –– amor
anotar –– anotar
arrancar –– arrancar
arrear –– arrear
atracar –– atracar
balda –– estante
banca –– banca
banda –– banda, faixa
bandera –– bandera
bar –– bar
batalla –– batalla
benefactor – benefactor
beneficiar –– beneficiar
bicicleta –– bicicleta
boicot –– boicot
broma – broma
cabal –– cabal
cantar –– cantar
carnaval –carnaval
causar –– causar
centrifugadora –– centrifugadora
coincidir –– coincidir
colador – colador
combinar –combinar
combustible –– combustible
comprar –– comprar
contra –– contra
convocar –– convocar
coronel –– coronel
cura –– cura
decidir –– decidir
dedicar –– dedicar
derrotar –– derrotar
desafiar –– retar, desafiar
desanimar –– desanimar
desistir –– desistir
destacar –– destacar
destinar –– destinar
dimitir – –dimitir
disciplina –– disciplina
drama –– drama
entrada –– entrada
esgrima –esgrima
estar –– estar
estatal –– estatal
estrofa –– estrofa
estudiar –– estudiar
evitar –– evitar
evolucionar –– evoluir
existir –– existir
explicar –explicar
extintor –– extintor
extorsionar –– extorquir
fabricar –– fabricar
familiar –– familiar
fauna –– fauna
figura –– figura
fiscal –– fiscal
flauta –– flauta
flor –– flor
flotar –– flutuar ?
frase –– frase
funeral –– funeral
furgoneta –– furgão
gaita –– gaita
gas –– gás
gen –– gen
gorra – gorra
gota –– gota
guardar –– guardar
guillotina –– guillotina
habilitar –– habilitar
habitar –– habitar
hemorroide –– hemorróides
hipotecar –– hipotecar
honor –– honor
honrar –– honrar
hora –– hora
horrible –– horríble
idioma – idioma
impedir –– impedir
iniciativa –– iniciativa
intentar –– tentar
judicial –judicial
jugador –– jugador
jungla – jungla
jurar –– jurar
justificar –– justificar
lapidar –– lapidar
legal –legal
legitimar –– legitimar
lexema –– lexema
lingüística –– lingüística
liquidar –– liquidar
lloro –– ploro
madrastra –– madrastra
mal –mal
maniobrar –, maniobrar
menor –– menor
mesa – mesa
mesura – mesura
militar –– militar
moneda –– moneda
mongol –– mongol
morfema –– morfema
motor –– motor
mundial –– mundial
nacional –– nacional
narrativa –– narrativa
neurona – neurona
neutro –– neutre
no – no
norma –norma
normal –– normal
numerar –– numerar
obra –– obra
octubre --octubre
ocupar –ocupar
oliva –oliva
opinar –– opinar
optimista – optimista
orador –– orador
ordenar –– ordenar
organdí –– organdi
pacificar –– pacificar
pagar – pagar
país –– país
pancarta – pancarta
perdonar –perdoar
pirata – pirata
plata –– plata
poca –– poca
poder –– poder
prestar – – prestar
primavera – primavera
protagonista – protagonista
puré – puré
rata – rata
renunciar – renunciar
residir – residir
retirar – – retirar
retornar – retornar
rigor –– rigor
robar – – robar
rosa – rosa
saber – – saber
sacarina – sacarina
salsa – salsa
sala -- sala
saltar – saltar
seguir – – seguir
senda – – senda
sensacional – sensational
sentir – – sentir
separar – – separar
ser – ser
si – si
similar – similar
simular – simular
síndrome – síndrome
singular – singular
sobrevalorar – sobrevalorar
solapa – solapa
sonata – sonata
sopa – sopa
superior – superior
tambor –– tambor
taxi – taxi
telefonista –– telefonista
tema – – tema
temporal –– temporal
tenor –– tenor
terrorista – – terrorista
torrar –– tostar
tortura –– tortura
transistor –– transistor
tribunal –– tribunal
tropa –tropa
úlcera –– úlcera
uniforme –– uniforme
universal –– universal
usar –– usar
usura –– usura
útil –– útil
valor –– valor
valorar – valorar
venda – venda
ventilador –– ventilador
verdura –– verdura
vinagreta –– vinagrete
vista –– vista
vocal – vocal
votar –votar
vulgar –– vulgar
zombi –– zombi

llengua vernácula, bases ortográfiques, 1932

A les basses ortográfiques del 32 no fique a cap puesto que sigue del catalá, anomenen al idioma "llengua vernácula" ademés insidín que són valensianes. Per tan, encara que sigue una copia de les de Pompeyo Fabra són del idioma valensiá

http://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/imagen.cmd?path=1002235&posicion=1&registrardownload=1



llengua vernácula, bases ortográfiques, 1932

http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=567


Per Josep Maria Guinot i Galan

I PRESENTACIÓ

S´ha escrit prou sobre les bases ortografiques del 32 (o Normes de Castelló), i sobre les d´El Puig (les de la Real Academia de Cultura Valenciana), pero son molts els qui les ignoren, perque tenen poca costum de llegir. A pesar de tot aço no crec que s´haja escrit encara un estudi comparatiu dels dos sistemes ortografics analisant-los norma per norma, per a vore les ventages i inconvenients de cada u d´ells. Omplir este buit es lo que nos proponem fer, en el present escrit.
Hi ha qui vocifera en defensa de "les Normes de Castello" i estem segurs de que no les coneixen. Uns atres si que les coneixen i diuen escriure seguint-les, pero no es veritat, perque si be les seguixen en tot lo que tenen de catalanes, no les guarden en lo poc que en elles se conté de concessio al valencià. Ademes la casi totalitat dels defensors de les Normes del 32 han adoptat la normativa catalana en gramatica i vocabulari, neguen l´existencia del valencià com a llengua i proclamen "l´unitat de la llengua", fent desapareixer el valencià, reemplaçat per la llengua catalana.
Utilisarém per ad esta comparacio les Bases d´Ortografia Valenciana per un costat, i per l´atre, l´Ortografia que figura a l´inici del Diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) i l´opuscul publicat per la mateixa, titulat: Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana.
Començarem per les Normes de Castello que contenen un interessant prolec i 34 bases ortografiques.

