LO LLIBRE DELS POETAS
CANSONER DE OBRAS RIMADAS
DELS SEGLES XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII Y XVIII
ACOMPANYAT DE NOTAS Y DE UN PRÒLECH (tos agrade la Y griega? Aquí fique pròlech, y mes avall prólech, a vore si tos aclariu en les tildes, assompats)
PER
FRANCESCH PELAY BRIZ.
https://es.wikipedia.org/wiki/Francesch_Pelay_Briz
No confundí o confondre en lo gallego Ramón María del Valle-Inclán, que va naixe al 1866 a Villanueva de Arosa, Vilanova de Arousa (carallo, Vilanova, como la de la Geltrú)
ESTABLIMENT TIPOGRÁFICH-EDITORIAL DE SALVADOR MANERO,
Rambla de Sta. Mónica, núm. 2, - Ronda 128.
1867.
ES PROPIETAT.
AL MESTRE EN GAY SABER
F. P. Briz.
Septembre de 1867.
OBRAS DEL MATEIX AUTOR.
LA MASÍA DELS AMORS, poema en XII cants.
LO BROT D'ACHS, rimas.
CANSONS DE LA TERRA, cants populars catalans; 2 volums.
MIREYA, traducció en vers.
LAS SET BALADAS.
AUSIAS MARCH, reimpressió de las obras d'est poeta.
LO LLIBRE DE LES DONES, de Jaume Roig, reimpressió. (L'Espill)
CALENDARI CATALÁ (anys 1865, 1866 y 1867), escrit per los mes coneguts poetas catalans mallorquins y valencians.
LO LLIBRE DELS ANGELS, en vers.
LA CREU DE PLATA, drama en 3 actes.
QUI S'ESPERA 'S DESESPERA, comedia en 1 acte.
EN PREPARACIÓ.
CANSONS DE LA TERRA: 3.r volum.
(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: comentarios entre paréntesis y cursiva. En el texto html no están en cursiva. En el libro editado no estarán. )
PRÓLECH.
En los segles XII, XIII y part del XIV se pot ben dir que la verdadera literatura catalana no existia. Be es cert que hi havia aquí en Catalunya infants, prínceps y fins reys (de Aragó) que componian trobas, be es veritat que imitavan á aqueixos un aplech de cavallers tots ells de clarejant ingeni y molta inspiració; emperó precís es confessar que no passavan de ser uns trists imitadors de la escola provençal que llavoras s'havia ensenyorit de las principals corts y de casi totas las liras dels poetas del mitjorn de la França, Italia, Espanya y quelcuns de Inglaterra. No mancá tampoch un emperador (1: Frederich Barbarroja) que compongués en esta llenga aquella tan coneguda cansó que diu aixís: «Plasmi cavaller francés - e la dona catalana...» Los trobadors catalans prenian dels de mes enllá del Pirineu, formas, llenga, estil y fins moltas vegadas tambè lo argument de sos cants.
(Frédéric Ier, empereur. On lui a attribué les vers suivants, qui ne se retrouvent dans aucun de nos manuscrits:
Platz mi cavalier frances,
E la donna Catalana
E l' onrar del Ginoes
E la cort de Castellana,
Lo cantar provensales
E la danza trevizana
E lo corps aragonnes
E la perla julliana,
Las mans e caras d' Angles
E lo donzel de Thuscana.
Nostrad. 28. Crescimbeni, 16. Bastero, 82.)
Tramet lo vers en chantan,En plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.)
Aixó no podia crear per sí sols una literatura verament catalana, mes podia influir molt y molt en que eixa literatura comensás á péndre peu.
Y aixís fou. Las ganas de imitar á tot lo que 's feya en Provença, portá als fills del nostre pais á la lloable imitació de las festas literarias que, aprop de las Alpinas, eran conegudas ab lo nom de corts d'amor. Un rey poeta ó, mes ben dit, un poeta rey fou qui, cridant á Barcelona á dos dels que jutges havian estat á Tolosa, feu naixe en la ciutat dels comptes los certámens que tants bons fruits havian de dar y tant havian de ferhi en la, mes que regeneració, vera creació de la literatura de la nostra llenga. En efecte á Joan primer se déu la verdadera naixensa de la escola catalana; en aquells certámens s'hi troba ja á poetas que volentse desfer dels lligams que á son pensament posava lo tindre que parlar en una llenga sávia, trencant casi del tot ab la tradició literaria, prenen á la llenga de la terra (por cierto, muy parecida a la occitana, por mucho que la hayan maquillado, manipulado y robado de lenguas próximas) y la aixecan al igual de la que fins llavors s'havia cregut ser la única digne de espressar en rimas los pensaments dels trobadors, la provençal.
Be es veritat que est cambi no 's poguè fer de una manera que res que desitjar deixés, be es cert que molts provençalismes vingueren á enlletgir á la llenga (ja ja !!) que, fins llavoras parlada solzament pèl poble y cantada pèls jutglars, anava á ferse escoltar de tot un regne y á dictar lleys, un segle desprès, á la que avuy anomenan dolsa parla castellana. (ja ja!) Los modismes del Provençal y moltas paraulas que, perque los consideressen vulgars ó mal sonants en la nostra propia, van péndre dels trobadors de Provença los nostres poetas, vingueren á figurar entre los mots de la llenga de nostre pais. Esta barreja deslluhí alguna mica la dolsura dels lays y sparsas dels trobadors catalans, emperó considerant lo pas que acabavan de donar mirantlo des de abans del segle XIV y no de desprès en çá, trobarém que ben, ben contents devem estar de aquells provençalismes, terminacions y defectes, perque ells eran com lo boll que tapava 'l grá, boll que mes tart lo vent del bon gust podia arrebassar, si no del tot en la major part.
