Mostrando entradas con la etiqueta Valencià. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Valencià. Mostrar todas las entradas

Xaverio Ballester, llengua valensiana

Este catedrátic de Filología Latina de la Universidat de Valénsia u té cla. La tesis de que la llengua valensiana va sé originada por una colonisassió catalana es una falsedat, un dogma sense fundamén y cap basse.

Xaverio Ballester; Segarra, de l'ibéric i llatí al català i valencià, 2018.

Xaverio Ballester; Segarra, de l'ibéric i llatí al català i valencià, 2018

Blanquerna, Ramón Lull, valencià, 1521

Valencià que tinga dignitat i cultura jamai li diria catalana a sa llengua valenciana.

Blanquerna de Ramón Lull, trad. al valencià. 1521.


Valencià que tinga dignitat i cultura jamai li diria catalana a sa llengua valenciana. Blanquerna de Ramón Llull, trad. al valencià. 1521

* feu a son fill. y aquest Blanquerna comu a tots los * ses traduit: corregit: y stampat en lengua valenciana a carrech conexent me affectat ala (a la) scia (sciencia, ciencia) de aqll: on que noy *

https://www.blanquerna.edu/es

https://www.url.edu/es

https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=8246

http://www.cervantesvirtual.com/obra/blanquerna-texto-impreso--qui-tracta-de-sinch-estaments-de-persones/

https://valenciana.tv/bonlabi-tradui-el-blanquerna-de-ramon-llull-a-la-llengua-valenciana

Bonlabi traduí el Blanquerna de Ramon Lull a la Llengua Valenciana.


Josep Alminyana Vallés fon religiós, escritor i acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Estudià Filosofia i Teologia i ha impartit classes com a professor de Teologia de la Llitúrgia en l’Institut “Sedes Sapientiae” agregat al Pontifici Institut “Regina Mundi” de Roma.
Transcrit del seu llibre 
El Crit de la llengua

BLANQUERNA.

Com ya es comprén, d’entres les edicions de les obres de Ramon Lull dutes a terme en els tallers tipogràfics valencians s’ha de destacar necessàriament la de Blanquerna. El volum de l’edició valenciana conté el 
Blanquerna i el Libre de oracions y contemplacions en les seues respectives portades i diferents dates d’acabament de l’obra: 30 de maig i 12 de juliol de 1521, les dos dutes a terme en els tallers tipogràfics de “Joan Joffre, prop lo moli de la Rovella”, a dos tintes, lletra gòtica i en uns bellíssims gravats. Si se vol fer un resum del contingut de Blanquerna és prou transcriure la portada:

“Tractat de cinc estaments de persones: de Matrimoni; de Religio; de Prelatura; de apostolical senyoria (la qual es en lo Pare Sanct y en los Cardenals) i del estat de Vida Hermitana contemplativam de bax de los quals tots con contiguts. Hordenat per lo Ylluminat doctor y martyr Mestre Ramon Lull”. En el dors de la portada hi ha un gravat al que seguix l’epístola-proemi en valencià dedicada al canonge Genovart; una atra carta en llatí dedicada al canonge Lluís Despont; la taula; un atre gravat; i el cos del seu text. Interpolat en el llibre V, entre els folis 106 al 119, es trova el 
Libre de Amich e Amat, al qual seguix la materia del susdit llibre quint que s’acaba en el foli 140, en el colofó. En el recte del full que correspon al foli 141 comença el text de l’atra obreta en esta portada: “Libre de oracions y contemplacions del enteniment en Deu, compost per lo Ylluminat doctor y mártir Mestre Ramon Lull”. Ad este frontis li seguix un atre gravat bellíssim, el text corresponent i el seu respectiu colofó.

DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA.