II LES NORMES DE CASTELLO

2.1. EL PREAMBUL
El preambul de les Normes de Castello es el següent:
"Es un fet acceptat hui, que la llengua pròpia és la mes alta manifestació de la personalitat d´un poble i que aquells pobles, que han recobrat la seua consciència com a tals no sols s´entreguen a l´us del seu propi parlar, sinó que aspiren a la seua màxima depuració com a fenòmen cultural i com a prova que volen tornar a ser ells mateixos. Moltes causes, no totes lliteraries, i cap d´elles desconeguda, han produït a l´hora d´ara una curiositat viva i desperta envers el seu parlar. Es a dir, que el nostre poble comença a sentir la dignitat de la llengua pròpia. Deure de patriotisme i de cultura és treballar per a que eixe impuls no s´afeblixca i per a remoure tots els obstacles que s´oposen a la seua expansió. U d´ells, pot ser el més gran, radica en la manca d´unitat ortogràfica, que posa els editors i en general qui ha d´escriure en nostra llengua, en situacio semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitut que les notes són correctament colocades, i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d´interpretació dels texts, a la qual ni és, ni té per qué ser, preparat el gran public. Es, doncs, necessària l´adopcio d´un sistema ortogràfic unitari, si no volem ofegar el bressol mateix, eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits.
Posat que tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional, no semblarà de primer antuvi el problema de tanta magnitut com nosatres pensem; mes té dificultats que molts no sospiten. Es la primera necessitat de posar d´acord, sincerament i eficaç a aquells que en les seues porduccions intel.lectuals empren la nostra llengua i obtindre després un consentiment automàtic i sense reserves de la massa de lectors. Es la segona, que per a que siga útil un sistema ortogràfic cal fer-lo poc complicat, lógic, servit de mitjans eficaços de propaganda i sense notes que puguen provocar discrepàncies d´importància...
Es per esta raó que un sistema de creació individual, sense un mínim inicial prou creixcut d´adhesions incondicionals, no és moralment viable i, per la mateixa, cal fer tots els possibles per no deturar-se en eixe mínim, a fi que les adhesions arriben al màxim i siguen quan més aficaces i representatives, millor.
Eixa és la nostra més gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del Païs Valencià, les Corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, ab un patriotisme que mai no s´enaltirà prou, han arribat a l´acord transaccional que suposa el sistema que ací s´explana. Va sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progressos. Però tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella generació d´estudiosos pertany la cura i la missió prou feixuda i prou llarga, d´anar rectificant i millorant el sistema -a base també, naturalment, d´amples acords- que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si hem d´acodir oportunament a la satisfaccio legítima que de manera imperativa demanen tant les necessitats com les inquietuts de l´hora present.

A este efecte, s´inserten les Bases ortogràfiques unificadores i es publica el Vocabulari a elles adaptat, que tan útil ha de ser a tots els estudiosos i per aquells fills d´esta terra que senten l´orgull del propi idioma.
I no res més sinó demanar la cooperacio del nostre poble en esta obra de depuraciò, de dignificacio, d´estilisació de la llengua vernàcula, manifestaciò la més auténtica del seu espirit i del seu propi geni".

2.1.1 ANALISIS DEL PREAMBUL

En general tot lo que diu el preambul es acceptable. Destaquem per la seua importancia les frases següents:

1) "Tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional".
Contra este principi van els immovilistes, que fan de les normes de Castello un resultat definitiu, intocable i incapaç de perfeccionament.
2) "El sistema ortogràfic deu ser poc complicat i agil"
Contra este principi pequen les mateixes normes de Castello, com vorem oportunament. Per eixemple, nomes per a saber quan s´ha de escriure l.l (ele doble), es necessari saber llati; no donen solucio les normes. Ademes certes normes estan plenes d´excepcions.
3) "Al temps... a la novella generació... pertany la cura i la missió .. d´anar rectificant i millorant el sistema".
Es precisament lo que ha fet la Real Academia de Cultura Valenciana, al corregir les normes de Castello en la seua publicacio: Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana.
La redaccio del preambul se deu a dos tendencies distintes. Una valenciana que usa paraules i girs valencians, com afeblixca (no afebleixca), per a remoure, per a que siga util (no per remoure o per que siga util), nosatres (no nosaltres), esta rao, esta obra, este efecte, esta terra (no aquesta rao, aquesta obra, aquest efecte, aquesta terra), aci (no aqui), eixe (no aqueix). L´atra tendencia catalanisant, es la que introduix termens com envers (en relacio a), semblant (paregut), al pianista (al pianiste), mitjans (mijos), amb (per ab). Esta tendencia introduix tambe girs inacceptables en la sintaxis valenciana com "posa els editors i en general qui ha d´escriure", en conte de "posa als editors i a qui ha d´escriure" , i usar el verp "ser" pel verp "estar" (ser preparat, en conte de "estar preparat") i el gir tan confus en eixe contest "per la mateixa" en conte de "per la mateixa rao", i vocables tan discutibles com "obstacles" o "tingués"

III DOCUMENTACIO FORMAL DE L´ORTOGRAFIA VALENCIANA

L´ortografia de l´Academia figura com un anex del Diccionari Valencià-Castellà i d´alli la prenim per a fer comparacio en les Normes del 32. No te cap preambul, pero podem considerar com una declaracio de principis l´introduccio al llibre: Documentacio Formal de l´Ortografia de la Llengua Valenciana, publicat per la Real Academia de Cultura Valenciana per a justificar les innovacions introduides en relacio a les Normes de Castello:

INTRODUCCIO:

Proposit del present treball.

La necessitat primera en quasevol llengua es la fixacio ortografica seguint una norma que permeta la seua escritura; per aço, la Seccio de Llengua i Lliteratura de la R.A.C.V. cregue fonamental la publicacio d´este treball de documentacio despres d´haver vist la llum l´Ortografia en l´any 1979. L´estudi te quatre parts:

1.1 Simplificacio i modificacions ortografiques.

La base d´est apartat es la fonetica. Adoptem la pronunciacio mes comuna i estesa, aquella que s´acomoda i ajusta mes a lo que denominarém valencià general. Llunt d´empobriments fonetics, hem eliminat nomes allo que ha desaparegut o es innecessari mantindre en la llengua escrita.

1.2 Regulacio d´us de les grafies CH i Y.

Es regula i reintroduix l´us de les antigues grafies CH i Y. La CH no va a substituir cap so, va en lloc d´unes atres grafies que representaven sons africats sorts. La Y anira en el lloc de I grafia vocalica en funcio de consonant.

1.3 Actualisacio dels signes convencionals.

Explica els canvis efectuats en els signes convencionals: la base, en este cas, es un criteri de funcionalitat i major senzillea en l´escritura.

1.4 Actualisacio morfologica.

Es dona entrada a la distincio feta pel valencià de dos terminacions per a la determinacio del genero: -ISTE, -ISTA; i es normalisa l´us (vacilant primerament i general en l´actualitat), dels sufixos: -ESA, -EA, en una unica forma EA. Respondrien aixina a una pronunciacio general valenciana.