Lo que mes crida la atenció entre 'ls trobadors de aquell temps es la originalitat en la forma. Veyémlos rompre quasi del tot ab las rimas per parellas (que sols guardaren per la codolada); veyémlos escullir com á metro predilecte la vintena en bordons de onze sílabas, trencadas per l'accent en la quarta, y trobém las endressas y tornadas que es lo que mes carácter de originalitat dona á llurs obras.
Aquesta llavor es la que ixqué (no escribe surtí? qué cosa más rara!) dels «Jochs florals» creats per Joan I. Aquesta llavor devia donar fruit, y 'l donguè en lo segle XV.
Lo segle que acabém de nomenar es lo segle d'or de nostra literatura. (se pasa de imbécil este tío, lo normal en la Renaixença)
En ell figuran los noms de nostres mes coneguts poetas, en ell se escriu en tota classe de metros, en ell pren forsa lo geni literari catalá y llansa al mon unas esparsas que guanyan á son autor lo títol de príncep dels poetas catalans, y un llibre que pavre ve á ser de la novela picaresca. Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, Fenollar, Rocabertí y tants altres coneguts y respectats noms son los que omplan de cap á cap tot lo espay d'est segle (el siglo de oro de la literatura valenciana, por supuesto). Ben bè de planye es que tanta sava poética com hi hagué llavors (en el reino de Valencia), no servís per donar fi á la bona obra que 'ls poetas del segle XIV havian comensat, y per esborrar lo desig de fer imitacions, desig que privava als trobadors lo esse del tot original. Lo travall dels poetas de las darrerías del catorzé segle fou del tot perdut. Fins lo mes privilegiat dels trobadors de aquella época no 's desdenyá de abeurarse en la font de la poesía italiana, (como los catalanes de la provenzal, copiones embusteros) essent aixís que de mes apropiada á la sanch de sas venas (en el catalán moderno post Pompeyo Fabra, de les seves venes) n'haguera trobat en sa mateixa terra. Sí (hoc en catalán antiguo, dialecto OCcitano); fins Ausias March, lo mes inspirat del poetas catalans (era valenciano, hasta la wikipedia o wikitrolas no miente en esto, y usaba la lengua valenciana), no pogué lliurarse de la malaltía aquesta y arribá á traduhir en vers las passions de son cor, del mateix modo com ho havia fet abans qu'ell lo gran Petrarca.
(Y muchos otros poetas antiguos, pedazo de alcornoque)
Y no content ab aixó, encara va fer mes. Sos martiris de amor nasqueren lo mateix jorn en que van naixe los del poeta italiá (1).
(1) Era 'l giorno ch' al sol si scoloraro... (Sonet III. - Petrarca.)
(Verdaderamente, cuesta leer tantas imbecilidades del alucinado catalanista Briz. Giorno : jorn : jour : día, dia)
No es aixó voler menysprear al gran trobador, ço es planyes' de un mal. Lo dir que 'l sol tè tacas no es dir que sia lleig, es fer entendre que fora mes hermòs si no 'n tingués cap (tú si que estás tacat).
La prova de que Ausias fou un geni, nos la dona lo mateix rey dels poetas castellans de sa centuria. Lo dòls Garcilaso, lo qui diuhen creador del endecasílabo; aquest tan alabat poeta, no s'envergonyí de péndre per mestre á nostre Ausias (no ere vostre, ere valensiá, cap de soca), y feu mes que imitarlo, fins lo traduhí en quelcunas parts: qui d'aixó dupte, llegesca la tornada del cant XLIX (49 pera los de la Cup) de Ausias March y 'l sonet XXVII de Garcilaso (1).
Lo trobador valenciá fou sens disputa lo primer poeta de son temps, mes ab tot no fou lo mes original; precís es confessarho. Creyém de bona fe que aquest va ser Mossen Jaume Roig, lo autor del Libre de les dones (lo spill, Espill, no miray ni mirall ni miralh, l'Espill, speculum latín).
Be es veritat que en cambi tè est poeta molts defectes que no enlletjeixen (qué palabra más fea!) á las obras d'Ausias, com son paraulas afrancesadas (y de dónde viene este plural paraulas y adjetivo afrancesadas? De Francia, cabeza de chorlito, de la lengua occitana) y algunas presas (algunes preses, de prendere latín; tomadas, prestadas; el castellano usa -as al final, como el dialecto catalán pre Pompeyo Fabra) del castellá; (y escribe castellá, con tilde á y no à, y no escribe español o espanyol)
no cap pas (muy francés este pas apoyo de la negación, lo están intentando eliminar actualmente del catalán nuevo para que no se parezca tanto al occitano, ni al francés, ni al castellano, ni etc)
cap mica de dupte de que hi ha alguns provençalismes en lo spill; (pues claro, también hay provenzalismos en el dialecto catalán del 2021; quien dude, que lea algún texto en occitano; por ejemplo, lou tresor dóu Felibrige de F. Mistral) mes ab tot y aixó, la naturalitat, dolsesa, gracia (sin tilde à) y facilitat, fan á n'aquest poeta, si no 'l primer de la centuria, lo mes catalá de son temps. (Este idiota también se debía pensar que era el más catalán de su tiempo, pero en 2021 seguimos teniendo los mismos idiotas, quizás alguno más)
La riquesa de consonants, la dolsa manera de lligar las frases, lo fons de ciencia (al autor le falta un gran fondo de ciencia, pero lo disimula bien) que hi ha en cada capítol, la amarganta doctrina que encobreixen sos riallers versos, la variada y profitosa descripció de costums de sa época, fan de son llibre una joya de inapreciable valor. Si val ó no, ho proban las moltas edicions que del mateix s'han fet (2).
