Yo creo en España, amo a España, espero en España

Yo creo en España, amo a España, espero en España”. 
"El catalanismo, quieran o no sus mantenedores, lleva en sus entrañas aun contra su voluntad, separatismo".
El republicano Lerroux en 1901.


Yo creo en España, amo a España, espero en España


















Corona de Aragón, Fernando Rodríguez

"Son de la Corona de Aragón: Cataluña (este solo entró por herencia), Valencia, Mallorca, Menorca, Ibiza, Cerdeña y Nápoles; por este título de Nápoles, que es el mismo, que de Sicilia, se incluyen en la Corona de Aragón el título de Rey de Ierusalen, ... "
* Fernando Rodríguez: Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragón, 1685


"Son de la Corona de Aragón: Cataluña (este solo entró por herencia), Valencia, Mallorca, Menorca, Ibiza, Cerdeña y Nápoles; por este título de Nápoles, que es el mismo, que de Sicilia, se incluyen en la Corona de Aragón el título de Rey de Ierusalen, ... "

http://www.bivizar.es/i18n/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1001473

Fernando Rodríguez: Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragón, 1685

Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragon / escrivelo el doctor Fernando Rodriguez.

Publicación:En Roma : en la Ymprenta de la Reu. Cam. Apost., 1685.
Descripción física:[12], 137, [2] p., [1] en bl.; [1] h. de grab. pleg. ; 4º.
Notas:Sign.: [ ]4, A-S4
Anteportada
La h. pleg., grabado calcográfico representando a la Virgen del Pilar y a su alrededor en viñetas otros santos relacionados con el Reino de Aragón. Esta firmado por el autor de la obra y "Nicolae Billy Sculp.", fechado en 1686

DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI

els furs de Valencia
els furs de Valencia



DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI
1ª Part.
Decir en primer lugar, que muchos de estos documentos han logrado salir a la luz, gracias a la investigación y estudio de personas, que en muchos casos, lo han hecho altruistamente, poniendo los medios económicos y esfuerzo humano. Porque para el estudio de la lengua valenciana, es decir, para poder aclarar de una vez su origen e identidad propia, no hay dinero, a veces, ni siquiera de las instituciones valencianas. 