IV LES BASES DE CASTELLO I LES NORMES DE L´ACADEMIA, CONTRASTADES

Base 1.
En principi de paraula s´escriurà B i no P en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecció, substantiu), i s´escriurà P i no B en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, cabdal, cabdell, cabdill.
Esta base parla de la B i de la P en principi de paraula; la segona base se referix al mig de paraula i la tercera, al final.
Es cert que en principi de paraula, en valencià, com en espanyol, les paraules que comencen pels prefixos ab, ob, sub, portant idea respectivament de separacio, oposicio o subordinacio, com en llati, d´a on provenen, porten B i no P.

Pero no val la regla quan eixos començaments no son prefixos i no solament en les poquetes excepcions que menciona la base. Es mes que prou consultar el diccionari per a vore-ho confirmat.
Tant la regla com les excepcions, s´atenen als composts i derivats: de substancia, insubstancial; de cabdell, cabdellar; esta observació deu donar-se per feta en tots els casos semblants.
No hi ha res per part de l´Academia en contra d´esta base.

Base 2.

S´escriu P davant de T, C, S, N, (asèpsia, hipnòtic); B davant de D (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte, sobte.
A l´ajuntar-se les dos consonants, si la segona es sorda (T, K), assimila la primera a sorda (P); si la segona és sonora (D) l´assimila a sonora (B).
No hi ha res que canviar en esta base, que servix tambe per al castellà, llengua germana del valencià, que en este cas seguix la mateixa evolucio fonetica.

Base 3.

En final de paraula s´escriu P (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en FOB (hidròfob) i en SIL.LAB (monosíl.lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.
En esta base sobre el tractament del so labial en final de paraula es completen les precedents bases sobre la P i la B.
Esta base inclou massa excepcions, lo que resulta contraproduent per a un sistema ortografic.

L´Academia accepta la regla pero no les excepcions a la norma, perque tambe en estos casos, si la consonant final sona P, deu d´escriure´s P i no B, encara que en el femeni o al derivar presente una B. La regla valenciana es mes senzilla i s´ajusta a la fonetica valenciana. Les paraules que la Base 3ª adjunta, no incloses en la mentada excepcio, deuen escriure´s igualment tal com sonen, en P final. Excepte: club, paraula d´orige angles. (La paraula tub es catalana. En valencià se diu i s´escriu tubo).
Al respecte de l´objecte de les tres primeres bases del 32, l´Academia diu lo següent sobre la B i la P:
S´escriu P (posa):
1. En posicio inicial de paraula: puny
2. En interior de paraula davant de T, C, Ç (cedeta), S, N: concepte, hipnosis, eclipse, excepte dissabte.
3. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B o se mantinga.
- cap, no cab; pero cabut.
- llop, no llob; pero lloba.
- colp, no colb; pero colpejar.
- adop, no adob; pero adobar.

Base 4.

Davant L i R mai no s´escriu V.
L´Academia sobre l´us de la V diu:
S´escriu V (vindre).
1. En inicial i en interior de paraula: velocitat, cavall.
2. En les terminacions del preterit imperfecte d´indicatiu: AVA, AVES, AVA, AVEM, AVEU, AVEN, de tots els verps acabats en AR.
3. Mai en posicio final de paraula encara que en derivar s´escriga V: serf, no serv, pero servir.

Bases 5 i 6.

L´us de la C i de la G.
Base 5. La C representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep).
La G representa igualment un so gutural (gat) i un atre palatal (gent). Els sons guturals C i G poden confondre´s en mig i final de paraula. En mig de paraula s´escriu C davant de C, S, T i Z; s´escriu G davant de D, G, M, N, (acció, eczema, fragment, insigne).
Excepcions: acné, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats.
Base 6. En fi de paraula s´escriu C (arc, solc). Excepcions: Darrere de consonant en paraules de les quals porten G los femenins i derivats, (amarg, cf. amarga, amargor). En paraules acabades en FAG, FUG, FEG, i atres en general cultes i extrangeres que duen en les llengües originàries (rizófag, centrifug).
Les normes de l´Academia corresponents a les bases 5 i 6:
Base 5. S´accepta per l´Academia totalment.
Base 6. En la base 6 nos encontrem una atra volta en el cas d´una consonant oclusiva final de paraula.
La regla general de la 6ª base es valida per a l´Academia. Pero no, l´excepcio: les paraules no acaben mai en G sempre, sense excepcio, al final de paraula se posarà C en conte de G. D´esta forma la regla es mes senzilla i s´ajusta a la fonetica valenciana, en la que al final de paraula sona /k/ (amarc, prolec, filolec). Esta norma implica sense dubte mes senzillea i resulta mes analogic i molt mes coherent el seu contengut.

Bases 7, 8 i 9.

So gutural de C i de G.
Transcrivim ara les bases 7, 8 i 9 de les Normes del 32, i a continuacio les correlatives de la Real Academia de Cultura Valenciana, per a que es veja que sobre esta materia l´Academia no ha introduit variacions ortografiques.
Base 7. Davant E, I, se representa el so gutural G mitjançant, l´intercalacio d´una U muda (guerra).
Com ocorre en l´espanyol i tambe en el valencià de l´Academia.
Base 8. El so gutural de C davant E, I, se representa mitjançant la Q seguida de U muda (que, quina).
Com en l´espanyol i en valencià de l´Academia.
Base 9. El so gutural C davant una U i una atra vocal que formen una mateixa síl.laba (silaba) se representa per Q. Si la segona vocal és E, I, damunt de la U s´escriu la dièresis: (quan, freqüent, obliqüitat, quota).
Com en valencià de l´Academia.

L´Academia sobre les bases anteriors.

L´ortografia de l´Academia diu:

S´escriu C:
1. En so de /k/ (colp)
1.1. Inicial i interior de paraula davant A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
1.2. En principi de silaba formant els grups consonantics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclama.
1.3. Davant de C, D, S, T, Z: accio, anecdota, dacsa, actua, eczema.
1.4. En el final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforma en G o se conserva.
- atac, no atag, pero atacar.
- prolec, no proleg, pero prologar
- fanc, no fang, pero fangos.
S´escriu Q (quinze):
1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I: queixa, quilat, alqueria, sequia.
Si la U se pronuncia, du dieresis, com se diu en el numero 3.
2. En inicial i interior de paraula, davant de U atona seguida de A, O, formant diftonc: quatre, quocient.
Excepte: ipecacuana, i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu.
3.En inicial i interior de paraula, quan una U atona vaja seguida de E, I i s´haja de pronunciar, porta dieresis: qüestio, obliqüitat.
Com es veu clarament, l´Academia no contradiu l´us de la Q de les bases del 32.