(1) Amor, amor un hábito he vestido
del traje de tu tienda bien cortado,
al vestir le hallé ancho y holgado (se encuentra i latina en castellano)
pero despues estrecho y desabrido.
(2) S'ha imprés en 1531 - 1532 - 1564 (o se duplica el 1564, o el primero es 1561) - 1562 - 1735 - y derrerencament (darrerament; últimamente) en 1865 l'ha donat á la estampa lo llibreter Joan Roca y Bros, Argentería, n.° 44.
(1) La Comedia de la gloria d'amor.
(2) La dama Sans merci, d'Alain Xartier.
(3) En efecte, des del segle XVI en avant se pot dir que fuig de Catalunya (Puigdemont y datres al segle XXI) l'esperit catalá. Totas las composicions mes que originals semblan traduccions castellanas.
(4) Sens dupte un dels bons poetas que en aquest espay de temps se distinguí fou Guerau de Montmajor. En ell s'hi veu renaixe l'esperit catalá y 'l geni de Jaume Roig, Llegéscanse las mostras qu'en posém en lo cos del Cansoner. També 's deuhen citar ab algun respecte y com escepció del mal gust de la época Boschá, Serafí, y alguns altres.
Ara be, si aqueixos dos poetas no 's saberen lliurar del contagi (el mermado este no supo librarse del contagio catalanista), del desig de imitar á italians y francesos, com ja 's pot soposar, molt menys se 'n lliuraren los altres que no tenian tanta representació en las lletras catalanas. (les lletres catalanes en el catalán inventado, que por cierto, es una pura copia de la lengua valenciana)
Perçó veyém á Rocabertí (Vezcomte de Rocaberti), lo qui fou general de las tropas del rey En Joan II, (Juan II de Aragón, padre del príncipe de Viana, situada en el reino de Navarra; después de morir se sigue llamando primogénito a Fernando II de Aragón, el católico, Ferran, Ferrán, Ferdinando, etc. ) compondre un poema (1) y robar títol, metro, esperit y fins certas descripcions al gran poeta florentí Dant.
(Dante, autor de la divina commedia, y “de vulgari eloquentia”, donde escribe sobre las lenguas vulgares, la lengua de “oc”, la que se habla todavía en Cataluña, pero prescindiendo del oc, hoc, òc: sí afirmativo
- excepto en el aranés - para que no se note demasiado el parentesco del dialecto catalán con la lengua OCcitana. Además, esta gente suele quitar letras a algunos nombres, para ahorrar tinta: Octavio, como Serret de Valderrobres, Octavi; Boecio, Boeci - alguna obra traducida al romanç catalanesch; Arturo, como Quintana y Font, Artur; Abundio, Abundi)
Trobém á Francisco Oliver traduhint á un poeta francés (2). A un Romeu Lull (y lo escribe bien, Lull, con L y ll al final) que troba en italiá, y á molts altres que en les (antes se encuentra: las) darrerías del segle XV y comens del XVI fins comensan á imitar als poetas que algun dia havian sigut imitadors de la escola catalana). (me pixo de riure en este home)
En va alguns, com Bernat Fenollar, Roiç de Corella, Gazull y altres tractaren de deturar (aturar) la corrent que al mal gust los duya.
Lo riu que ple de sava é inspiració eixit havia de Ausias March, desprès de algunas paradas de mes ó menys bona recordansa (4), se deturá en lo estany (com lo de Bañoles, Banyoles, Banyolas) del mal gust del segle XVII, representat pel grosser, corromput y gens natural poeta Vicens García. Des d'aqueix ençá sols trobém dos que pugan cridar la atenció de la gent de bon criteri, y son Geroni Ferrer de Guisona y Fontanella.
Per çó nos havem estés tant y tant en nostre cançoner en dar mostra dels trobadors del segle XV y passém tan de llarch per sobre 'ls poetas dels segles XVI, XVII y XVIII. Apar mentida que après de tanta ufana, arribés á tanta miseria nostra historia literaria. (Pos espérat a vore lo catalá al 2050)
___
Ara devem parlar una mica del ordre que havém seguit al arreglar nostre cansoner. (arriba cansoner, aquí cançoner, s, ç)
Hem comensat pèl segle XII perque creyém que si be las obras que en ell se van compondre no son escritas en la llenga del pais, ho son los qui las escrigueren,
(yo voy a hacer un libro de la lengua sevillana con autores nacidos en Sevilla y otro de la lengua manchega con autores nacidos en La Mancha, aunque sean de lugares de cuyo nombre no quiero acordarme; y otro de la lengua canaria con autores canarios, como Ángel Guimerá, nacido en Santa Crotz de Tenerife, el 6 de maig de 1854)
y sent aixís deuhen esse coneguts com á trobadors fills de Catalunya.
(Pepe Rubianes es compatriota de Francesch Franch Bahamonde, Rajoy, Fraga Iribarne, Rosalía de Castro, Manuel Rivas, etc...)
De tots quants hem trobat poesías n'hem publicat, no pera fer una colecció completa de rimas, sí sols pera que tothom puga haver á las mans una mostra del estil dels principals autors. De cada segle hem citat los noms dels poetas (els noms dels poetes) mes coneguts.
Dels que van senyalats ab una estrella (caray, no harían eso los Nazis, NationalsoZIalisten, socialistas alemanes de Ataúlfo, Adolfo, Adolf Hitler, unos 60 años después de publicarse este libro?) no n'hem publicat mostras, ó be perque no las hem trobadas, ó be perque las qu'han vingut á nostras mans están despossehidas de tota classe de mérit. Hem publicat molt de certs poetas (se lee poetás) com Fenollar, Scrivá, Corella, Stela y alguns altres del segle XV, perque, que nosaltres sabém, no n'han vist molts trossos lo comú de la gent.
