Mostrando entradas con la etiqueta saviea. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta saviea. Mostrar todas las entradas

Medicina de Peccat, segona part

De la segona part de aquest libre,

qui es de confessió.


I.

DE DEU.


Quant m' enamor 

E comença l' amor, 

Me confés al major Senyor 

Quins ha creats, 

De tots mos greus peccats; 

E sia a sa volentats 

O que 'm perdó 

O 'm jutge per raysó, 

Car tot ço que 'n fará es bò. 

E est tractat, 

Segons qu' es rubricat 

Porats saber co 's ordenat 

E tot complit 

Per lo Sanct Esperit, 

Digne es que molt sia servit, 

E ab dolor, 

Com home peccador, 

Me confés per la sua amor. 



II.

DE LA UNITAT DE DEU.


A la divina unitat

Me confés de tot lo peccat 

Que ay fayt per manera d' ú 

En amant mays que Deus alcú, 

Car aquel fá un altre Deu

Si ama sí mateix o 'l seu 

Aytant o mays qu' el Creador,

Perque eu acús mí e m' amor, 

A vos unitat de mon Deu;

Car vas vos ay peccat molt greu, 

Perqu' eu quant un a vos me acús,

Car mantes causas ay sajus 

Mays amades que lo Senyor

Com hom fals e traydor; 

E ab totas mes unitats

Ay fayts mants greus mortals peccats; 

E es bò qu' en sia punit

A honor del Sanct Esperit, 

O' n sia el peccat perdonat

A honor de sa pietat.


III.

DE TRINITAT.

 

M' ha lo Senyor creat, 

Car d' ánima e cors m' ajustat, 

E encare só 

De lur conjuncció, 

E ab tots tres fí falió 

Vas lo senyor, 

Perque n' ay gran dolor, 

Tant, qu' en suspir, en planch, e 'n plòr, 

E me 'n confés 

Ab voler que ja mes 

No faça per neguna res 

Negun peccat 

Contra la Trinitat 

De lo Senyor, qui m' ha creat 

A son semblant, 

E 'n tot quant son trinant 

M' acús penedent en plorant. 


IV.

DE BONTAT.


Car Deus es bò, ha bé creat

E al naturalment pausat 

En tots los homens qui son nats; 

E car eu contra las bontats 

Qui en mí estan naturals 

Ay fayts molts de peccats tròp mals, 

Suy esdevengut home mal,

E estay fals e desleyal 

Contra la divina bontat,

E ‘l bé qu' en mí ha naturat; 

Contra mant altre gran bé

Ay fayt molt de mal ben sové; 

E de tot est mal me penet (11),

Encare que pogre haver fet 

Molt bé, e cessat molt de mal,

Perque n' ay gran ira mortal; 

D' hon me confés a la bontat

De Deu, en tot quant ay errat, 

E de mon còr faray hostal

A Deu, e fineray a mal.


V.

DE GRANEA.


La granea

No posa poquea

En neguna vinentea

Contra virtud,

Si es empero de salut;

Mas granea d'hon son perdut

Lo peccador

Qui no han confessor

Ni del gran Señor han paor,

Ço té a mal (12)

Quant granea moral

Qui contra mortals peccats val,

Hom vòl amar, 

Ni si al confessar 

Se vòl de grans tòrts acusar; 

Perqu' eu m' acús 

De mos peccats sajus 

A la granea mays dessus. 


VI.

DE ETERNITAT.


Eternitat, 

Contra vos ay errat 

Mant temps en mant mortal peccat, 

D' hon me penet 

E mí adret sotsmet, 

Per ço que n' aya meylor dret. 

Confessió, 

Pietat e perdó, 

Si eu hay fayta falió 

En mays amar 

Ço que no pòt durar 

Tant com lo vostre eternar, 

Gran dolor n' ay, 

E jamays no ho faray. 

E vos, eternitat, sius play, 

D' huy may mandats 

Ço queus venga en grats, 

Que 'n vos honrar ay volentats. 


VII.

DE PODER.