En este apartado, intentaremos aclarar de que manera nuestro romance valenciano, que existía en el año 1238 a la llegada de Jaime I, con la lógica influencia de los cinco siglos de dominación musulmana, se fue imponiendo al latín oficial que trajeron los nuevos conquistadores.
Daremos pues, innumerables testimonios que sacan de toda duda sobre el idioma que utilizaban nuestros antepasados desde el siglo XIII, así como cual era su denominación por parte de los mismos usuarios, "romanç", "lengua materna", "lengua materna valenciana", "vulgar lengua valenciana", "nostra valenciana lengua", "valenciana prosa", "llengua valenciana", "valentina lingua", se le llame como se le llame, era la lengua valenciana evidentemente, nunca se le llamó catalana. Estos testimonios dejan en ridículo a todo aquel, que sin ninguna prueba, a propagado la teoría de que esto de que la lengua valenciana es distinta de la catalana es algo contemporáneo e incitado para conseguir una separación lingüística de la "lengua madre catalana", donde nunca hubo unión no puede haber separación, sin tener en cuenta, que ni tan siquiera los catalanes de la edad media tenían ninguna duda sobre esta diferencia entre ambas lenguas hermanas.
El primer testimonio son los Fori Antiqui Valentiae, Fueros otorgados a la Ciudad y Reino de Valencia por el rey Jaime I, redactados en latín entre 1239 y 1240, y que recogen numerosas palabras en valenciano, decimos en valenciano, pues las leyes se dan para el pueblo que deben regir, y no es lógico suponer que se va a emplear una lengua extranjera, más aún teniendo en cuenta que se trata de palabras de uso cotidiano y coloquial, por ejemplo: cequia, faneque, farina, carniceria, arroba, sucre, borra, pel, botes, drap, regalicia, regnes, ploma, etc.
La exigencia social de la comprensión del contenido de los Fueros, produjo la necesidad de su traducción a la lengua vulgar del pueblo al que iba destinado, a la del pueblo valenciano. Así, en un privilegio del 11 de abril de 1261 concedido por Jaime I, consta la celebración en Valencia de unas Cortes Generales que aprobaron la traducción general de los Fueros y Costumbres del latín al valenciano, traducción que, parece ser, se realizó en Valencia o Benifassà por tres sabios o Juristas letrados: Guillem, Vidal y Bernardo. Convirtiéndose los Fori Antiqui Valentiae en Els Furs, en cuya redacción, tomó parte activa el rey Jaime I: "est fur arromança lo Senyor Rey", y en ellos se reitera la utilización del romance por parte del pueblo valenciano. "Los jutges en romanç diguen les sentencies...", "Metges axi fisichs com cirurgians les receptes que ditaran hajen a dictar en romanç declarant lo nom de les herbes en lur nom comu, e vulgar". Lógicas indicaciones por parte de los Fueros hacia los médicos, jueces y cirujanos para que los pacientes y acusados entendieran las recetas y sentencias.
Durante los siglos XIII y XIV coexistieron las expresiones "romanç" y "lengua materna", en una etapa de concienciación idiomática valenciana. El latín seguía siendo el idioma oficial de la Cancillería Real, teniendo una mayor consideración que los idiomas vernáculos.
Russafi: DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI (I)
================================================== ===============================================
Fur VII-II-2
" Los jutges, en romanç, diguen les sentencies que donaran, e donen aquelles sentencies escrites a les parts que les demanaran." " Iudices romana lingua sentencias proferant, et aus partivus requirentivus donent scriptas. "
Tambe en el Fur II-VI-2 mos diu que els advocats, pleitejaven en romanç, tambe es de Jaume I:
" Aquela cosa qu-els (sc. els advocats) diran el pleit denant lo jutge e presentes les parts o-ls procuradors d'aquelea, e planament en romanç, aytant valle com si o dehien aquels dels quals seran advocats..."
" Illud quod advocati dicunt in placito coram iudice et partibus presentibus vel eorumm in lingua romana tantum valet ac si dixissent ipsi quorum sunt advocati..."
Fur IX-XIX-20 " De notaris, scrivans e de salaris" i que va ser promulgat pel rei Pere el Cerimoniós en les corts celebrades en Valencia el 20 de febrer de 1358:
"ordenam encara, e fem fur nou, que tots testaments, codicils e altre darreres voluntats e tot e sengles contractes e altres obligacions, cartes e letres judicials sien feyts, scrits, ordenats e dictats en romanç"
Com be dia A. Ubieto 1977.
"... Se puede hablar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente, no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaime I"
O Vicent Lluis Simó i Santonja " Es curios, que haja segut el valencià, entre les primeres llengües filles de Roma, casi parella en l'Italiana, la que va alcançar un sigle d'Or"
I el director de la Real Academia Espanyola des de 1925 fins a la seua mort, en 1968 Ramón Menéndez Pidal 
"Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos."

Josep Valtònyc VS Jacob Golden

Josep Valtònyc: la seguridad y tranquilidad de estar follando con alguien que sabes que no vota a VOX no tiene precio.



VS Jacob Golden

Josep Valtònyc: la seguridad y tranquilidad de estar follando con alguien que sabes que no vota a VOX no tiene precio.    VS Jacob Golden











El fossar de les moreres

Resulta que toda la patraña de “El fossar de les moreres” la creó un chalado poeta menor llamado Frederic Soler y Hubert (alias “Pitarra”) que ganó los Juegos Florales de 1882 con una fantasía pseudo-patriótica más falsa que Judas. Luego el nacionalismo sacralizó el relato y el lugar y finalmente culpabilizó al resto de la sociedad de Cataluña por no recordar anualmente a los supuestos “héroes”. Hasta el punto de que toda la clase política catalana la ha asumido y ha acabado portando coronas de flores año tras año en ese lugar haciendo periódicamente un ridículo espantoso.