Dels que ja tenen las obras publicadas, com March, Roig, Lull y algun altre, no mes ne doném una petita mostra, tota vegada que será fácil á qualsevol que llegirlos vulga lo tindrels desseguida. Los hem colleccionat per segles y per ordre de abecedari, perque sia mes fácil trobar al poeta que 's desitja: aixó 'ns ha fet incorre en la falta de posar mes al davant poetas que devian anar mes al derrera, l'ordre cronológich n'ha rebut, emperó hi ha guanyat la claretat: á mes tingas en compte que 'l llibre que avuy oferim al públich se titola «Cansoner» y no «Estudi sobre 'ls poetas catalans.» Lo que fora indispensable á eix últim, no es necessari al primer. Acompanyém cada mostra de cada poeta d'algunas notas y una taula de totas las altras obras (totes les altres obres post Pompeyo) que del mateix coneixém. Aixó, que sembla res, posa en camí de trobar totas las rimas de cada trobador, y es una taula que algun dia pot servir per fer un verdader y complert cansoner catalá, (tendréis que añadir los poemas en gallego, que se parece mucho al catalán, tanto moderno como antiguo) que Deu vulla que 's fassa com mes aviat millor!
Pera que sia mes fácil lo trobar un determinat poeta, á la cua del llibre hi há (como el burro o ase catalán: iá, iá) una taula de autors per ordre alfabétich ab la página en que 's troban las obras de quiscun
d'ells.
Aquest es lo treball que oferim al públich despossehit de mérit, mes plé de vers desigs de que servir puga als que tenint mes forsas que nosaltres, pensin un dia en enriquir la nostra llenga ab una bona, llarga, profitosa, y ben escrita historia de la literatura catalana.
F. P. B. (Francesch Pelay Briz, el iluminado catalanista)
OBRAS QUE S'HAN TINGUT AL DAVANT AL FER EST LLIBRE.
Las obras que han servit pera arreglar est Cansoner son las següents:
Lo jardinet d'Orats.
Artículos sobre 'l cancionero de Zaragoza, per En Víctor Balaguer.
Crónica de R. Muntaner, edició publicada per En Anton de Bofarull.
Notas al Canto del Turia.
Los Trovadores en España, per En M. Milá.
Jochs florals de 1865.
Obras rimadas de Ramon Lull, edició complerta publicada per En G. Rosselló. (He editado este libro de Gerónimo, Geroni o Geróni Rosselló; pone “idioma catalan-provenzal”; disponible en regnemallorca.blogspot.com y en Amazon)
Historia de la literatura catalana, per M. Pers.
Historia de Cataluña, per V. Balaguer.
Diccionario de Autores catalanes, per T. Amat.
Obras poéticas de Vallfogona.
Gramática catalana de Ballot.
Ensaig sobre la historia de la literatura catalana, per F. R. Camboliu.
Relato de las fiestas para la canonización de S. Raimundo de Peñafort, publicat per Rebullosa.
Y á mes alguns manuscrits del segle XVI, y algunas copias del cansoner de Zaragoça que tè 'l señor Balaguer y que de tot grat nos ha deixat pera poder trauren'lo que 'ns servís.
SEGLE XII.
Anfós II. - Bergadan, Guillem de. - Cabrera, Guerau de. - Mataplana,
Huch de. - Vidal, Ramon.
LO LLIBRE DELS POETAS.
ANFÓS II.
(Alfonso II de Aragón, Alfons, N'Anfos, Ildefonso, Adefonso; Huesca, 1157 - Perpiñán, 1196; rey de Aragón: 1164 (Petronila hace la donación del reino de Aragón - 1196.
https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n#/media/Archivo:Testimonio_documental_del_nacimiento_de_Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n_en_Huesca.jpg
Le sucede Pedro II de Aragón, que también dictaba bandos en occitano de Aragón, “als presentz”. Algunos hablan del “catalán de Aragón”: es como hablar del “Manchego de Segovia”)
Per mantas guizas m'es datz
joys e deport e solatz;
que per vergiers e per pratz,
e per fuelhas e per flors,
e per temps qu'es refrescatz,
vei alegrar chantadors:
mes al meu chan neus ni glatz
no m'ajuda, ni estatz,
ni res, mas Dieus et amors.
E pero ges no-m desplatz
lo belh temps, ni la clardatz,
ni 'l dous chans qu'aug pels playssatz,
dels auzelhs, ni la verdors;
qu'aissí-m suy ab joy lassatz
ab una de la melhors
qu'en lieys es sens è beutatz;
per qu'ieu li don tot quan fatz,
e joys e pretz et honors.
En trop ricas voluntatz
s'es mos cors ab joy mesclatz,
mas no sai si s'es foudatz,
o ardimens, o paors,
o grans sens amezuratz,
o si s'es astres d'amors;
qu'anc, de l'hora qu'ieu fuy natz,
mais no-m destreys amistatz,
ni-m senti mal ni dolors.
Tan mi destrench sa beutatz,
sa proeza e sa bondatz,
qu'ieu n'am mais sofrir en patz
penas e dans e dolors,
que d'autra jauzens amatz
grans bes faitz e grans secors;
sos homs plevistz e juratz
serai adés, s'a lieys platz,
denan totz autres senhors.
Quan mi membra dels comjatz
que pres de lieys totz forzatz,
alegres suy e iratz;
qu'ab sospirs mesclatz de plors
me dis: «- Belhs amics, tornatz
per mercé, vas me de cors;»
per qu'ieu tornaray viatz
vas lieys, quar autre baysatz
no m'es delietz ni sabors.