Poder de Deu, confessió

A vos fás de ma falió 

Qu' ay fayta contra lo poder 

Que vos m' havets dat a bé fer;

E s' eu ay ne fayt mant greu mal,

Com hom fals e desleyal; 

E si 'n vos no fós pietat,

Forau contra mí tan irat, 

Que no 'm fera confessió,

Ni esperara de vos perdó; 

Lo qual esper a mon poder,

Per ço queus en faça plaer; 

E vos, poder, pus tant vos dats

A mercé e a pietats (13), 

Tenits d' uy mays tant fòrt al fre (14)

Que no 'm lexets far nulla re 

Que sia contra vostra amor,

Car en tot vos am e 'us aor, 

E lo poder que m' havets dat

Sia de vostra potestat.


VIII,

DE SAVIEA.

Saviea, 

Pus gran en bonea, 

Vas vos ay fayta pegea, 

Com hom sens sen 

Qui fal a son scien, 

Perqu' eu son trist e temen (15); 

Car quant hom fá 

Vos ó sabets, é ja 

Per tot aço no 'm romanrá, 

Que no m' acús 

A vos de mon mal us, 

Qu' aytant com hom gamus, 

E no far bé 

Fallent en mante re; 

E si ‘m volets pendra mercé, 

No faray mal, 

E si no atretal 

Me serets per tots temps coral, 


IX.

DE VOLENTAT.


Vos, volentat, contra peccat

De vos vuyll esser confessat; 

E car estats dona d' amor,

Amant oyats est peccador 

De sos faliments e peccats

Que ha fets ab sa volentats; 

Si empero 's vòl confessar,

Si es que no vuylla enganar 

Lo vostre leyal confessor;

Car qui 's confessa ab fals amor 

Moltiplica lo seu peccat,

E deune ser a mòrt jutjat; 

Mas pus que 'm confés ab dolor

De cór, e suspirant, e 'n plòr, 

Vejats de mí que devets far,

Pus qu' eu me vuyll a dret pausar; 

E 'us clam mercé com peccador

Qui desira vostra honor: 

Si ‘m volets mal ¿quin dret haurá 

La raysó qui jutjar me fá?


X.

DE VIRTUT.

A vos, virtut 

De Deu, rey de salut, 

Me confés, car tant hay viscut 

Hom viciós, 

En bé far pererós, 

E 'n far lo mal volenterós; 

Hay greu fallit 

E deune esser punit; 

Empero lo Sanct Esperit 

Qui es pietat, 

Vòl que hom sia ajudat, 

Si ab virtut diu son peccat. 

E vos, virtut, 

D' hon tot bé es vengut, 

Ajats mercé d' home cahut 

Ab gran dolor, 

Suspirant e 'n plòr 

Prometent per la vostra amor 

Contra peccat 

A vostra volentat 

Far satisfacció de grat. 


XI.

DE VERITAT.


A vos, divina veritat, 

Me confés de tot mon peccat, 

E míus present 

Qu' em façats puniment, 

Car molt ay viscut falsament

En cogitar e en parlar; 

E puis que m' en vuyll confessar 

E penedir, 

No me vullats punir. 

E si ho fayts ¿qué porán dir 

De vos aquels qui verament 

Dien de vos gran lansament?

Car pus qu' eu fas 

Ço que pusch e dich: - Las 

Per nulla res no mentirás. -

¡Ah veritat! 

No hajats còr irat 

Contra home bé confessat. 


XII.

DE GLORIA.


A vos, gloria eternal,

M' acús com hom qui res no val; 

Car peccats m' han tant abatut

Que tròp son vil esdevengut;

Perque nous tayn qu' eu sia ab vos

Que sots loch d' home virtuos; 

Empero en vos es mercé, 

Pietat, caritat e se, 

Que si bé m' acús confessan 

E que a vos perdó deman, 

Que vos já no ‘m direts de no, 

Pus que en vos está perdó; 

Perqu' eu fás ma confessiò

Enfre jutjament e perdó; 

E per justicia promet

Que faré ço queus tany per dret; 

E per perdó mercé deman,

E vos faytsne vostre coman; 

Car mi sotsmet a vos grair

En tot ço qui 'm volrets punir.


XIII.

DE JUSTICIA.


¡Ah justicia 

De Deu! ¿cóm puria 

Que no 'm fossets enemia

Per mon peccat, 

Tan gran malvat? 

¿Poriaus vençre ab pietat 

Mercé claman, 

Penedent, confessan? 

Pus que pietat es tan gran 

Per lo perdó, 

Com es vostra raysó 

Que havets contra ma falió, 

Que vos enpar, 

Car eu no ho say jutjar: 

Car cascú damdós se pòt far (ya que cualquiera de ambos se puede hacer)

Qu' es que en sia 

Lo perdó volria 

Si 's pòt far sens injuria. 