D’esta obra famosa de Ramon Lull no se donen ara ya més detalls perque la finalitat proposta ací en est escrit no és una atra que la de fer resaltar este fet: que la seua traducció es va fer en Llengua Valenciana. Per lo manco en tres llocs del llibre ho diu clarament en la portada: “Traduit y corregit novament dels primers originals y estampat en Llengua Valenciana”; en l’epístola o proemi: “lo qual ara novament es fet, traduit, corregit y stampat en Llengua Valenciana”; i, finalment, en la portada del 
Libre de oracions y contemplacions, a on es llig: “y corregit novament dels primers originals en Llengua Valenciana”. Queda ben clar per tant, segons el mateix Bonlabi, que escrigué en Llengua Valenciana la traducció del Blanquerna lullià. Pero no ho és açó tot; també nos crida l’atenció poderosament un detall: que un home, català d’orige per ser tarraconí, diga que escriu o traduïx el llibre en Llengua Valenciana.
És més, hi ha una frase molt important en la “Epístola” o proemi que diu: “segons me pregua me prengues
yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegri (peregrina) y strangera”. 
En conseqüència, un català diu que escriu en Llengua Valenciana y demana disculpes de no conéixer prou be el valencià per ser-li una llengua estranya i estrangera - L’idea en este context és lluminosa: Bonlabi català, que coneixia perfectament la seua Llengua Catalana, asegura que la Llengua Valenciana li és estrangera. Aquell mestre en Arts sabia prou be que una cosa és la Llengua Catalana i una atra la Valenciana, ya que personalment havia comprovat les seues diferències fonètiques, morfològiques i sintàctiques dels dos idiomes.

I estes diferències són les que hem de conservar i remarcar els valencians de hui com al més ric tesor conseguit a força d’anys pel desplegament natural i espontàneu.

Eugenio Coseriu, lexicografía

"La disponibilidad de diccionarios y gramáticas se puede tomar como un indicio seguro de que una variedad concreta es una lengua" (Eugenio Coseriu)
De lexicografia: actes del I Symposium Internacional de Lexicografia, Barcelona, 16-18 mayo 2002


"La disponibilidad de diccionarios y gramáticas se puede tomar como un indicio seguro de que una variedad concreta es una lengua" (Eugenio Coseriu) De lexicografia: actes del I Symposium Internacional de Lexicografia, Barcelona, 16-18 mayo 2002

Ausiàs March, catalá ? No, valensiá

¿Tos diuen que son pare de Ausiás March ere catalá? Mentira, ell y son germá Jaume eren valensians y son yayo tamé.
J. Gulsoy; Estudis de Filología Valenciana, 2001


https://puv.uv.es/estudis-de-filologia-valenciana.html?___store=espanyol&___from_store=valencia


¿Tos diuen que son pare de Ausiás March ere catalá? Mentira, ell y son germá Jaume eren valensians y son yayo tamé.  J. Gulsoy; Estudis de Filología Valenciana, 2001

Valencià de Yago Heliketano:
¿Vos diuen que el pare de Ausiàs March era català? Mentira, ell i son germà Jaume eren valencians i el yayo també.

J. Gulsoy; Estudis de Filología Valenciana, 2001

Villachoyosa

A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc / 
Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673



A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc /  Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673


LLENGUA VALENCIANA: LA LLENGUA DEL POBLE VALENCIÀ JUNT A LA ESPAÑOLA

La llengua valenciana te necessitat d'usar com a grafies propies les lletres «ch» (che) i «y» (i grega). Estes lletres corresponen a fonemes diferenciats i es convenient mantindre signes grafics distintius en correspondencia en el sistema fonologic per a preservar la peculiaritat fonetica i ortografica valenciana. L'ortografia es un subsistema depenent de la fonologia. De res mes. Qualsevol criteri diferent ad este no estara exent d'alguna classe de prejuï.