Bases 10 i 11

T i D

Base 10. En principi de paraula s´escriu AD i no AT (adjacent). Excepcions: davant Z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.
Base 11. En fi de paraula s´escriu T i no D (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere de consonant en les paraules de les quals porten D els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord, cf. sorda, esguard ¿? cf. esguardar ¿?). Darrere de vocal en els femenins acabats en ETUD, ITUD, (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres (estrangeres) com anhídrid, sumand, habord (¿?), lord.
Estes bases son paregudes a les 3 i 6, en que es parla de les finals P i C. La regla es bona perque està d´acord en la fonetica valenciana, pero esta no admet excepcions: sempre posa la oclusiva forta (P, T i C) en final de paraula.
Normes de l´Academia sobre la T i la D:
S´escriu D (dit).
1. En principi i en mig de paraula: donar, idea.
Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmosfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).
2. En el grup consonantic DR: (drago, moldre).
3. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar s´escriga D.
- vert, no verd, pero verdor
- reverent, no reverend, pero reverenda.
Estes normes corresponen a les bases 10 i 11 de les de Castello. L´Academia admet la base 10, pero la 11 la modifica llevant les excepcions: en final de paraula sempre T en conte de D, tal com es pronuncia.
L´Academia sobre l´us de la T:
(Completant les bases 10 i 11 de les del 32).
S escriu T (tornar).
1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.
2. En el grup consonantic TR: truc, atraure.
3. En el prefix grec AT: atmosfera (vore D, 1).
4.Davant de Z: dotze
5. En posicio final de paraula posarém T encara que en derivar se transforme en D o se conserve.
- fort, fortalea
- cert, certea
- calit, no calid, pero caliditat
- abat, no abad, pero abadia.
(El paragraf 5 anula l´excepcio de la base 11 del 32, segons la qual s´ha d´escriure D).

Base 12

El so palatal /g/ (en signe damunt) se representa davant E, I per G (gesta, gent, girar). Excepcions: Es representa J davant ECC, ECT (adjectiu, abjeccio); en jersei, majestat, i en alguns noms de procedència bíblica o grega, com Jesús, Jehú, jerarquia, jeroglific i llurs derivats (jerarquic, jesuïta). Davant de A, O, U, se representa per J (jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).
Les normes valencianes no canvien la base precedent; no mes canvien en les excepcions: les paraules catalanes "joguina i jutge", per les valencianes "joguet i juge".
Norma de l´Academia
S´escriu G:
1. En so gutural /g/ (gat).
1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G) gabia, got, gust, regal, engolir, aigua.
1.2. Inicial i interior de paraula davant E, I, (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.
1.3. Davant UE, UI, portarà dieresis la U quan se pronuncie: aigües, llingüistic.
1.4. En principi de paraula o de silaba, en els grups consonantics GR, GL: gracies, glop, agrana, regle.
Davant D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificancia.
Excepte en cultismes com: acne, dracma, estricnina, iconografia, tecnic, anecdota, sinecdoque i derivats.
1.5 Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se escriga G.
- amic, no amig, pero amiga.
- rec, no reg, pero regar.
- amarc, no amarg, pero amargar.
- sanc, no sang, pero sangonera.
S´escriu G:
2. En so de /g/ ( en signe damunt) palatal: girar
2.1. En posicio inicial de paraula i interior davant de E, I,: argila, gel, giner.
Excepte davant de ECC, ECT (objeccio, objectiu i algunes mes) i en uns atres noms de procedencia grega o biblica. Jesus, Jeroni, Jeremies, Jerusalen, jerarquia, jeroglific.
2.2. En el grup IG en mig de paraula davant de G, (formes dels verps acabats en GIR) afigga, rigga, frigga.
2.3. En posicio final de paraula la G darrere de I no es sonora, encara que en derivar se transforme:
- mig, pero miger.
- oreig, pero orejar.
2.4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha mes que un so africat sonor, representat per G/J en qualsevol posicio:
- viage, no viatge.
- juge, no jutge.
- llenguage, no llenguatge.
- correja, no corretja.
3. En so de /c/ (en signe damunt): roig.
3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U, o de consonant, sempre que la I siga atona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les que la I del grup se pronuncia).
3.2. En posicio final de paraula, darrere de I tonica: desig, frig.
3.3. En posicio final de paraula apareix sempre /c/ (en signe damunt) representada per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant de E, I, i J davant A, O, U)  se mantinga (CH en tots els casos).
- trepig, trepigen.
- mig, mija.
- despaig, despachar.
S´escriu J (jardi):
1. En posicio inicial i interior de paraula davant A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, adjunta.
2. Davant de ECC, ETC: objecte, objeccio, subjecte, objectiu.
3. Davant E, (vore G, 2.1.).
4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J.
- plaja, no platja.
- mija, no mitja.
5. Darrere del prefix AD: adjacent.

Base 13.

El so de palatal fricativa sorda (CH francesa) es representa sempre per X (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). Devegades darrere de consonant com en esfinx, linx, etc. i sempre darrere de A, E, O, U, el signe X pren el so de CS (Alexandre, luxe). I a mes en casos com -fixe- i els derivats.
Per a que prenga el de CH francesa s´interposa una T (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere de la I (bolitx).
El so de pre-palatal africada (CH castellana) es representa a començ de paraula per X (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula per TJ davant de A, O, U (platja, desitjós); i per TG davant E, I, (metge).
A la fi de paraula per G darrere les atres vocals (vaig, lleig, roig, puig).

Esta base descalifica les Normes de Castello, perque descobrixen la completa ignorancia dels autors en materia de fonetica valenciana.

a) Les bases de Castello posen el mateix so a X en Xativa i seixanta (xixanta) que a punxa i marxa (puncha i marcha) sent que en unes el so palatal es africat i en atres fricatiu.
b) Introduixen una T davant de X (TX) i darrere de I (bolitx), grup consonantic TX inadmissible (en el que la T no se pronuncia).
c) Al principi de paraula per a la fricativa sorda en conte de CH posen la X, desterrant de l´ortografia la consonant CH, tan tradicional en l´ortografia valenciana. (En valencià deu dir-se: chic, no xic; charuga, no xaruga; Checoslovaquia, no Xecoeslovaquia).
d) Al mig de paraula introduixen, viciosament, una T davant de G o J formant el grups TG i TJ dels quals la T no es deu pronunciar mai. (En valencià se dira plaja, no platja; desijos, no desitjos).
L´ortografia de l´Academia referent a les consonants palatals figura immediatament davant d´esta base 13. No mes falta lo referent a la CH que posem a continuacio.
Us de la CH.
1. En so de /c/ (en signe damunt) (chic).
1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonant: chufa, Chirivella, clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore anteriorment G, 3. i 2.
2. En so de /k/. (March).
2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Albuixech, Albiach.

Base 14.