GUILLEM DE BERGADAN.
Al temps d'estiu quan s'alégron l'ausel
e d'alegrer cánton dolz lais d'amor,
e ill prat s'alégron que 's véston de verdor,
e carga 'l fuoill e la flor e 'l ramel,
s'alegran cill qui an d'amor lor voill;
mas eu non ai d'amor si ben l'a 'm voill,
ni pos, ni dei aver nuill alegratge
quar eu ai perdut leis per mon solatge
e s'anc fui gais ara sui d'ira ples.
Et ai dret qu'ab ira me capdel
e que jamais non dezir foill ni flor
qu'anc hom de carn non ac ira major
et adés creis quan venc al temps novel,
et es ben dret se 'm ir ni 'm plaing ni 'm doill,
pos la gensor iraz laisei, so 'm duoill,
pogués vezer, don per pauc non euratge;
mas non m'ir tan qu'en lais son seignoratge
ni 's loinc de leis mos cor ni ma fes.
Quar si tot sui loing del sieu cor cortés
per ma foudat qu'eu non poc lei vezer
que fai son prez plus loing d'autra saber
eu teing vas lei los (ueils?) del cor amdós; (uèlhs; ulls; ojos, güellos)
quar on om plus s'en loing ni sel s'en part
de loing s'en fai plus pres en tota part;
taing s'espan de mi dons (es?) saubut
lo seu ric prez qu'a mon cor retengut,
que quan ill n'es plus lonc meill li sui de pres.
Per drez lei prez mos cors e ma razós
qu'aprés mainz mals jauzir d'un bon esper...
_____
Chansoneta leu e plana
leugereta, ses ufana
farai e de mo marqués
del trachor de Mataplana
qu'es d'engans frasitz e ples.
A marqués, marqués, marqués
d'engans es frasitz e ples.
Marqués ben áion les peiras
a Melgurs de pres Someiras
on perdés de las denz tres;
ni ten dan que las primeiras
i son e no i páron ges.
A marqués, marqués, marqués
d'engans es frazitz e ples.
Del bratz no 'us pretz una figa
que cabrella par de biga
e portatz lo mal estés,
obs i auriatz ortiga
que 'l nervi vos estengués.
A marqués, marqués, marqués
d'engans es frasitz e ples.
__
ALTRAS OBRAS d'EST POETA.
I. Quant vei lo temps camjar é refredir.
II. Lai on hom melluyr' e revé.
III. Mais volgra chantar a plazer.
IV. De Bergadan, d'estas doas razós.
V. Amics sénher no 'us ho cal dir.
VI. Juglars no-t desconortz.
VII. Un sirventés ai encor a bastir.
VIII. E fetz una mespreison.
IX. Ben ai auzit per cals rasós.
X. Amichs marqués, enquera no n'a gaire.
XI. Talans m'es prés d'En Marqués.
XII. Cossirós cant é plang é plor.
XIII. Bernatz ditz de Baisseill.
XIV. Ara mens que la neu e l'frei.
XV. Trop ai estat de corna de mouton.
XVI. Eu no 'n cuidava chantar.
XVII. Chanson ai comensada.
XVIII. Un sirventés mieu voill far.
XIX. Mal o fe lo bisbe d'Urçel.
XX. Ben fo ver qu'En Berguedan.
XXI. Un trichaire, preste laire.
XXII. Reis, s'anc nuls tems fos francs ni larc donaire.
GUERAU DE CABRERA.
Cabra juglar,
non puesch mudar
qu'eu non chan, pos a mi sab bon;
e volrai dir
senes mentir,
e contarai de ta faison:
mal sabs viular
e pietz chantar
del cap tro en la fenizon,
non sabs finir,
al mieu albir,
á tempradura de Breton.
Mal t' ensegnet
cel que 't mostret
los datz a menar ni l'arson.
Non saps balar
ni trasgitar
a guisa de juglar Guascon.
Ni sirventesc
ni balaresc
non t' auc dir e niulla fazon;
bons estribotz
non tiers pel potz,
retroencha ni contenson.
Ja vers novel
bon d'En Rudel
non cug que 't pas sotz lo guingnon,
de Markabrun
ni de negun
ni d'En Anfos ni d'En Eblon.
Jes gran saber
non potz aver,
si fors non ieis de ta rejon.
Pauc as après
que non sabs jes
de la gran jesta de Carlon,
con en transportz
per son esfortz
intret en Spaingna abandon,
de Ronsasvals (Roncesvalles)
los colps mortals
que fero 'l dotze compaignon,
com foron mort
e pres a tort,
trait pel trachor Gonelon
al amirat
per gran pechat
et al bon rei Marselion.
Del Saine cuit
e' ajas perdut
et oblidat los motz e 'l son.
Ren non dizetz
ni non sabetz;
pero no i ha meillor chanson.
E de Rotlan (la Chanson de Roland; Rolando)
Sabs atretan
coma d'aisó que anc non fon.
Conte d'Arjús
non sabes plus
ni del reprojer de Marcon
ni sabs d'Ajolz
com anet solz
ni de Marchari lo felon;
ni d'Aufelis
ni d'Anseís
ni de Guillermes lo baron.
De Florisen
non sabs nien
ni de las ganas de Milon;
del Loerenc
non sabs co venc
….
Ni sabs d'Erec
com conquistec
l'esparvier for de sa rejon.