XIV.

DE MISERICORDIA.


A vos, misericordia

De Deu, al qual injuria 

Ay fayta mantes vets peccan, 

Me vuyll confessar en ploran. 

Mantes vets suy desesperat 

E estava a ser ho obstinat (16), 

Que no ‘m podia penedir

Nius volia mercé querir, 

Perqu' en son ara penedent, 

E clamvos mercé humilment. 

E si 's pòt far que 'm perdonets, 

En mí gran eximpli darets 

De perdó e de pietat; 

Car home só de gran peccat, 

E tal haurá ‘n vos esperança

Si 'm donats vostra perdonança; 

Que si no 'm volets exoir,

Nous volrá mays mercé querir. 

E vos, dona, no esquivets

Nuyll hom, pus perdonar volets.


XV.

DE LA HUMANITAT DE JHESU-CHRIST.


Humanitat 

De Christ honrat, 

Qui sots de molt gran sanctetat, 

Darmets perdó 

Sius fás confessió 

Ab dolor e contricció 

De mon peccat 

Horrible e malvat, 

Ab lo qual vos ay fals estat; 

Si 'm perdonats 

E gloria ‘m donats, 

De mercé gran fama hauriats; 

E de donar 

Con que sia la far (17),

A vos, dona, ‘m vuyll acusar 

E penedir, 

E volriaus servir 

Tant fort qu' en volria morir. 


XVI.

DE LA PASSIÓ DE JHESU-CHRIST.


A l' angoxosa passió 

Qui sobre totas major fó 

En lo rey del cel e del tro, 

Dich mos peccats, 

Qui son molts e malvats; 

E si tot só desvergonyats 

Com los nomen, 

Pus qu' els dich peneden, 

La passió no m' en repren; 

Car molt ama confessió, 

Per ço que puscha dar perdó, 

E de Jhesu-Christ un tal dó 

Eviternal 

Qui sobre tot dó val 

En gloria celestial; 

Perque fás ma confessió 

A la pena qui 'n la cròts fó, (crotz, creu; cruz)

Per la nostra redempció. 


XVII.

DE SENYORIA.


A vos, de tot lo món Senyor, 

Se penet vostre servidor, 

E confesses per vostra amor 

Mays que per sí, 

E si vas vos fallí 

Quant de sos tòrts no 's penedí, 

Are s' en penet tant forment, 

Que per jamays a son scient 

Vas vos no fará falliment; 

E perdonats, 

Pus qu' ens amats, 

En la crots per vos fóm comprats; (crotz : cruz)

E en tres vets 

Serem vostres per drets, 

Si ' ns perdonats nostres nalets; 

Las quals tres vets, segons que ‘m par, 

Son per crear e recrear, 

E car nos volets perdonar. 


DE SANCTA MARIA.

XVIII.

A vos, dona de Sanctetat,

Me confés tement de bò grat; 

Car qui 's confessa per pahor

E no per la vostr' amor, 

No fá sancta confessió;

E no 's tayn que venga a perdó 

Per temor qui 'n re tant no val,

Com fá amor ver e leyal. 

Confesme, donchs, per vostra amor,

Com home sutz e peccador, (sucio)

Que de peccats ha ensutzat (ensuciado)

Lo còrs e ‘l còr, mas ay plorat (el cuerpo y el corazón, mas he llorado) 

Ab contricció penedent,

Per ço que sia lavament (lavado, lavamiento de pecados)

La vostra pura sanctetat, 

Ab perdó e ab pietat; 

La qual munda hom peccador, 

Quant se confessa ab dolor 

De còr, gitant suspirs e plòrs, 

E espera vostre secórs. (socors; y espera vuestro socorro) 


XIX.

DE ALTETAT.


Com hom qui d' alt es bax cahut, (baix; bajo; “como hombre que de alto es bajo caído”)

E remembra l' alta virtut 

De vos, dona de peccadors,

Qui estats alta en valors, 

En pietat e en amor,

En menbrança de peccador, 

Ab suspirs e cahut sajus

En peccat, del qual no m' escús, 

Leu las mans e los uylls al cel (elevo las manos y los ojos al cielo)

Ab còr amar pus que feel, 

Consirán que vos sots ahon

A tot home qui de pregon (18) 

Suspira e plany son peccat, 

Si bé estats en altetat 

D' hon vos devalla peccador 

Quant a vos puja sa amor, 

En confessan e en ploran, 

Dient soven; - Mercé deman, 

A la regina de perdó, 

Qui de mercé no diu de no. -


XX.