Son lletres que trobem en quasi totes les llengües cultes i elaborades. Son lletres de llarga tradicio en el valencià i abundantment documentada en els nostres classics.
GRAFIA O LLETRA «CH»
El seu nom es «che». El so que representem per «ch» el tenien ya els mossaraps, existint en el valencià del segle XIII. Durant els segles XIV i XV, possiblement per influencia napolitana i siciliana, va aumentar la palatalisacio, seguint despres clarament diferenciat del palatal fricatiu sort que representem per «x».
FONOLOGIA
La lletra «ch» (junt a «ig», «g») es una de les grafies del so palatal africa sort (chic), que existix en valencià clarament diferenciat del so palatal fricatiu sort (caixa, Xixona).
La commutacio, es dir la substitucio d'un troç fonic o so per un atre de manera que el resultat fonic evoque una significacio diferent, permet saber si un so te valor distintiu, si es un fonema, i per tant si necessita un signe grafic diferenciat i diferenciador.
Es evident que en valencià tenim el fonema [^c]: chocolate, archiu... I que es diferent del fonema [^s]: coixo, Xeraco...
FONETICA
El so [^c] es palatal africat sort. Correspon a totes les CH ortografiques (chufa, Chirivella, clochina, archiu) excepte en posicio final de paraula en que sona [k] (March, Bosch, Alberich) i a on es manté per concessio a la tradicio; tambe al grup IG en final de paraula darrere de A, E, O, U o CONSONANT, sempre que la I siga atona i muda ( vaig, veig, goig, fuig, Puig, Elig) i a la G en posicio final de paraula darrere de I tonica (frig, desig). Com podem comprovar, no hi ha problema de confusio perque CH i -G/-IG apareixen en posicio complementaria.
Per tant, en valencià nos podem permetre la distincio clara en l'escritura dels fonemes [^c] representat per «ch», i [^s] representat per «x» (la qual cosa no es possible si adoptem el sistema ortografic catala: la X de xoriguer, Xixona, xocolata... ¿sonen [^c] o [^s]?). Per lo qual:
DIEM che chiquet chufa chiular chapar
NO DIEM xe xiquet xufa xiular xapar
per tant
ESCRIVIM che chiquet chufa chiular chapar
GRAFIA O LLETRA «Y»
El seu nom es «i grega» i el seu so es palatal friatiu sonor [y], que existix en valencià clarament diferenciat dels sons vocalics corresponents al fonema /i/. Ha segut usada profusament en els escrits valencians, tant classics com recents. De manera que es ocios i podria considerar-se pedantesc aportar testimonis.
Com la seua funcio es de consonant, apareix en posicio inicial i en interior de paraula, entre vocals o darrere de consonant (yo, ya, yogurt, apoyar, joyos). No apareix en posicio implosiva silabica ni en final de paraula, excepte en noms propis de pobles i llinages que la tenen per tradicio, encara que siguen semivocals en lloc de consonants (Alcoy, Montroy, Gay).
Les normes ortografiques solen ser molt respectuoses en els toponims, en els quals no sol haver variacio o evolucio durant segles, com tampoc la hi ha en els casos dels apelatius familiars o llinages. Com a eixemple, podem observar el nom ALCOY (i Roig, i Alberich...).
El nom d'ALCOY no es va canviar en l'epoca de l'implantacio del castella com a llengua oficial en força del Decret de 29 de juny de 1707, en el qual Felip V derogava els antics Furs de Valencia. Abans i despres del decret mencionat, Alcoy s'escrivia ALCOY. Des de temps de Jaume I el Conquistador, Rei de Valencia, s'ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY.
Una cosa pareguda, molt pareguda, passa en el nom de LA VILA JOYOSA. L'unica diferencia es que en l'implantacio del castella esta passà a nomenar-se VILLAJOYOSA. Pero resulta que degut a l'actual «NORMALITZACIO» el seu nom en catala passa a ser LA VILA JOIOSA. Lo que no s'ha fet casi mai, ara es fa i per caprig es canvien ya inclus els toponims. La pregunta es, encara que no tinga que vore en est apartat: ¿que passa en un llinage tan valencia com GINER o Ausias March?.
Per a acabar, el mensage es: una ortografia ha de ser lo mes coherent possible en el sistema, pot tindre determinades (les minimes) concessions a la tradicio i per damunt de tot ha de rebujar tot allo que entorpixca el seu us. La seua funcio es facilitar -no dificultar- l'escritura.