Per tal de distingir la LL (aquell) de la L geminada o doble (intel.ligencia, mol.le), s´escriu entre les dos L un punt volant.
L´ortografia de l´Academia no admet esta base, perque en valencià eixa L doble no existix en la pronunciacio corrent, (inteligencia, no intel.ligencia, mole, no mol.le). L´ortografia se simplifica per l´Academia, preferint la fonetica a l´etimologia.
S´escriu L (lenta).
1. En inicial de paraula: loca, liquit.
2. En interior i fi de paraula: almagasen, dol.
3. En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.
S´escriu LL (llanda).
1. En inicial, interior i final de paraula: llei, lliberal, filla, rella, poll, manoll, bolleti, ralla.
En cap lloc l´Academia menciona la doble L.L, en un puntet en mig, perque en valencià no existix dit grup: tots pronuncien in-te-li-gen-ci-a i no in-tel-li-gen-ci-a.

Bases 15, 16 i 17.

Agrupem les bases 15, 16 i 17, perque les Normes de l´Academia les han deixades casi intactes.
No mes se diferencien en que en les excepcions de la base 17, les paraules (impremta) i (premsa), son en valencià "imprenta i prensa", modificant el grup MT, MS en NT i NS, pronunciacio valenciana normal actualment.
Base 15. Davant B, P, M s´escriu M i no N per regla general (semblar, ampriu (¿?), immaculat) llevant d´alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).
Base 16. Davant F s´escriu N en CON, EN, IN (confirmar, enfit, infecció) llevat d´émfasi (enfasis), emfisema, emfitèutic i emfraxi (emfraxis). En qualsevol atre cas s´escriu davant F sempre (àmfora, amfibiològic).
Base 17. Davant consonant, fora B, F, P i M, s´escriu N i no M. Excepcions: comte (titul nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia, i els composts de VIR (triumvir).
Qué diu l´Academia respecte a la M i a la N.
S´escriu M (mana).
1. En inicial, interior i final de paraula: mar, mestre, flama, cami, fum, estem.
2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal. Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial: enmig, gramment.
3. En el prefix CIRCUM quan li seguix una atra consonant: circumstancia, circumnavegacio, circumferencia.
4. Mai davant de V ni F: enveja, enfrontar, (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3).
5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.
- semana, no setmana.
- sometre, no sotmetre.
6. No escriurem el grup MP, sino solament N, quan la pronunciem, encara que per raons etimologiques s´haja usat:
- atentar, no atemptar.
- pronte, no prompte.
S´escriu N (nas).
1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, mon.
2. Davant F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar.
3. Davant de consonants, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul.
4. Davant M per excepcio en paraules que junten N final a M inicial: enmig, granment.
En el diccionari valencià figuren, al costat de les excepcions enumerades en el numero 2, les seues derivades i la paraula: emfraxis.
Com es facil observar, l´Academia ha acceptat les Bases 15 i 16 sobre l´us de la M i de la N, i solament ha modificat l´us dels grups MT i MP els quals rebuja excepte quan la P sona.

Base 18

S´escriu MP en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempcio, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, simptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.
Normativa de l´Academia sobre el grup MP.
L´Academia (vore M.6 anterior) , rebuja el grup MP, en les paraules que figuren en la Base 18 de l´any 32, posant una M en lloc de MP, quan aixina sona en valencià. Per aixo, se conserva el grup MP en les paraules següents: eclampsia, temps, metempsicosis i palimpsest en les que la P si se pronuncia. En el Diccionari, figura assunt, no assumpte, metempsicosis, no metempsicosi.

Bases 19 i 20

Base 19. El so de RR es representa per R darrere consonant i també darrere dels prefixes: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli, i a privatiu (antireligiós, arítmic).
Base 20. S´escriu R final en els substantius formats dels sufixes AR (col.lectius o de lloc, com canyar); ER (de persona, lloc, instrument o planta, com ferrer, llorer); OR (derivats d´adjectius o verbs, generalment abstractes com blancor); DOR (de persones, lloc o instruments, com llavador, llaurador); en els adjectius com rebedor, esdevenidor, que inclouen ordinàriament una idea de futur; en els noms dels quals porten R els femenins i derivats, (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en RE (nàixer, però, vendre, vore) i córrer.
Com es facil observar, les bases 19 i 20, de l´ortografia del 32, referents a l´us de la R senzilla o doble, son les mateixes que en castellà i valencià. (En el Diccionari s´esclou la paraula "esdevenidor" i "lleuger" se reemplaça per llauger).
Copiaré a continuacio les normes de l´Academia referents a l´us de la R senzilla o doble.
Normativa de l´Academia sobre l´us de la R.
S´escriu R:
1. En so de /r/ (en una senyal damunt) (com una erre doble) (carreter).
1.1. En inicial de paraula: roda, rajola.
1.2. En interior de paraula darrere de M, N, S: somris, enriquir, israeli.
2. en so de /r/ (erre senzilla): (cara)
2.1. En interior i final de paraula: mira, cura, cor, dolor.
2.2. En els grups BR, CR, GR, TR, PR: brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar, agranar, batre, comprar.
S´escriu RR (erre doble) (guerra):
1. En posicio intervocalica: carro, erro.
Les normes de l´Academia son les mateixes que les bases 19 i 20 de l´ortografia del 32.

Bases 21 i 22 (S sonora /Z/ i S sorda /S/).

Base 21. El so alveolar S (cosa) se representa per Z en principi de paraula i darrere de consonant, y per S, entre vocals (zero, dotze, casa), excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefixe TRANS, (transigir).
Base 22. El so alveolar sord de S (massa) se representa en principi de paraula i darrere de consonant per S o C, segons l´etimologia, i entre vocals per C o SS, també segons l´etimologia. Davant A, O, U la C pren la forma de Ç (C trencada): (serp, séquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió).
L´Academia admet estes dos bases. Nomes canvia els vocables catalans per valencians: venidor, no esdevenidor; adinsar, no endinsar; afonar, no enfonsar; assut, no açut; Valencia, no València (en e oberta i accent greu).
Normes de l´Academia sobre l´us de la S forta o sorda.
S´escriu S.
1. En so de /S/ (s forta) (sap).
1.1. En inicial de paraula: solt, sabut.
1.2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.
1.3. Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, para, mono, di, tetra, poli, etc... i tambe, darrere de la A en valor negatiu: asilabic.
1.4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o se duplique per a continuar sorda.
- mes, mesos.
- nas, nassos.
2. En so de /Z/ (s suau) (cosa).
2.1. En posicio intervocalica: casa, promesa.
2.2. En els prefixos en DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.
2.3. En els participis: d´entes, entesa, entesos, enteses; d´impres, impresa, impresos, impreses.
2.4. En derivats de gentilicis:
- andalus, andalusos
- frances, francesos.
2.5. En el femeni dels substantius que signifiquen: ofici, professio, dignitat, titul o carrec:
- abat, abadesa.
- duc, duquesa.
- princip, princesa.
- mestre, mestresa.