DE NOBILITAT.


Negú rey n' imperador,

Enfora Christ nostre Senyor, 

No hac tanta nobilitat

Com la dona de pietat; 

Car tant es noble en amor, 

Que valer fá tot peccador, 

Pus que a ella s' es confessat (19) 

Conexent sa nobilitat; 

Lo qual peccador no volch res 

Ans qu' es confessás, e james 

No pogra valer sens perdó 

De la cosina Salamó;

E verament parenta es

De Deu qui 'n ella hom se fés; 

Perque a sa nobilitat

M' acús com hom de gran viltat, 

Home vil de nient vengut

Qui no es digne de salut; 

Empero un pauch es sotspes,

Pus de la regina 's confés.


XXI.

DE VIRGINITAT.

Virginitat, 

Dona de castetat, 

Ha en vos tant gran pietat, 

Qu' est peccador 

Quius vòl per confessor, 

Eus trament suspirant e 'n plòr (20) 

Devoció 

Ab contricció, 

Deynets ausir e dar perdó, 

Que vay errat 

Contra virginitat 

De mí o d' altre castigat 

Sabiats qu' en só, 

Pus qu' en deman perdó; 

E las virginitats qui só 

Per vos estan, 

E prechvos en ploran 

Que neguna ‘m sia 'n mon dan.


XXII.

DE CONSTANÇA.


A constança 

Qu' está fermança 

De tota bona esperança

En la meylor 

Verge, dona d' amor, 

De confessat e confessor, 

E a confessar, 

M' acús de mon peccar, 

E l' acusament vuyl fermar 

En son poder, 

Qu' en faça son voler 

E qu' ela no 'm puscha retrer 

Al punt de mòrt, 

Hon hom cáu en la sòrt 

Qui es de bò o de mal pòrt; 

E car suy ferm, 

En quant el emferm, 

Prech sa confessió o 'm conferm. 


XXIII.

DE HUMILITAT.


L' humilitat, 

Dona e caritat, 

Prengaus de mí gran pietat; 

Car humilment 

Membre 'l responiment 

Que fees al saludament 

De Gabriel, 

E car no havets fèl 

Perqu' em dejats esser cruel, 

Car tota sots humilitat, 

Pasciencia e caritat, 

Ajats d' est home pietat, 

A vostro honor 

Suspirant e 'n plòr, 

E qui 's penet per vostr' amor, 

E qui no ama erguyllós 

E vas vos es tant temerós, 

Con si tot fós suspirs e plòrs.


XXIV.

DE ESPERANÇA.


Quant par l' estela en l' albor, 

E s' apareylon tuyt li flor, 

Qu' el sòl montiplich lur color 

De esperança, 

Mi vest alegrança 

D' una douçor confiança 

Qu' ay en la dona d' amor; 

E adonchs deman confessor, 

A tuyt m' acús per peccador, 

E qu' el me man 

Que reta tot lo dan 

Qu' ay donat gran en peccan 

A cells qui estan servidors 

De la regina de valors, 

Per ço qu' en esper tal secórs, 

Que a nuyll peccat 

No sia obligat 

Pus qu' en sia bé confessat. 


XXV.

DE MATERNITAT.


Si com l' infant qui ha talent 

E a sa mayre ploratment 

Significa son faliment,

Suspir e plòr

A la mayre d' amor

Qui de sos infants ha dolor,

Adonchs com están en peccar, 

Qu' ella me vuylla aydar 

Al confessar, 

Cridant: - "Mercé! mercé! mercé! 

Ajats, mayre hon tot bé vé, 

De vostro fill quius ame e 'us cre, 

E qui es vençut 

Per peccat e cahut 

E no pòt haver qui l' ajut 

Mas vos qui sots son compliment, 

Son gaug e son restaurament, 

E quius quer mercé penedent." - 



XXVI.

DE PIETAT.


Si com cell qui vens son peccat 

Quant de son prohisme ha pietat, 

Me vuyll vençre quant hay errat,

E confessan, 

Penedent e ploran, 

E a la regina deman 

Que ades m' ajut, 

Ans qui sia vençut, 

Ab pietat, qui es salut, 

E majorment quant d' ela vé; 

Car sa pietat home té 

En sos afars tant fòrt al fre 

Si 'l vòl amar, 

Que no 'l lexa peccar, 

E fá 'l tant piadós estar, 

Que no ha gens de crueltat, 

Ans es tant franch e ensenyat 

Que de tot hom ha pietat. 