Ni sabs d'Amic
com si guaric
Ameli, lo sieu compaignon;
ni de Robert
ni de Gribert
ni del bon Alvernatz Ugon,
de Veziá
non sabs co-s va,
ni de Guondalbon lo Grizon,
del duc Augier
ni d'Olivier
ni d'Estout ni de Salomon,
ni de Loer
ni de Rainier
ni de Girart de Rossillon,
ni de Daví,
ni de Raí,
ni de Berart, ni de Bovon.
De Constantí
non sabs que dí,
de Roma ni de Prat Neiron,
de Gualopin,
ni de Guarin,
ni de Sanguin,
ni d'Olitia, ni de Dovon;
de Guajeta
ni d'Aigleta
ni de Folcueis ni de Guion;
ni de Aimar,
ni de Guasmar,
ni de Faquele, ni d'Orson;
del orgoillós
non sabés vos
de Cambrais ni de Bernison;
ni de Darnais
non sabés mais
com n'Aimeric en fos lo don.
Mon-Melian
vas oblidan
on Carles fon mes en preizon.
Ja de Mauran
Om no 't deman
ni de Daurel ni de Beton.
Jes non saubés
si m'ajut fes,
del setge que a Troja fon.
d'Antiochá
non sab res ja
ni de Milida la faison.
Ni de Saurel
non sabs qu'el pel
ni de Valflor, ni de Merlon;
Ni de Terric
non sabs, so-t dic.
Ni de Rambaut ni d'En Aimon.
Ni d'Esimbart
ni de Sicart
ni de Albaric lo Borguognon;
ni de Bernart
ni de Girart
de Viviana ni de Bovon,
Ni de Jausbert
non sabés cert
ni de Folquier ni de Guion;
ni de Guormon
qui tot lo mon
cuidava conquerre per son;
ni d'Aguolan
ni de Captan,
ni del rey Braiman l'esclavon;
ni del beu rei
non sabs que 's fei,
d'Alixandre fil Filipon,
d'Apoloiné
non sabés re
qu'estors de man de Perizon;
de Daire ros
que tan fou pros
qu 's defendet de traizon.
Ni d'Olivier
non sabs chantier,
ni de Verdun ni de Vosprezon
Ni de Cardueill,
ni de Marcueill,
ni d'Aimol, ni de Guion:
ni sols d'Itís,
ni de Biblís
ni de Caumús nuilla faisson;
de Piramús
qui for los murs
Sofri, per Tibes possion;
ni de París,
ni de Florís
ni de Bell'Aia d'Avignon;
Del Formanés.
ni del Danés
ni d'Antelmen, ni de Frizon;
de Rainoal
ab lo tival
non sabs ren, ni del gran baston,
ni de Marcueill
con perdet l'oill
á la porta d'un aguillon,
ni de Bramar
non sabs chantar,
de l'auca ni d'En Auruzon;
ni del vilan
ni de Tristan
c' amaba Icent a lairon,
ni de Gualvaing
qui ses compaing
fazia tanta venaison,
ni d'Aldaer
ni de Rainer
ni d'Eranberg ab lo furguon;
ni de Rainier
ni de Folquier
ni del bon vassall Aubion;
de Lionás
ja non sabrás
ni de Tebas ni de Caton
de Nersisec
d'Arumalec
ni de Calcan lo rei felon,
de Fideús
ni de Formús
que sofrí tanta passion,
del cavalier
ni del liurer
que sus en la garda mort fon;
ni de Riqueut
ni de Mareut
ni d'Arselot la contençon.
No saps upar
mot guariar
en glieiza ni dedinz maizon.
Va, Cabra boc,
quar be 't conoc
qui te envia urtar al mouton.
___
HUCH DE MATAPLANA.
Cometre us vull, Reculaire,
pois vestirs no 'us dura gaire
de paubretat es confraire
als bons omes de leon
mas de feis non semblas un
que cos es fols e zugaire
e de (dones?) cortejaire.
En Huguet, auzit ai retraire
qu'uns temps er, co m'es vezaire,
que il or fin é il vaire e 'l vaire
n'irant ab lo fum tot un;
per qu'ieu non ai mon astrun
en aves, don soi burlaire,
e chascuns degr' issí faire.
Reculaire, fols seria
toz hom qui d'acó 'us creiria:
vos cuidatz que be 'us estia
quant a juoc vos despoillatz;
e quant fai freg tremolatz
e cridatz «¿qui 'm prestaria
son mantel, qu'ieu lo i rendria?
N'Uguet, be sai s'eu moria
qu'atrestan m'en portaria
co 'l plus rics reis qu'el mon sia,
per qu'ieu sec mas voluntatz,
e jogui ab los tres datz,
e pren ab los ponz paria
e 'z ab bon viu on qu'ieu sia.
Reculaire, qui 'us donava
cinc soulz, e pois en jitava
autre cinc soulz en la grava,
desz soulz auria perdutz.
Tant quant assi viuretz nutz
vos cuiatz si be 'us anava
qu'eus presés qui 'us encontrava.
N'Uguet, be paraula brava
disez mi con si os costava
mos juoc, e s'ieu amassava
tal aver, don fus perdutz
lo speritz ni deceubutz,
dirion que mal estava
bon home de Calatrava.
Reculaire z' eu soi drutz
de tal, si dire o ausava,
qu'es la génser qu'om mentava.
N'Uguet esz ieu vai si nutz
que laire si m'encontrava
no 'm tolria si no 'm dava.
ALTRAS OBRAS D'EST POETA.
Un sirventés que comensa: D'un sirventesc m'es pres talent
y una tensó ab Blacasset. També 's dona per feta d'ell un diálech que comensa: Arondeta de ton chantar m'aer.
RAMON VIDAL DE BEZAUDUN.