Base 23.

S´escriu C o Ç i no S darrere de C (accio), fora "sacsar" i sos derivats; en les terminacions ÀNCIA, ÈNCIA (repugnància, València); en les terminacions ANÇA, ENÇA, quan son sufixes de derivacio o vénen de paraules que porten Ç (esperança, creença, França, però ansa, pensa); en els adjectius derivats de Z en castellà (capaç, de capax, acis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres castellanes del mateix orige, que porten Z (braç, cast. brazo). No sempre, però, es certa la correspondencia de Z castellana i C valenciana, com pot comprovar-se en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià BES, que correspon als castellans BIS i BIZ, (besnet, bescuit, cf. biznieto, però besavi = bisabuelo).
Esta base 23 de les normes del 32, detalla quan s´ha de usar la Ç (cedeta), i l´Academia no les arreplega en les Normes, pero si en el Diccionari, ( a excepcio de "besavi", que substituix per "besyayo").
Normes de l´Academia sobre l´us de la Ç cedeta.
S´escriu C en so de S (cendra).
2.1. Inicial i interior de paraula, davant E, I (s´usa C): cel, cinc, incert, provincia.
2.2. Davant A, O, U, escriurem Ç (cedeta): capaç, llançol, vençut.
2.3. en posicio final de paraula, escriurem, sempre que en derivar s´escriga C:
- capaç, capacitat.
- comerç, comerciant.
2.4. En els sufixos AÇ/AÇA, UÇ/UÇA, (aumentatius, despectius) i IÇ/IÇA (materia, tendencia): bonaç, malaltuç, pastiç.
L´Academia no s´opon a la base 23 de les normes del 32. Sols desenrolla el tema d´una atra manera. (Unicament canvia en el diccionari la paraula "besavi" per la de "besyayo").

Base 24.

S´escriu S, SS, no C o Ç, en els sufixes de derivació AS, ASSA, ISSA, US, USSA, DISSA, (enjogassat, de joc; pallisa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.
En esta base se diu quan no s´ha de posar Ç (cedeta).
L´Academia, com hem vist en el paragraf precedent, establix tot lo contrari. Excepte rarissimes excepcions en els sufixos esmentats posa Ç (cedeta) i no S o SS: fogaça, palliça, pastiç, etc...

Bases 25 i 26

Base 25. S´escriu Z i no S ni SS en les paraules cultes començades per ZOO, en les acabades en ZOIC, ZOARI, i en algunes atres aiximateix cultes (zoologia, paleozòic, hematozoari, amazona).
Base 26. S´escriu S i no SS darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant, monosil.làbic).
L´Academia sobre les bases 25 i 26.
La base 25 l´arreplega l´Academia de la forma següent:
S´escriu Z (zero).
1. En inicial i interior de paraula: zona, atzucac.
2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO: zoologia.
3. En les terminacions zoari, zoic: protozoari, benzoic.
A la base 26 referent a l´us de les dobles SS, prescriu l´Academia lo següent:
S´escriu SS (passar).
1. En posicio intervocalica: posseir, massa.
2. En les paraules començades pels sons A + S (ass) + atra vocal: assimilar.
3. En els sufixos issim, issima: bonissim, bonissima.
4. En alguns derivats de les paraules que acaben en: as, es, is, os, us.
- fracas, fracassos.
- castis, castissos.
- gos, gossos.
- tramus, tramussos.
- espes, espessos.
En quan a la no repeticio de la S darrere dels prefixos que enumera la base 26, estan d´acort les dos ortografies.

Base 27.

S´escriu la diéresis (Ü) sobre la I i la U, quan no porten accent, seguixen una atra vocal i pertanyen a síl.laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere dels prefixes inicials CO, RE (coincidir, reunir) i la I dels sufixes: isme, ista, de la terminacio verbal IR dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduiré, conduiria).
L´Academia sobre la dieresis.
La reglamentacio de l´us de la dieresis, substancialment es la mateixa que la de les normes del 32, pero es molt mes detallada.
Dieresis:
Es un signe ortografic (¨) que es coloca damunt de la I o de la U, indicant l´existencia o no del diftonc: següent, païsage.
Colocacio:
1. Quan la I o la U, van darrere d´una atra vocal i no formen diftonc en elles: veïnat, raïmer, aürtar.
2. Quan la U -no muda-, va darrere de G o Q seguida de E, I: següent, llingüistica.
No la posarém en els casos següents:
1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en AIR, EIR, OIR, UIR, en els quals la I de la terminacio es tonica i, per consegüent, no forma mai diftonc:
agrairieu: (a-gra-i-ri-eu)
beneixca: (be-ne-ix-ca)
conduirem: (con-du-i-rem)
2. Quan va darrere dels prefixos:
coincidix: (co-in-ci-dix)
reimprimir: (re-im-pri-mir)
contraindicar: (con-tra-in-di-car)
3. Quan la I forma part dels sufixos ISME, ISTE, ISTA, IBLE, tots ells en I tonica.
egoisme: (e-go-is-me)
altruista: (al-tru-is-ta)
conduible: (con-du-i-ble)
4. Quan la I forme part dels sufixos ISAR, ISANT, ISAT.
europeisar: (eu-ro-pe-i-sar)
5. Quan la U forma part de la terminacio llatina UM.
simposium: (sim-po-si-um)
harmonium: (har-mo-ni-um).

Base 28

L´apostrof s´escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d´una paraula monosil.làbica qui ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l´home, de l´home, porta´l). Fora estes i la preposicio DE, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatories i l´escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.
Note´s l´anomalia d´utilisar el relatiu QUI no tractant-se de persones, i la tendencia catalanisant en els girs "fora es", en conte de "fora d´es", "per tal de" en conte de "per a" i l´us de "cal" en frases afirmatives, contraries a la nostra tradicio.
L´apostrof en l´ortografia de l´Academia.
Apostrof:
Es un signe ortografic (´) que es posa en unir certes paraules elidint una vocal.
Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:
1. Els pronoms personals debils: ME, TE, SE, LO, NOS, LOS, NE.
1.1. Darrere de verp que acabe en vocal: porta´m, penja´m.
1.2. Davant de verp que comence per vocal o haig: s´enten, s´haguera.
1.3. En les combinacions binaries i ternaries de pronoms: se´n va, se´ls hi menja.
2. Els articuls determinats, EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig: l´home, l´industria, l´espiritisme.
Excepte:
a) EL o LA davant de paraula començada per semiconsonant
b) LA davant de les paraules host, ira, una (hora).
c) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la erre, etc...
d) LA davant de les paraules començades per A privativa: la anormalitat, etc...
Les preposicions A, DE, PER mes l´articul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.
3. La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d´estar, d´ahir, d´haver.
Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui.
Comparant les dos ortografies, la del 32 i la de l´Academia, es veu la conformitat substancial de les dos. Sols que l´ortografia del 32, deixa lliure l´us de l´elisio i exceptua l´elisio davant de vocal I, U, atones (la universitat, la industria, no l´universitat, l´industria). Esta modificacio se feu, en les normes de l´Academia, perque la demanaren moltes persones afirmant que aixina ho pronunciaven: l´universitat, l´industria.