XXVII.

DE ÁNGELS.


Una confessió fés céll 

Fás a tots los ángels del cel, 

E majorment a Gabriel 

Qui les saluts 

D' hon tuyt son remuts, 

Dix a la dona de virtuts. 

E vosaltres, ángels d' amor,

Dejats ausir est peccador, 

Pus que s' ho tenra a honor (21) 

La regina 

Qui es medicina 

De tuyt acell qui s' enclina 

Per s' amor a confessió, 

Demanant a ella perdó, 

E sius ay fayta falió; 

Car del consell 

Qu' em donavets tan bell, 

Nous ay creyut mí vos n' apell (22). 


XXVIII.


DELS PROPHETES,


¡Oh, vos, Adam, 

E Jacob, e Abraham, 

E Isach! mercé vos clam 

Qu' em confessets, 

E tant fòrt m' ajudets 

A delir los meus greus nalets, 

E confessan, 

Que d' aquí en avan 

Jhesu-Christ mos tòrts no deman; 

E 'l confessar 

Si no lo say formar 

Ab suspirar e en plorar 

E penedir, 

Ab tristor e languir, 

E tots mos peccats descobrir, 

Vuyllats forçar 

E tant bé ordenar, 

Que peccat no y puscha estar. 



XXIX.


DE APOSTOLS.


A vos, sant Pere, sant Andreu,

Sant Johan, e sant Bartomeu,

E tuyt vostre companyó,

Fás en plorant confessió 

De tots quants peccats ay obrats; 

E prengaus de mí pietats 

Qui estay en pòrt perillós. 

E si vosaltres sots joyós 

En paradis e no ‘m membrats, 

Pus que per mí n' estats pregats, 

Tendra ço nostra dona a mal,

Qui sens pregar tots jorns nos val, 

E majorment quant la pregam;

Car ella es nostre reclam. 

E li senyor qui gloria han,

Si 'ls servidors ván oblidan, 

No son conexent ni cortes, 

E de membrar no saben res; 

E car sots say per nos membrats, 

Siem per vosaltres aydats.


XXX.

DE MÁRTIRS.


A sant Laurens, 

Esteven e Vicens 

E tot mártirs examens 

Me confés say; 

E ells qui son delay 

De mos peccats m' augen si ‘ls play; 

E si ells fòrts 

Estegren a la mòrts 

On venseron colpes e tòrts, 

Eu suy say nat 

E tant fòrt carregat 

De peccats envolopat, 

Que si no ay 

Secórs, já no veuray 

Nostre Senyor per nuyl temps may; 

Perque prech vosaltres senyors, 

Pus fós tan bons combatedors, 

Que haja say vostre secórs.


XXXI.

DE CONFESSORS.


Oh, vos, senyor sant Agustí, 

Sant Gregori e Jeroní (Jeroni, Geroni, Geróni, el autor de este libro, Gerónimo Rosselló)

E als altres confésme clí (23), 

E dich en plòr: 

- Aujats est peccador, 

E diats a nostre Senyor 

Que li perdó, 

Pus que ha gran raysó 

Per la vostra confessió 

Qu' él vos fá molt penedent; 

E car vos fá confessament, 

Metvos en tal obligament, 

Que far cové 

Que procurets son bé, 

Tant, que no fall en nuyla re; 

Car confessor 

Está procurador 

Del confessat per sa valor. - 

Llibre dels Feyts, romanç valencià

¿Quànts filólecs saben que el Llibre dels Feyts (s.XIII) fon redactat en romanç valencià? Mai la saviea digué una cosa i la naturalea atra.