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/



El fossar de les moreres

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

barcelonés Jerónimo Pujades, Espanya

barcelonés Jerónimo Pujades

Que el barcelonés Jerónimo Pujades nombre varias veces a España en su obra 'Crónica universal del Principado de Cataluña' (1609) incluso mencionándola para la época romana es porque era facha.


https://archive.org/details/bub_gb_IsIGAAAAQAAJ

http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/manuscritBC/id/10723

https://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/viewFile/151240/203140








Reino de Valencia, catalanes, aragoneses

¿Dicen que en el Reino de Valencia llegaron un montón de catalanes y aragoneses sustituyendo a la población autóctona? Pues mentira.

¿Dicen que en el Reino de Valencia llegaron un montón de catalanes y aragoneses sustituyendo a la población autóctona? Pues mentira.

Robert I. Burns; Los mudéjares de la Valencia de las cruzadas: un capitulo olvidado de la historia islámica. Sharq al-Andalus, nº 1, 1984

(Jacob Golden)






Sánchez y Torra se han vuelto a reunir

Sánchez y Torra se han vuelto a reunir, esta vez en Baqueira Beret.

Sánchez y Torra se han vuelto a reunir, esta vez en Baqueira Beret.

blasón de los 4 palos

¿De quién era el blasón de los 4 palos según Bernat Desclot en el siglo XIII?

senyal del rey d´Arago e de Cecilia


Pere Lledoners VS Jacob Golden

Pere Lledoners VS Jacob Golden, y deja de amenazar, que todos sois igual de matones. Matones, como esta gentuza? Lo dudo ...

Pere Lledoners VS Jacob Golden, y deja de amenazar, que todos sois igual de matones. Matones, como esta gentuza? Lo dudo ...

Marca de España, Cataluña

Que Cataluña es española ya lo sabemos, pero que llegaran a llamarla
"Marca de España" no tanto.

* Narciso Blanch e Illa: Crónica de la provincia de Gerona, 1866



Que Cataluña es española ya lo sabemos, pero que llegaran a llamarla "Marca de España" no tanto. * Narciso Blanch e Illa: Crónica de la provincia de Gerona, 1866


https://es.wikipedia.org/wiki/Narciso_Blanch_e_Illa

http://www.revistadegirona.cat/recursos/1969/0046_037.pdf

http://ccuc.cbuc.cat/search*cat/X?SEARCH=Gerona&SORT=D&searchscope=23)

https://www.descubreleyendas.es/Info/Consultas.aspx?idLeyenda=296




Moriscos valencianos, clases de catalán por las noches


Moriscos valencianos dialogando personalmente con autoridades cristianas, rechazando la orden imperial de bautizarse y reclamando su suspensión o condiciones aceptables para abandonar España. ¿Irían a clases de catalán por las noches tras deslomarse en la huerta, no? 🤔
J. F. Pardo Molero: “Per salvar la sua ley”: historia del levantamiento, juicio y castigo de la villa de Benaguacil contra Carlos V (1525-1526). Sharq al-Andalus, nº 14-15, 1997-1998


Conocida es la inmensa labor constructora llevada a cabo por los reyes amiríes de Valencia Abd al-Aziz ibn Abi Amir al Muzafar, nieto de Almanzor, junto a sus hijos, Abd al-Maliq ibn Abd al-Aziz ibn Abi Amir y su sucesor, Abu Bakr ibn Abd al-Aziz ibn Abi Amir al-Wazir, durante un largo período de paz y prosperidad (1022-1085). Si los reyes de esta familia hubieran tenido que convivir con los cristianos de la reconquista, como lo hicieron sus descendientes, con toda seguridad hubieran llevado todos el apellido Abenamir, igual que una ilustre familia morisca presente en los documentos históricos de la villa hasta 1609, año de su expulsión.
Hasta el momento, Benaguacil aparece por primera vez documentado en el “Libre del Repartiment” donde se cita hasta ocho veces con grafías ligeramente diferentes. En el registro nº 106 del año 1237 aparece como “castrum et villam”, es decir, el Castillo y la Villa de Benaguacil; la anteriormente citada “Torre de Felx”, en el registro 2206 del mismo año, “villam de Benalgazir et alqueríam de Felx”.
Beuter, en su “Crónica General”, opina que el nombre de Benaguacil se debe a un moro renegado, Muza Beniacin, que fue su primer señor en el siglo IX. Gaspar Escolano en sus “Decadas …” lo atribuye al rey moro de Valencia Abdala Abubecar Adiz Aguzir quien la mandó construir.
Desde el punto de vista filológico, todos los autores (Asín Palacios, P. Guichard, L. Provençal, Ribera Tarragó, Caro Baroja, etc.) coinciden en que el topónimo Benaguacil procede de Banu al –Wazir y que sustentado por el gentilicio Al-Wazir, corresponde a la ocupación real de un lugar por el grupo portador del gentilicio que se convirtió luego en topónimo. Por eso es lógico que Benaguacil no aparezca en los documentos musulmanes consultados.