Bases 29 i 30.

Base 29. Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal, s´escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les atres mitjançant el guionet (portar-te, porta-te-ho, portar-te´ls).
Base 30. S´escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components, quan estes ho són dels prefixes: pseudo, sots, vice, en casos com ex-president; en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de substantiu acabat en vocal i adjectiu (o participi), iniciat per R, S, X (cama-sec); en sord-mut, quasi-contracte; pre-romà, pro-sector, despús-ahir; nord-est, històric-arqueológic i consemblants.
La redaccio d´estes dos bases es correcta per a l´Academia, pero incompleta, tal i com es veu a continuacio en la redaccio de l´ortografia de l´Academia, mes detallada. Algun reparo se li pot posar ad estes bases per sa tendencia catalanista: mitjançant (per mediant), sota (per baix).
L´Academia sobre l´us del guionet.
- Guio.
El guio es el signe ortografic (-) que se coloca entre dos o mes elements d´una paraula per a distinguir-los.
Usarém el guio:
1.Per a separar les paraules per silabes en final de llinia.
2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.
2.1. Quan el verp acaba en diftonc o consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se´n.
2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te´l, porta-hi.
2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguisen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.
3. En alguns composts en els elements dels quals no estan totalment integrats: critic-bibliografic, historic-cientific.

Base 31.

La lletra H no més s´escriu quan ho exigix l´etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda. (haver, ahir, peró raó, no rahó)
L´ortografia de la haig se tracta per la base 31, en un breu paragraf, remitint a l´etimologia. Lo mateix fa l´Academia considerant la qüestio com "etimologica". Coincidixen les bases del 32 i l´Ortografia de l´Academia.
L´Academia sobre l´us de la haig.
S´escriu H (heretar).
No te cap so.
1. En principi i mig de paraula en les que sent etimologica s´ha conservat en l´us: hui, hivern.
2. No l´escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimologic, s´han escrit aixina des d´un principi: avorrir.

Bases 32 i 33.

Base 32. La lletra Y s´empra en el digraf NY (any) i tant esta com les lletres K i W en paraules extrangeres.
Base 33. El digraf CH té us tambe en paraules extrangeres i en alguns noms de llinatge.
Estes bases son una claudicacio de les Normes del 32, seguint la normativa catalana. La supressio de la consonant Y i del digraf CH, grafies tradicionalment valencianes; te com a forasteres paraules en Y grega.
La Y i la CH, en l´ortografia valenciana.
S´escriu Y (yo).
1. En posicio inicial de paraula davant vocal: yuxtaposar.
2. Entre vocals: epopeya, apoyar.
3. En el digraf NY per a representar el so de /n/ (en un signe baix): pinya, puny.
4. Davant de ECC - ECT (vore en J, 2 les excepcions), inyeccio, abyeccio, proyecte, -Cf. les excepcions (J, 2) , objecte, objeccio, subjecte.
5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Alcoy, Montroy, Gay.
S´escriu CH (chiconiu).
1. En so de /c/ (en un signe damunt): che, chic.
1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants: chufa, Chirivella, clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3).
2. En so de /k/: March.
2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Albuisech, Albiach.
La Y grega i el digraf CH son grafies que sempre han estat en l´escritura valenciana, com ho demostra l´Academia en el llibre Documentacio Formal de l´Ortografia de la Llengua Valenciana.
L´Ortografia de les Bases suprimix les dos grafies Y i CH, sense cap motiu, excepte el d´imitar al catala.

Base 34.

S´accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.
Les paraules que terminen en AS, ES, IS, OS, US: vindràs, cortés, país, capciós, confús.
Les agudes que terminen en EN, IN: ofén, esplín.
Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, càrrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.
Les paraules esdrúixoles s´accentuen totes: màxima, mùltiples, custòdia, cúria, València.
Tota A accentuada porta l´accent greu: voldrà, català.
Tota I i tota U accentudades, l´agut: país, Rússia.
Tota E i tota O obertes, el greu: clemència, òliba.
Tota E i tota O tancades, l´agut: esgléssia, recó.
Es troben asovint als vocabularis dos formes d´una mateixa paraula (AMB i AB; ELS i LOS; EL i LO). Aixo vol dir que ambdos formes son igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.

Observes l´inexactitut de dir que "AMB" es mes usual. Ni "amb ni ab" s´usen en la llengua parlada: la primera per ser catalana i la segona per arcaica. El poble valencià usa en lloc d´elles la preposicio "EN".
Els accents segons l´Academia.

1. (Explica qué son paraules agudes, planes i esdruixoles)
2. Hi ha dos clases d´accents: agut (´) i greu (`), que se colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, e, o) (e i o en signe baix) quan siga necessari, d´acort en els següents apartats:
2.1. S´elimina l´accentuacio grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafia recau l´accent fonetic en sílaba diferent (paraules homografes, no homofones)
2.2. En el cas de creure´s necessari l´accent grafic, este tindra el següent orde preferent: agudes front a planes i esdruixoles (canóns / canons; tindré / tindre; ultimà / ultima); i planes front a esdruixoles (pronuncía / pronuncia; ultíma / ultima).
(L´Academia posa una serie d´eixemples).
2.3. Pot ser recomanable l´accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts.

Normes complementaries.

L´Academia sobre l´us de la F.
1. En principi, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf.
2. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforme en V o se mantinga
- serf, no serv, pero servir.
- tuf, no tuv, pero atufar.
S´escriu X.
1. En so de (S): eixida.
1.1. Darrere dels diftoncs decreisents AI, EI, OI, UI: caixa, creixer, coixo, afluixar.
1.2. Darrere de I: pixar, seguixca, vixca.
En els increments incoactius de la 3ª conjugacio (IXC, IXQU): oferixca, servixques.
En final de paraula: exigix, ix.
2. En so de KS: text.
2.1. Entre vocals: reflexio, axial.
2.2. En posicio final en algunes paraules: perplex, prefix.
3. En so de GS: exacta.
3.1. En el prefix EX, seguit de vocal, H o consonant sonora: examinar, exhortar, ex-libris.