Abril issí e mais intrava (eixí, ixí; salir; sortir; intrar : entrar)
e cascús dels auzels chantava
josta sa par que aut que bas;
e car remanion atrás
vas totas partz neus e freidors,
venion frugz, venion flors
e clar temps e dossa sazós.
E yeu m'estava cossirós
e per amor un pauc embronex,
sové 'm que fò matí adonex
en la plassa de Bezaudun, (plaza; plaça)
e anc ab me non ac negun,
mas amor e mon pensamen
avion m'aisí solamen,
c' albors no 'm podia virar
ni yeu, que non o volgra far.
s'autres no me 'n fos ocaizós.
Mas vers Dieu dos e poderós,
e sel que totz fizels adzora,
volc e 'm donet qu' en eysa ora
que yeu m'estav' aisí pessatz
venc vas mi vestitz e canssat,
us joglaretz a fort del temps
on hom trobava totz essemps
justa 'ls barós valor e pretz
…...
E si be 'm fuy aperceubutz
a so venir, que fos joglars;
si 'm volgui saber sos afars
per mi meteus et el me dis:
«Sénher, yeu soy un hom aclís
joglaria de cantar,
e say romans dir e cantar
e novas motas e salutz
e autres comtes espandutz
vas totas partz azautz e bos,
e d'En G. vers e chansós
e d'En Arnaut de Maruelh mays
e d'autres vers e d'autres lays
que ben deuri' en cort caber;
mas er son vengut vil voler
e fraitz a far homes malvatz
que van per las cortz asseymatz
á tolre pretz entre las gens; (las gentes; les gents)
perqu'ieu ni nulhs hom avinens
ni savis non es aculhitz,
ans on pus venc josta 'ls chauzitz,
on cujaria trobar loc,
ades truep mays qui 'm torn en joc
e en soan so que vuelh dir;
e vey los jangladors venir
e 'ls homes hufaniers de sen
a penre solatz mantenen,
nessis e ses tot bon esgar;
et yeu c' om no 'm vol escotar
ni vol entendre mon saber,
vau m'en ad una part sezer
aichí com homs desesperatz,
aichí soi vengutz et anatz
per cos vezer entro aisí.»
E yeu per so car ora 'n vi
e sazós me ofri coratje
li dis: «Amicx, ses tot messatje
vuelh que 'ns anem adés disnar
Apres si res voletz comtar
dire o pauc o trop o mout,
ieu soi sel que ses cor etsout
vos auzirai mot voluntiers.»
Apres manjar en us vergiers
sobr' un prat josta un rivet
venguem abduy, e si no y met
messonja, sotz un bruel flurit...
….....
May sel que fon ab mi essems
aital aissi co yeu vos dic
me dis: «Sénher á bon abric
vey que em aisí vengut.
Per qu' ie'-us prec, si Dieus vos ajut
á far tot so que vos volrés,
c' aisí puramen m'escotés
com s'era messatje d'amor.
Co 'us sabetz ben qu' el chauzidor,
cal que siam o mal o bo
an mes chauzir en tal tensó
c' apenas s'en sábon issir.
Li un an chauzit ab mal dir,
vénson poestatz e baros,
e 'ls autres son si amorós
e ben dizens vas totas res,
e a n'i que, car son cortés,
ses autrui saber son joglar,
….......
Mas aventur' e siey mestier
que mant homes fa benenans
vólgron, qu'ieu fos á Monferrans
vengutz en Alvernh' al Dalfí;
e si fon un sapte matí
si co suy vengut de Riom;
e si anc genta cort ni hom
ni de bon solatz, si fon sela.
…..........
Venguem e fom ses tot esmay
á Monferrans sus el palatz.
E s'anc viz homes essenhatz
ni ab baudor, so fom aquí...
car mo senber volc remaner
ab un companhon josta 'l foc.
Perqu'ieu can vi sazon ni loc,
ai demandat so que doptava;
vas luy mi trays sobr' una blava
tota cuberta de samit.
E s'anc trobey bon cor ardit
á ben parlar, si fis yeu lay.
perque 'l dis: «Sénher, ab esmay
ai lonjamens estat ab vos;
e dirai vos per cals razos,
si-eus play que 'm escotetz adés.
Vos sabetz be que luenh ni pres
non es homs nats ni faitz ses paire;
per qu'ieu n'aic un mot de bon aire
e tal que 's saup far entre 'ls pros:
cantaire fo maravilhos
e comtaires azautz e ricx.
Et yeu peytz si com En Enricx
us reis d'Englaterra donava
cavals e muls, e com sercava
vas Lombardia 'l pros marqués
e de terras doas o tres,
on trobava barós assatz
adreitz e ben acostumatz
e donadors vas totas mas;
e auzic nomnar Catalás (catalanes, catalans, Cathalunya, Cathalogne)
e Proensals mot e Gascós (gascones; gascons, de Gascuña, Gascogne)
vas donas francx et amorós;
e fazian guerras e plays;
per c' a mi par aital pertrays.
Ab vostres motz me fis joglars (con vuestras palabras me hice juglar)
e ai sercat terras e mars
e vilas e castels assatz (de castel, catlán, castellano, catalán)
vas totas partz e poestatz
e barós que no 'us dic dos tan;
non truep d'aquels dos de semblans
mas mot petit, so 'us dic de ver
…...
Per qu'ie' us vuelh, sénher, demandar,
si eus platz, com es esdevengut (si us plau; si os place)
d'aital mescap c' aisí perdut
an pretz e valor li baró.»
Et el estet, si Dieu be 'm do,
é 'l cor un pauc tot empessatz
e al respós far fon levatz
e sezens de jazens que era
e dis: «Amicx, non es enquera
á mon semblan tot son saber,
car demandar mas a lezer
es mot a mi e pauc als pros;
…..........