Col-lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Col-lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó



Autores catalanistas suelen recurrir a la mentira o manipulación más burda para colar una supuesta lengua catalana en Valencia y otros territorios. Aquí añaden corchetes inexistentes en el texto original.

Rodrigo Lizondo; Col-lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó, 2013

//

Y aunque no sea estrictamente el tema de la entrada y del foro, fíjense en el texto ahí citado: «Maria de Castella». Ya desde antes de los Ramon Berenguer, los condes se solían casar con castellanas para terminar uniéndose a Castilla. Los condes de Urgel terminaron siendo Señores de Valladolid y viviendo allí. Uno de los Ramon Berenguer se casó con la hija del Cid. Otro de ellos pidió matrimonio a la heredera real de Castilla. Y luego dicen que valencianos y aragoneses fuimos traidores por dar la corona en el Compromiso de Caspe al "castellano" Fernando de Antequera (hijo de la hermana del Rey de Aragón) en vez de al "catalán" Jaime de Urgel y Valladolid. Y además dicen que Cataluña se hizo parte de España por conquista. Siguen sin enterarse de la unión matrimonial de Doña Petronila de Aragón con el conde de Barcelona, ni de los Reyes Católicos.

Cuando compras un mapa de los chinos.

Cuando compras un mapa de los chinos.

Cuando compras un mapa de los chinos.

HACER EL AMOR

HACER EL AMOR VERSION ASTURIANA
Un agricultor asturiano está leyendo el periódico cuando es interrogado por su hijo:
-"pá, ¿qué yé esu de char un polvu?"
El buen hombre cierra el periódico y se pone todo serio.
-"char un polvu", guaje, ye coyér 50 euros, ir a una casa putes, escoyer a la más güena y follala hasta morrer."
-¿Y una orgía, pá?
-Coyes mil euros, vaste otra véz a la casa putes, escoyes tres o cuatru putes, y ¡folles ta que revientes!"
-"¿Y un bacanal?"
-"ye dir con tres o cuatru amigos, con cinco mil euros a una casa putes.. Pieslles per dentru, emborráchensen y fóllase a tou lo que se mueva."
-"Ahh.....y ¿Qué ye esu de facér el amor?"
-"¡Ahhh! ¿facér queeeé??"
-"facér el amor, pa..."
-"¡Ah! ¡facér el amor, ahhh..! ¡Esu ye una mariconada que inventaron los catalanes pa' follar sin pagar!"

musulmanes valencianos

Es gracioso cuando un catalanista asegura que los musulmanes valencianos desaparecieron cuando Jaime I. Cuando aún siglos después hubo hasta médicos... * J. Maiso; Rito y medicina en los sanadores moriscos. Sahrq al-Andalus, nº 8, 1991

Es gracioso cuando un catalanista asegura que los musulmanes valencianos desaparecieron cuando Jaime I. Cuando aún siglos después hubo hasta médicos...
* Jesús Maiso; Rito y medicina en los sanadores moriscos. Sahrq al-Andalus, nº 8, 1991

Jacob Golden



Xavi Boada Vila,genéticamente,castellanos, catanazi

Más imbecilidades de Javierico el catanazi aquí.