V BREUS COMPARACIONS

Les principals justificacions son les següents, incloses en la publicacio de l´Academia titulada: DOCUMENTACIO FORMAL DE L´ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA.
1. De base fonetica.
1. Propiament fonetica.
1.1. Eliminacio de grups consonantics.
L´apartat comprén els grups consonantics TM, MP, TN, TL, TLL, TZ, TG/TJ, els quals se poden classificar, segons els considerem etimologics (TM, MP, TN, TL) o no etimologics (TLL, TZ, TG/TJ). Les caracteristiques d´estos grups consonantics es que se reduixen de la següent manera:
TM > M
MP > N
TN > N (TN)
TL > L (TL)
TLL > LL
TZ > S
TG/TJ > G/J
Estes reduccions responen a la fonetica actual valenciana, encara que en algun moment, o per alguns escritors, hagen segut utilisades tant unes formes com atres.
1.2. Escritura de sordes en final de paraula.
El valencià en posicio implosiva a final de paraula (o interior), neutralisa l´oposicio sorda/sonora, i per aixo hi escriurem sempre la consonant sorda en lloc de la sonora. Aixina tindrem foneticament en posicio final:
V > F serf (servir).
B > P adop (adobar).
D > T recort (recordar).
G > C amarc (amargar).
La grafia CH.
La reintroduccio de la grafia CH per a la representacio del so palatal sort /c/ (en un signe damunt) implica una reestructuracio del sistema o sistemes ortografics existents per quan al mateix temps supon la supressio de les grafies TX, i X, en funcio d´eixe so.
El sistema actual queda com s´ha dit en el lloc corresponent.
1.5. La grafia Y.

La Y es una grafia que te tradicio en l´escritura valenciana, utilisada no tan sols en la lliteratura classica, sino tambe en la posterior fins a 1932.

II: De base morfologica.
1. Els sufixes ISTE, ISTA.
Es corrent en la llengua parlada oir estes terminacions aplicades al masculi i al femeni respectivament. Primitivament este sufix tenia una forma unica, pero el valencià ha creat una distincio de genero. Inexplicablement aquelles BASES, que solament eren ORTOGRAFIQUES, condenaren la forma ISTE, deixant-ne una per als dos generos: ISTA.
2. El sufix EA.
Un atre dels casos ben estranys, es el produit a l´entorn d´este sufix, que servix per a formar substantius que designen qualitats abstractes.
La llengua valenciana fa referencia a la parlada, presenta la solucio estable EA, procedent del llati ITIA.
III. Signes convencionals. Els accents.
Sobre els canvis efectuats respecte a anteriors normatives, en materia d´accents, guio i apostrof (tot molt convencional), lo mes important es la supressio dels accents. S´ha volgut donar unes normes que servixquen a la llengua escrita, fent mes facil i menys complicat l´aprenentage i l´escritura. I, com en els classics i en l´angles i en l´italià, per regla general se suprimix l´accent, deixant-lo optatiu per a diferenciar paraules homografes (o que s´escriuen igual en diferent pronunciacio) i en les interrogants i exclamacions.
IV. Diferencies lexicografiques i morfologiques.
Encara que directament tant les bases del 32 com les de l´Academia siguen de caracter ortografic, les del 32, indirectament seguixen, en el preambul i en el desenrol del text, unes normes valencianes que afecten al lexic i a la gramatica, i que no seria licit ometre en este punt, tant per a completar la present exposicio com pel fet de que els que a veu plena diuen que escriuen en les normes de Castello, les incomplixen. Son les següents:
Relatives al lexic.
En les normes del 32 figuren les següents paraules: hui, aci, naixer, estilisacio, (desautorisant el grup catala TZ); eixe, nosatres, atre, dos (femeni), seua, orige, este, i tambe ab i lo. Paraules que els defensors de les Normes de Castello han anat substituit per formes barcelonines o de menor us en valencià: avui, aqui, altre, dues, seva, bastant, origen, aquest, amb i el (neutre).
Relatives a la morfologia.
Les bases del 32, usen les formes verbals obtindre (en conte de obtenir), vore (per veure), i reduixen el grup catala EIX en el valencià IX (afeblixca, no afebleixca; exigix, no eixigeix; creixcut, no crescut).
V. Omissions en el sistema ortografic.
En les bases del 32 no existixen una serie de digrafs que alguns dels seus seguidors s´encaboten en introduir. Son: TL, TLL, TM, TN i TX: setmana, guatla, enrotllar, assumpte, etc...
Consideracions circumstancials.

A) LES BASES / NORMES DE CASTELLÓ.

1. Les BASES no son propiament de Castello, sino com diu Sanchis Guarner en la Gran Enciclopedia de la Region Valenciana, (articul "ortografia"), van ser iniciativa dels catalanistes valencians del grup "Valencia Nova". Son bases copiades de les que els catalans feren per al catala. En Castello les retocaren un poc persones carents de ciencia filologica i s´encarregaren d´anar arreplegant firmes.
2. Segons el preambul, les bases son d´ortografia. Per tant no hi ha dret a apoyant-se en elles introduir la normativa catalana en morfologia, sintaxis i lexic. I no hi ha cap document que les justifique. No obstant, es poden considerar el "cavall de Troya" del catalanisme.
3. Segons el preambul, lo acordat "no està tan madurat com caldria" i deixa per a "les novelles generacions la cura i missió d´anar rectificant i millorant el sistema". No son, per tant, unes normes immutables o irreformables. Son de caracter provisional.
4. Diu el preambul que les innovacions s´han de fer per mig "d´amples acords". En realitat les bases del 32 obtingueren un acort ben reduit: dos entitats culturals, una corporacio, un seminari, huit societats valencianistes i cinquantados senyors.

B) LES NORMES DE L´ACADEMIA.

1. Foren confeccionades per un grup de filolecs valencians de l´Academia i de Lo Rat Penat, despres d´un conciençut estudi, tenint en conte la fonetica valenciana i la tradicio.
2. Son ortografiques. El seu complement es el Diccionari Valencià- Castellà, de la mateixa Academia. Foren acompanyades de la Documentacio formal.....a on es justifica, s´explica i es documenta en texts classics les propostes ortografiques.
3. De les bases del 32, l´Academia n´accepta 23, i les demes les perfecciona, en la forma que hem vist mes amunt.
4. Les normes de l´Academia son tambe nomenades com de "El Puig", perque en esta poblacio obtingueren un amplissim consens el dia 7 de març de 1981 en mes d´un miller de firmes de prestigiosos erudits, i certificades notarialment.
Transcripcio feta del llibre del mateix nom perteneixent a l´edicio Quaders de Divulgacio nº 9 de Lo Rat Penat, 1997. Lo Rat Penat nomenà Prohom a D. Josep Mª Guinot i Galàn.

Què vol Hitler ?

¿Què vol Hitler?  ¿ Qué quiere Hitler?  El estrecho vínculo entre el nazismo y el nacionalismo catalán Es bien sabido, gracias entre otr...