llengua vernácula

En les bases ortográfiques del 32 no posa en ningún puesto que siga del català, anomenen al idioma "llengua vernácula" ademés incidint que son valencianes. Per lo tant, encara que siga copia de les de Pompeyo Fabra son del idioma valencià. Que no vos mentixquen. ( Golden Jacob )

http://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/imagen.cmd?path=1002235&posicion=1&registrardownload=1


bases ortográfiques del 32 no posa en ningún puesto que siga del català, anomenen al idioma "llengua vernácula"



Tete, has engordit un montó

Tete, has engordit un montó.
Ya saps, és per la medicació.
Clar, i per qué no proves a no envoldre les pastilles en cansalá?
Se m´atasquen.

Tete, has engordit un montó. Ya saps, és per la medicació. Clar, i per qué no proves a no envoldre les pastilles en cansalá? Se m´atasquen.

Chochim, quànt costen les serps pitó? (valencià)

Chochim, quànt costen les serps pitó? 200€, ne vols una? No. I les cobres? Veges, no vaig a regalar-les. No te fot.

Chochim, quànt costen les serps pitó?
200€, ne vols una?
No. I les cobres?
Veges, no vaig a regalar-les. No te fot.


A Tortosa se parle valensiá tortosí.

Alexandre Cirici VS Compromís de Casp, 1412

Alexandre Cirici VS Compromís de Casp, 1412, valensiá, desarrollo literario a partir del valenciano, documentos oficiales del pasado. 


A ma muller li agrada jugar als meges

A ma muller li agrada jugar als meges en mi, ya porte 1 any en llista d´espera

A ma muller li agrada jugar als meges en mi, ya porte 1 any en llista d´espera

https://twitter.com/joanribo/status/941239758843506688 lo malparit catalanista de Joan Ribó no fa aná en mi, sino lo AMB de Pompeyo Fabra.

#ambValentia (valentia y Valentia) treballant com alcalde de València per la ciutat que volem


Ribó ayudas entidades catalanistas

Biblia en valencià, 1478, de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reuerens micer bonifaci ferrer
Biblia en valencià, 1478, de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reuerens micer bonifaci ferrer



valencià , 1291, rey d´Aragó

En valencià del 1291 fan constar que no existix sobirà de Catalunya, sino d'Aragó.
ACA, Cancillería, reg. 252, f.29 r-v.


valencià, 1291, rey d´Aragó, ítem, diga, rey, vench, e, óy, ben, aqueles, contengut, letres, sues, graciosament, dit, misatge, part, sua, li, dix, veurà, segons, que, és


valencià, 1291, rey d´Aragó, ítem, diga, rey, vench, e, óy, ben, aqueles, contengut, letres, sues, graciosament, dit, misatge, part, sua, li, dix, veurà, segons, que, és

valencià, 1291, rey d´Aragó

En valencià del 1291 fan constar que no existix sobirà de Catalunya, sino d'Aragó.
ACA, Cancillería, reg. 252, f.29 r-v.


En valencià del 1291 fan constar que no existix sobirà de Catalunya, sino d'Aragó.  ACA, Cancillería, reg. 252, f.29 r-v.


valencià, 1291, rey d´Aragó, ítem, diga, rey, vench, e, óy, ben, aqueles, contengut, letres, sues, graciosament, dit, misatge, part, sua, li, dix, veurà, segons, que, és

romance valenciano, barragà

Prueba de que el romance valenciano es autóctono y no traído por catalanes es por el uso de arabismos desconocidos al norte del Ebro como "barragà", tela de lana o piel de camello para abrigo.
* Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, 1280

Prueba de que el romance valenciano es autóctono y no traído por catalanes es por el uso de arabismos desconocidos al norte del Ebro como "barragà", tela de lana o piel de camello para abrigo.  * Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, 1280


Aquest volum recull els registres del Justícia de València, institució clau del municipi com a jutge ordinari civil i criminal en primera instància, des de 1280-1282. Aquest oficial local hagué de dur uns registres sobre la seua activitat, que recollien una documentació molt diversa, des de processos criminals, fins a embargaments per deutes i vendes de penyores.

Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, 1280



Idioma: català - No podéu sé mes borinots ni sabocs, valencià !

Any ed.: 2008

Enquadernació: rústica

Format: 19 x 27 cm.

Pàgines: 366 pp.


Col·lecció: Fonts Històriques Valencianes, 38a

ISBN: 978-84-370-7280-7

Matèria: història

Submatèries: història medieval


Des de la creació del càrrec en 1245, el Justícia de València fou una institució clau del municipi, com a jutge ordinari civil i criminal en primera instància. Aquest oficial local hagué de dur uns registres sobre la seua activitat, uns llibres que recollien una documentació molt diversa, des de processos criminals amb declaracions de testimonis i sentències, fins a embargaments per deutes i vendes de penyores. La sèrie de llibres, que degué començar amb la creació del càrrec, només es conserva des de 1280, probablement per les pèrdues ocasionades per l'incendi de la l'arxiu de la ciutat en 1307. Aquest volum recull els documents compresos entre 1280-1282. Amb tot, els llibres corresponents al segle XIII constitueixen una font documental extraordinària, que permet acostar-se a la vida quotidiana i a la llengua de les primeres generacions de pobladors de la ciutat i dels seus voltants, provinents de Catalunya i d'Aragó.








Desde la creación del cargo en 1245, el Justicia de València fue una institución clave del municipio, como juez ordinario civil y criminal en primera instancia. Este oficial local debió llevar unos registros sobre su actividad, unos libros que recogían una documentación muy diversa, desde procesos criminales con declaraciones de testigos y sentencias, hasta embargos por deudas y ventas de prendas. La serie de libros, que debió de empezar con la creación del cargo, sólo se conserva desde 1280, probablemente por las pérdidas ocasionadas por el incendio del archivo de la ciudad en 1307. Este volumen recoge los documentos comprendidos entre 1280-1282. Con todo, los libros correspondientes al siglo XIII constituyen una fuente documental extraordinaria, que permito acercarse a la vida cotidiana y a la lengua de las primeras generaciones de pobladores de la ciudad y de sus alrededores, provenientes de Cataluña y de Aragón.











búsqueda origen valenciano, Noelia Camacho






El descubridor del texto rescata otro documento de 1271 que habla sobre la ciudad y está escrito íntegramente en el idioma de la Comunitat | El hallazgo de las primeras palabras escritas en la lengua vernácula marca el camino de nuevas indagaciones históricas.

NOELIA CAMACHO

https://www.lasprovincias.es/culturas/busqueda-origen-valenciano-20171118011119-ntvo.html