¿Quànts filólecs saben que el Llibre dels Feyts (s.XIII) fon redactat en romanç valencià? Mai la saviea digué una cosa i la naturalea atra.

http://www.cervantesvirtual.com/obra/llibre-dels-feits-del-rei-en-jacme-manuscrit--0/

Libre del Feyts de Jaume I

La tradició textual del Llibre dels Fets

1. El manuscrit més antic conservat del Llibre dels Fets –amb grafia antiga Libre dels Feyts– és el que actualment es troba en la Biblioteca de la Universitat de Barcelona amb el número 1. Aquest còdex, de pergamí, correspon a un document reial i, per tant, es caracteritza per una extremada cura en l'elaboració. La riquesa del document es palesa en l'orla que acompanya l'escriptura dels primers fulls feta a base de motius vegetals, en les caplletres il·luminades i en una miniatura al f. 27. En una de les guardes es troba un escrit del XIX, possiblement contemporani a la relligadura: Crònica del Rei en Jaume, escrita per ell mateix. Aquest llibre feu escriurer l'onrat Ponç de Copons, per la gràcia de Déu abbat del honrat monestir de Poblet, en lo qual monestiu jau lo molt alt senyor Rey en Jaume. [...] E fo escrit en lo dit monestir de Poblet de la mà de Celestí Destorrens acabat lo dia a 17 dies del mes de setembre de 1343.... En una altra de les guardes, en lletra antiga, també trobem escrit: Cròniques del Sant Rey en Jaume de bona memòria. Al final del volum, enganxat a la coberta, hi ha un altre escrit que al·ludeix a la visita de Felip II al monestir de Poblet de 1585.
Segons la classificació de manuscrits del Llibre dels Fets que podem trobar a l'edició de Jordi Bruguera de 1991 (Barcelona, Barcino, «Els Nostres Clàssics», pp. 10-12), aquest es coneix amb la sigla H. La Biblioteca Universitària en va fer una edició facsímil l'any 1972, amb introducció de Martí de Riquer.
2. El segon manuscrit més antic és el número 1734 de la Biblioteca de Catalunya i correspon a la Cancelleria de Pere III el Cerimoniós.
Aquest rei va manar fer una còpia de la Crònica del seu avantpassat a un dels seus curials, Joan de Barbastre, qui la va enllestir el 1380. Sembla que el copista no va seguir el manuscrit de Poblet, sinó que va fer una còpia diferent i que, més endavant, aquesta va servir com a base de l'edició dels jurats de València en 1557.
El manuscrit copiat per Joan de Barbastre és el que actualment es coneix amb la sigla C. Va arribar a la Biblioteca de Catalunya a començaments del segle XX procedent de la Biblioteca del Comte d'Aymans de Mallorca, José de Togores, on es va dipositar ja en el segle XVIII. Aquest còdex està escrit en lletra gòtica cancelleresca, també en pergamí, a doble columna, amb una luxosa caplletra inicial i d'altres caplletres també il·luminades en roig i blau.
L'obra va encapçalada per un pròleg: Aquest es lo començament del prolech sobre el libre que feu el rey en Jacme per la gracia de Deu rey de Arago e de Mallorches e de Valencia, comte de Barchinona e d'Urgell e senyor de Muntpesler de tots los fets e de les gracies que Nostre Senyor li feu en la sua vida. En el colofó, podem llegir en llatí: «Mandato serenissimi domini petri dei gratir regis Aragonum valentiae, Majoricarum, cardinieae et Corsicae, Comitisque Barchinonae, Rossilionis et Ceritaniae [...] Ego Iohannes de Barbastro de scribania predicti domini Regis Aragonum, oriundus Cesaraugustae scripsi Ciuitate Barchinonae Anno a Nativitate Dmi. Mo. CCCo. octuagesimo scripsi».
3. Del segle XV tenim diferents testimonis, un incomplet localitzat a la Biblioteca del Monestir del Escorial (ms. conegut amb la sigla F), un altre a la Biblioteca del Palau Reial (sigla D) i un tercer localitzat a la Biblioteca Nacional de Madrid: Es tracta del ms. 10121 (signatura antiga L.81) i conegut com ms. E. Procedeix de la Biblioteca del duc d'Osuna i està datat entre finals del segle XV i començaments del XVI, ja que la lletra és humanística. Es tracta d'un còdex en pergamí, de 110 fulls a dues columnes, i destaca per la sobrietat del text sense ornaments.