E non es hom lials ni vers
vas pretz si aquestz tres non a:
noble cors fay hom sertá
e vassalh e larcx e cortés
e drechuriers vas totas res
e conqueredor de regnatjes
e adutz abrivatz coratjes
e gentilez' a totas gens
e fay far grans adzautimens
e desgrazir malvat cosselh
…....
E aquestz tres féiron N'Enric
un rey d'Englaterra pujar, (Enrique II)
…...
E sos filhs tres que no y oblit
Enric ni 'N Ricart ni 'N Janfré; (Godofredo, Geoffrey, Gottfried, Jofre; tuvo más hijos e hijas, )
…..
E demneys e guerras menar
et ac sazon sel que saup far
noblezas ni valors ni sens,
aissí com ac us conoissens
sarrazí ric una sazó.
E dirái te un comte bo
ver, pus aisí m'as a tu man.
En Espanha ac un soudan
valen segon sos ancessors,
e levet sos us Almassors
vas Marrocx adretz e valens
e francx e larc e conquerens
et abrivatz a totz coratges.
El rey cuy plac sos vassalatges
e d'aital home sos mestiers
volc lo retener voluntiers
a sa cort servir et onrar,
e sel penset que o saup far,
de son senhor a retenir
et a onrar et á servir
adrechamen e de bon grat.
Aichí en son melhor estat
e en son máger pretz qu' el vic
á son senhor un jorn s'ofric
co hom valens et ensenhatz,
dis lis: «Sénher, yeu no sui natz
ni faitz mas per vos á servir
e a donar e a blandir
e ses tot genh a car tener.
E si no mi basta poder,
no mi sofranh cor ni bos sens;
per qu' entre 'ls autr' es onramen,
que m'avetz faitz vos preguaria
per so que si s'esdevenia
qu'el mieus mescaps ni bayssamens;
c' us jorns vos fos remembramen,
so qu'ie' 'us ai dig de ben ni fag.»
E 'l reis cui plago tug ben fag
e tot onor, li dis: «Amicx,
Almassor car e dols amicx,
si anc sénher se dei lanzar
de son vassalh, si deu ieu far;
e de vos o fas veramen;
per qu'el be fait e l'onramen
vuelh que vos mezéys lo prenguatz.»
E sel que es appar-el-hatz
avia d'un tems un apel
vermelh, azaut e gent e bel,
(Almussa) l'apélan payan
..… uy de vostra man
(e) quel vos pausetz sus el caps.»
…..
«Qu'ieu l' ay gazanhat per proeza
e per senhal de gentileza
e d'onramen á mon linhatje:
e c' autr' hom non l'aus per paratje
ni per poder portar un jorn;
e si o fay qu'el cap lo 'n torn
en dan de perdre sos totz pretz.»
Aitals fo 'l dos com vos ausetz,
com el anc sol vol demandar.
Adenan c' aisó fetz passar
oblit de temps e de sazó,
venc en la terra us baró
aitals o miélhers d'autras jens.
El rey fon autres eyssamens
apres seluy que vos ac dit.
E s'anc sénher trobet ardit
son vassalh ni cavalairós,
ni dos, ni francx, ni amorós,
ni valen, si fes el seluy.
El baró atrobet ses enuy
son sénher e franch e cortés
e qu'el fe sobre totas res
de sa terra cap e senhor.
E so fon un jorn en pascor
el temps seré e vert e clar,
que se 'l baró volc cavalcar
e fes venir sos palafrés
e sos cavals e sos arnés (arneses; arnesos)
e sos companhós totz jostatz.
E aportet can fon pujatz
un almussa d'aquel semblan
com sela que 'l rey ac denan
donad' ad Almassor premier.
E fetz l'a sazon (?) cavayer (hacedlo a la sazón caballero?)
per se mezéus el cap pauzar.
Aisó fes gens meravilhar
per la terra e paucx e grans,
car hom auzet d'aquel semblans
portar capel mas de linhatje
cuy fon donatz per vassalatje:
el linhatje que mant' honor
e mant be e manta ricor
ac avuda pei lo capel.
El rey venc ab lo temps novel
un jorn josta en sa maizó
si com féron mant aut baró,
e mant onrat, e man valen.
Li disseron: «Sénher, mot gen
e mot car nos avetz tengut,
mas er nos es us mals cregut,
si doncas vos no 'l castiatz.
Us vostre barós s'es levatz
ab almussa per si mezéys
e non deu ésser coms ni reys
ni lunhs autr' oms tan poderós
que post l'almussa mas sols vos.
¿No deya 'l cap perdre aquí?
Aissí s'es tengut et aissí
o gazanhet us Almassors
que crec ab vostres ancessors
e nos trastug co hom valens. »
El rey aissí com conoissens
Sénher deu far, lur dis: «Liatjes
adreitz e cars, vostres uzatjes
non er us jorns baissatz per me;
ni ja non auretz tan de be
com yeu volria, so sapchatz.
Aquel baró, si á vos platz,
mandaray yeu e si a fait
vas vos vilan tort ni mesfait
ni vas autruy, yeu ne farai
so que ma cort esgart, so sai,
c' aysí fait lialmen.»
…....
…....
…....
ALTRA OBRA D'EST POETA.
En aquel temps c' om era jais,
e per amor fis e verays,
guendes e d' avinen esucelh
en lemozí part essi duelh
ac un cavayer mot cortés... https://catalunyaweb.forocatalan.com/t2105-ramon-vidal-de-besalu
(Continuará, estic treballán, )
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Muchas gracias por comentar. Moltes gràcies per comentar.
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.