La denominació de Llengua Valenciana ya es constata en l’any 1335

La denominació de Llengua Valenciana ya es constata en l’any 1335

La denominació de Llengua Valenciana ya es constata en l’any 1335

l´agüelo Quintaneta no tos u contará

La Academia Administrativa de la Lengua, “la AVL” se planteó hace unos años el tema de la denominación que correspondía asignarse a la lengua vernácula de los valencianos. Unos apostaban por la que ellos consideran la académica “lengua catalana”; otros, optaron por la formula híbrida “catalán-valenciano”; una minoría prefería nombrarla “valenciana”.
Hemos de tener presente que consumada la fragmentación lingüística de la Romanía, al diluirse los elementos lingüísticos que constreñían el latín culto, asistimos al nacimiento de lenguas propias y a la aparición de conciencias idiomáticas diferenciadas. En el ámbito de la Romanía observamos que el latín culto se contrapone a los romances o lenguas vulgares.
A partir del siglo XIII la documentación valenciana refleja la gradual substitución del uso del latín por el del romance vernáculo valenciano. Numerosos textos plasman la conciencia idiomática propia, en virtud de la fragmentación lingüística latina que se irá produciéndose en la Baja Edad Media.
El proceso histórico de la fidelidad lingüística se plasma en la identificación onomástica que a lo largo de la historia bajo-medieval se le otorgó a nuestra lengua genuina. Primeramente se le denominó, en un período de transición onomástica, “romanç valencià” y posteriormente, en el período de consolidación, se generalizó el nombre de “lengua valenciana”. Son numerosos los documentos que demuestran el testimonio de una incontrovertible conciencia idiomática valenciana a partir del siglo XIV. Los escritores valencianos se expresan, y así lo hacen constar, en múltiples ocasiones en “lengua valenciana” particularizada y singularizada.
Los primeros textos documentados, que conocíamos, que reflejaban específicamente el gentilicio “valenciana” para identificar a nuestra lengua autóctona eran: El testimonio de Antoni Canals “vulgada lenga materna valenciana” (1395). El Acta Notarial de 28 de junio de 1408, de un pleito entre la villa de Onda y la Orden de Montesa, “vulgar lengua valenciana”. El Acta de 6 de junio de 1412 de los diputados y notarios asistentes al Compromiso de Caspe“in ydiomate valentino”. Y entre los documentos pontificios, uno correspondiente al pontificado del Papa valenciano, Alejandro VI, datado en 1504, donde se lee lingua vulgari valentini expeditarum”.
Hasta no hace mucho tiempo el primer testimonio, donde aparecía la expresión “llengua valenciana” sin ningún calificativo, y que además une los conceptos de conciencia idiomática con el de conciencia nacional, es en el “Prólogo” de la obra “Libre de Tresor” de Guillem de Copons, correspondiente a 1418. Este sentimiento nacionalista valenciano le indujo, asimismo a Joanot Martorell, en el “Prólogo-dedicatoria” del “Tirant lo Blanch” (1490) a unir el binomio “lengua” y “nación valenciana”.
Estas fechas debemos retrotraerlas a raíz de la aparición de nuevos testimonios.
La investigación nos depara sorpresas. Un artículo publicado el 27 de noviembre de 2005 en un diario valenciano señalaba que la primera referencia al habla propia de los valencianos se había descubierto en un documento menorquín que recoge un proceso jurídico contra un tal Gil de Lozano, en el que se hace constar que la madre de éste -Sibila- hablaba en “valencianesch”, porque era de Orihuela, sin entrar en consideraciones lingüísticas. El documento está datado entre los años 1343 y 1346.
El desaparecido diario Valéncia Hui publicaba, el 10 de julio de 2007, un artículo de Agustín Galbis que recogía el comentario expositivo del “Liber amici et amati”, de Ramón Llull, redactado por un discípulo, en latín. El texto se encuentra en el folio 34vº del manuscrito “N-250, sup” de la Biblioteca Ambrosiana de Milán y afirma:
“Ista expositio excepta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”.
Consecuentemente, la denominación de “Lengua Valenciana” ya se constata, en un texto latino, en el año 1335, es decir, 60 años antes del documento “Prólogo-Dedicatoria” del manuscrito de Valerio Máximo, donde Antoni Canals constata la especificidad del gentilicio “valenciana” en contraposición a “catalana” para designar nuestra lengua autóctona.
Y no será el último documento que demuestre la conciencia idiomática de los valencianos desde la Baja Edad Media.

Què vol Hitler ?

¿Què vol Hitler?  ¿ Qué quiere Hitler?  El estrecho vínculo entre el nazismo y el nacionalismo catalán Es bien sabido, gracias entre otr...