4. Del segle XVI és l'edició de 1557 impresa a València en casa de Joan Mey. Actualment es conserven diferents exemplars d'aquesta edició, si bé hem digitalitzat el que ens ha facilitat la BNE (Sig. R/15398) com a més complet i acurat. Es considera que la base textual d'aquesta edició és el ms. D, procedent al seu torn del ms. C. L'esmentat manuscrit D, del qual no tenim reproducció digital, pertanyia als Jurats de València i una vegada feta la impressió de 1557, l'enviaren a Felip II, qui devia sentir una especial atracció per la Crònica ja que, com hem esmentat més amunt, també es va interessar pel ms. de Poblet (ms. H) i en va deixar constància en la seua visita al monestir de 1585.
Recentment, Jordi Bruguera ha donat notícia d’un altre manuscrit (sigla N) conservat a la Real Academia de la Historia, ms. 9-4769. Potser es tracta del manuscrit més desconegut, amb la singularitat que conté notes marginals atribuïdes a Zurita, i només en tenim coneixement gràcies a la descripció d'aquest estudiós. Per primera vegada donem a conéixer la reproducció digital del text complet del manuscrit.
5. En el segle XVII es fan dues còpies del manuscrit de Poblet, la primera es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, ms. 41, procedent del Convent de la Mercè, que també conté una versió de les Gesta Comitum Barcinonensium et Regum Aragoniae i un fragment de la Crònica de Desclot. Correspon a la sigla L.
L'altra còpia de Poblet, sigla J, actualment és el ms. número 69 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Podem llegir que l'autor d'aquesta còpia és Jaume Ferrer i que la va realitzar per manament de Jaume Ramon Vila, qui també va afegir un pròleg.
Per altra banda, el ms. de la BN de Madrid, 893, olim F-67, és una còpia de C (Joan de Barbastre, 1380) feta en el segle XVII i que va pertànyer a Felip V.
6. Del segle XVIII és el còdex 13208 de la Biblioteca Nacional de Madrid, que conté, entre altres còpies atribuïdes a Francisco Pérez Bayer (1779), textos procedents de diferents manuscrits del Monestir de l'Escorial.
7. Pel que fa a les edicions modernes des del segle XIX, oferim la relació següent:
  • Historia de la conquista de Mallorca: crónicas inéditas de Marsili y de Desclot en su testo lemosin; vertida la primera al castellano y adicionada con notas y documentos por José María Quadrado, Palma, 1850. [Fragments].
  • AGUILÓ I FUSTER, Marià et al., (eds.) (1873-1904), Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim Rey en Jacme primer, Rey Darago, de Mallorques e de Valencia, Compte de Barcelona e de Montpesler. Dictada per aquell en sa llengua natural, de nou feyta estampar per Marian Aguiló y Fuster, Barcelona, Biblioteca Catalana. [Edició facsímil]. [Versió en text].
  • BRUGUERA, Jordi [ed.] (1991), Llibre dels fets del rei en Jaume, Barcelona, Barcino («Els Nostres Clàssics»), 2 vols. 8.
  • CASACUBERTA, Josep Maria de [ed.] (1926-1962), Jaume I, Crònica, Barcelona, Col·lecció Popular Barcino, 9 vols.
  • RIQUER, Martí [ed.] (1972), Libre dels feyts del Rey En Jacme. Edición facsímil del manuscrito de Poblet (1343) conservada en la Biblioteca Universitaria de Barcelona, Barcelona, Universidad de Barcelona.
  • SOLDEVILA, Ferran, [ed.] (1971), Les quatre grans cròniques, Barcelona, Selecta. [Reedició, Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels feits del Rei en Jaume, revisió filològica de Jordi Bruguera, revisió històrica de M. Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 2007].
8. Traduccions
Del segle XIV és la traducció llatina de Pere Marsili, conservada en el ms. 64 de la Biblioteca Universitària de Barcelona. Datada en 1314 és el testimoni més antic de la Crònica i va suscitar tota una sèrie de dubtes entre els crítics sobre la preexistència d'un redacció de l'obra en vulgar o no. Finalment es va acceptar que la traducció llatina és posterior a la redacció en vulgar si bé prové d'un manuscrit perdut. L'edició crítica d'aquesta versió llatina és la de Maria de los Desamparados Martínez San Pedro, La Crónica latina de Jaime I, Almeria, 1984.
Coneixem altres dues traduccions, una a l'anglés de John Foster, The Chronicle of James I, King of Aragon... London, 1883, 2 vols., i una altra al francés atribuïda al Baró de Tourtoulon, Jacme I. Le Conquerant, Montpellier 1863, 2 vols.

Què vol Hitler ?

¿Què vol Hitler?  ¿ Qué quiere Hitler?  El estrecho vínculo entre el nazismo y el nacionalismo catalán Es bien sabido, gracias entre otr...